Article publicat per Vicenç Navarro a la columna “Pensamiento Crítico” al diari PÚBLICO, i en català a la columna “Pensament Crític” al diari PÚBLIC, 18 de octubre de 2017.
L’article fa una crítica del que es considera la causa principal del creixement de l’independentisme en els últims 7 anys, i que és el nacionalisme uninacional espanyolista que, present a l’Estat borbònic espanyol, està assolint la seva màxima expressió a través del govern Rajoy, així com de l’establishment politicomediàtic centrat a la capital del Regne, Madrid (que té poca cosa a veure amb el Madrid popular).
Els mites del nacionalisme uninacional espanyolista
Una de les raons que es donen amb major freqüència en cercles de l’establishment politicomediàtic espanyol per explicar el creixement de l’independentisme a Catalunya és que la majoria de la població catalana ha estat subjecta a un rentat de cervell durant la major part dels anys de govern a Catalunya dels partits nacionalistes catalanistes, cosa que explica el seu creixent desig de separar-se de la resta d’Espanya, desig que seria fruit del seu suposat adoctrinament en un sentiment antiespanyol. Hi ha hagut veus, predominantment de la dreta catalana, d’orientació conservadora i/o neoliberal, que han ajudat al fet que es creés aquesta percepció a través de missatges i eslògans com “Espanya ens roba”, amb els quals han contribuït a l’extensió a Espanya d’aquesta lectura del que està succeint a Catalunya. Les declaracions a La Sexta Noche del que va ser president de la Comunitat de Castella-la Manxa, i Ministre de Defensa durant el govern del PSOE (dirigit pel Sr. Zapatero), el Sr. José Bono, són un cas clar d’aquest pensament dominant que atribueix el que passa a Catalunya a una manipulació dels sistemes públics d’informació i de les institucions públiques de reproducció de valors per part dels partits governants a la Generalitat de Catalunya.
Sense negar la instrumentalització d’aquests mitjans pels governs Pujol, Mas i Puigdemont (que jo he criticat extensament), que es presenta fins i tot amb major intensitat a les altres comunitats autònomes d’Espanya (a on els mitjans d’informació estan també instrumentalitzats pels partits governants), aquest fet és insuficient per explicar el creixent desig que existeix entre grans sectors de la població catalana de separar-se d’Espanya. Aquesta manipulació dels mitjans d’informació per part dels governs nacionalistes catalanistes de la Generalitat de Catalunya ha estat constant durant més de trenta anys de mandat i, no obstant això, el creixement de l’independentisme només s’ha donat recentment i d’una manera molt ràpida, i molt especialment, des que el Tribunal Constitucional de l’Estat espanyol va rebutjar elements molt importants de l’Estatut proposat pel govern català tripartit presidit pel socialista Pasqual Maragall (durant els pocs anys que Catalunya ha estat governada per les esquerres), i que va ser aprovat pel Parlament, per les Corts Espanyoles i confirmat, més tard, pel poble de Catalunya.
Las veritables causes del creixement de l’independentisme a Catalunya: el nacionalisme uninacional de l’Estat espanyol Borbònic i de l’establishment politicomediàtic espanyol
El fet que les dretes i moltes esquerres espanyoles assignin la responsabilitat d’aquest creixement a les polítiques informatives i educatives del govern català es deu al seu desig de negar qualsevol responsabilitat de l’Estat espanyol en el creixement de l’independentisme, que és precisament la causa principal de l’augment en grans sectors de la població catalana del desig de separar-se d’Espanya. La causa d’aquest creixement no es troba, doncs, a Catalunya, sinó primordialment a les polítiques públiques de l’Estat central basat a la capital del Regne (que té poc que veure amb el Madrid popular), centre del nacionalisme espanyolista, que és la primera i més important causa d’aquell creixement. Hauria de ser obvi que per entendre què passa a Catalunya cal conèixer el passat ocult (oblidat deliberadament a la història oficial del país) i el present esbiaixadament mostrat per l’establishment politicomediàtic del país, del qual el Sr. Bono és representatiu. Avui aquest nacionalisme uninacional, la màxima expressió del qual va ser la dictadura franquista que va existir a Espanya durant quaranta anys i la cultura de la qual ha romàs en la democràcia que la va seguir, perviu com a conseqüència que la transició (mal anomenada modèlica) de la dictadura a la democràcia no va ser una ruptura amb l’Estat anterior, sinó una obertura per poder incorporar elements de democràcia que li permetessin entrar a la Unió Europea, elements que eren molt insuficients per poder homologar la democràcia existent a Espanya a la de la majoria dels països d’aquesta comunitat politicoadministrativa.
El nacionalisme uninacional espanyolista que no es defineix com a nacionalisme
L’Estat espanyol ha estat sempre el màxim instrument d’aquest nacionalisme espanyolista, vehiculat per la Monarquia Borbònica. Aquesta visió uninacional és també dominant a la intel•lectualitat espanyola. I és tan poderosa i tan generalitzada que els autors que la reprodueixen ni tan sols en són conscients, d’això. És característic de qualsevol discurs dominant discriminatori que el que el reprodueix ni s’adoni d’això. En una cultura masclista, per exemple, les expressions masclistes que s’utilitzen en el llenguatge ni tan sols són reconegudes com a tals per les persones que les utilitzen, ja que ni tan sols són conscients d’això. Aquests termes estan tan integrats en el llenguatge i manera de pensar dominant que ni tan sols són considerats ideològics: es consideren com un llenguatge neutral, raonable i/o lògic. El mateix ocorre, doncs, amb el nacionalisme espanyolista, que ni tan sols es considera nacionalisme. Aquest terme, “nacionalisme”, s’utilitza per definir els nacionalismes perifèrics com el català, el basc o el gallec. Però mai per definir el nacionalisme espanyolista. Sentir a un Vargas Llosa, o a un Fernando Sabater o a un José Bono dient que els nacionalismes són dolents, definint com a tals solament els perifèrics, sense reconèixer que ells són, al seu torn, profundament nacionalistes, i que imposen el seu nacionalisme a tots els altres, és característic del que succeeix avui a Espanya. Tots ells han publicat articles o fet declaracions demonitzant els nacionalismes perifèrics amb arguments típics del nacionalisme espanyolista, accentuant la uninacionalitat d’Espanya, missatges transmesos a El País i altres mitjans de l’establishment politicomediàtic de l’Estat borbònic.
Aquest nacionalisme uninacional va ser imposat a sang i foc a Catalunya durant la Guerra Civil. No es vol reconèixer que, per exemple, l’idioma català va ser prohibit pels ocupants de Catalunya (només tolerat a l’ambient familiar), i que només es permetia parlar “la lengua del imperio”, com es va definir el castellà. El feixisme, màxima expressió del nacionalisme espanyolista, va significar una opressió no només de classe social, sinó també de nació. Això últim mai no es reconeix o admet, i s’oblida deliberadament la seva enorme brutalitat, que fins i tot va sorprendre a dirigents del nazisme alemany i del feixisme italià, de visita a Barcelona durant l’ocupació (veure el capítol X, “La llarga nit del franquisme”, a Josep Fontana, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya). El terror va ser una tàctica imposada pels colpistes que van interrompre un sistema democràtic republicà, ja que les forces ocupants del nacionalisme espanyolista sabien que tenien a la majoria de la població en contra (veure “Una breu història personal del nostre país” a www.vnavarro.org, 26.09.17).
La imposició del nacionalisme uninacional espanyolista
A Catalunya hi va haver un intent de genocidi cultural, fet desconegut, ignorat, ocultat o menystingut pel nacionalisme espanyolista. Hi va haver una repressió brutal que es va sumar al terror estès al llarg de tot Espanya, imposat per les oligarquies i elits de l’estructura de poder en contra de la majoria de les classes populars, terror causat per les mateixes minories que van actuar en contra de la cultura catalana. Per aquest motiu les esquerres catalanes sempre van defensar que la lluita per l’alliberament de les classes populars i de la nació catalana eren la mateixa, fet que fins i tot la dreta nacionalista catalana dirigida pel Sr. Pujol va haver de reconèixer.
A Espanya la gran influència del nacionalisme espanyolista explica que qualsevol defensa de la identitat catalana i de la plurinacionalitat de l’Estat hagi estat vista sempre com a secessionisme. La marginació de Pasqual Maragall, president socialista de la Generalitat de Catalunya, per part de la direcció del PSOE sota el mandat del president Zapatero i el seu equip, incloent el seu Ministre de Defensa, el Sr. Bono, a causa del seu intent de recuperar els drets de Catalunya com a nació, exemplifica aquesta influència. El ministre Bono el va acusar de tenir simpaties secessionistes. En realitat, el reconeixement de Catalunya mai no va respondre a un objectiu secessionista. Va ser un reconeixement profundament solidari i basat en una visió plurinacional, amb un clar compromís per la justícia social i la democràcia per a tota Espanya. Va ser el president Companys (que va ser director d’una revista titulada Nueva España) el que va morir afusellat per secessionista per les “tropes nacionals” colpistes. Companys va convidar les forces progressistes espanyoles (entre les quals ell era summament popular) que assentessin les seves bases a Catalunya per poder resistir la situació que estava patint Espanya. A Catalunya l’independentisme només ha sorgit quan la plurinacionalitat de l’Estat no ha estat acceptada per l’Estat central. I el cas actual és un exemple d’això.
Els símbols borbònics mai no han estat populars a Catalunya
L’enorme brutalitat amb la qual el nacionalisme espanyolista es va imposar a Catalunya explica, per exemple, que la bandera borbònica espanyola, màxima expressió d’aquest nacionalisme, mai no hagi estat molt popular en aquest territori, fet que és presentat maliciosament pel nacionalisme espanyolista com el reflex d’un sentiment anti-Espanya, sentiment que en realitat no existeix a Catalunya. Cal entendre que quan les tropes colpistes –que es deien a si mateixes els “nacionals” (que es van caracteritzar per una enorme brutalitat i repressió)- van ocupar Catalunya, ho van fer enarborant la bandera borbònica i tocant la Marxa Real com a himne nacional. Com vol l’establishment politcomediàtic que aquests símbols siguin populars a Catalunya? No s’adonen que la gent té memòria? A Catalunya la bandera estanquera ha estat popular només als barris benestants, a on aquesta bandera representava aquells que van recuperar els seus interessos. Però, a nivell de carrer, la bandera espanyola era la republicana, bandera que, juntament amb la senyera a Catalunya, portaven els soldats que defensaven el sistema democràtic al front. Milers de catalans tenen a la seva tomba la senyera i la bandera espanyola, que era, i emotivament continua sent, la republicana.
I el que és de gran interès és que a les últimes manifestacions, com la del 3 d’octubre, a més a més de moltíssimes esteladas (la bandera independentista) hi havia també, per part dels que se sentien espanyols i estaven en contra de l’Estat espanyol borbònic, la bandera republicana (a més a més de la senyera). La bandera espanyola per a les persones catalanes amb memòria és la bandera republicana, la bandera dels que van lluitar per una altra Espanya. És indicador de baixesa i mesquinesa, així com de fanatisme nacionalista espanyolista, que en l’homenatge als que van lluitar per la República, el Sr. Bono, president de les Corts Espanyoles, no els deixés portar aquesta bandera. I un altre indicador de la baixesa moral d’aquest personatge és que manipulés a l’entrevista que se li va fer en La Sexta les declaracions que fa anys va fer Pablo Iglesias, quan aquest va expressar no sentir-se representat per la bandera borbònica espanyola, a la qual cosa Bono va indicar que, segons sembla, el Sr. Iglesias hauria preferit la bandera d’Afganistan (sí, va dir Afganistan. Veneçuela no havia aparegut encara en el seu imaginari). No se li va ocórrer al Sr. Bono que per a milers d’espanyols de diferent procedència familiar a la seva (procedeix d’una família falangista), emotivament la seva bandera espanyola és la republicana. En realitat, seria desitjable que en la mesura que existeixi un major rebuig a la Monarquia, s’utilitzessin extensament els símbols republicans.
La crítica del suposat victimisme a Catalunya
Una altra característica de l’establishment politicomediàtic espanyol és acusar el nacionalisme català de victimisme, presentant-lo com si patís un complex una miqueta paranoic de ser víctima en aquesta relació, infundat segons ells, ja que Catalunya sempre ha rebut un tracte preferencial per part de l’Estat espanyol. Una anàlisi objectiva del que va ocórrer amb l’Estatut del 2006 (el veto del qual en parts essencials per part del Tribunal Constitucional va iniciar el creixement de l’independentisme) mostra la falsedat d’aquesta acusació. Una persona, no sospitosa de simpaties secessionistes, com Josep Borrell, que va ser president del Parlament Europeu i Ministre al govern PSOE presidit per Felipe González, ha fet una breu llista dels greuges i ofenses a Catalunya. El 2005, el govern d’esquerres del tripartit, liderat pel socialista Pasqual Maragall, va proposar un Estatut que redefinís la relació del govern de la Generalitat amb l’Estat espanyol, proposant, entre d’altres elements, el reconeixement de Catalunya com una nació dins d’un Estat plurinacional. Aquest Estatut, com he indicat abans, va ser aprovat pel Parlament de Catalunya, més tard (modificat) aprovat per les Corts Espanyoles, i finalment, aprovat pel poble català en un referèndum. Ara bé, tot aquest procés acumulatiu de decisions preses per diferents sobiranies va ser completament ignorat. Borrell assenyala que elements importants d’aquest Estatut van ser vetats pel Tribunal Constitucional, controlat pel PP, en un fet que el catedràtic Javier Pérez Royo ha definit com un cop d’estat, saltant-se tot tipus de sobiranies a causa d’interessos partidistes. I per més ofensa, es van eliminar elements, com assenyala també Borrell, que ja havien estat aprovats a d’altres comunitats autònomes, com és Andalusia. On està la paranoia?
Un altre exemple citat per Josep Borrell és el constant silenci a les contínues peticions que es respecti el concepte d’ordinalitat, que no és una demanda insolidària amb altres comunitats autònomes, sinó un desig que l’acceptada solidaritat no reverteixi negativament en el potencial de desenvolupament de l’autonomia catalana, un principi acceptat a molts països de configuració semblant a l’espanyola.
Afegeix Borrell com a promeses incomplertes oferir 4.200 milions d’euros en inversions per accelerar el corredor mediterrani, inversió que mai no va aparèixer als Pressupostos Generals de l’Estat. En realitat, el disseny d’aquest corredor mediterrani ha assolit en ocasions, tal com assenyala de nou Josep Borrell, dimensions absurdes, com va ser la proposta a la qual va donar suport la presidenta d’Andalusia, la Sra. Susana Díaz, que aquest corredor passés per Madrid.
No cal dir que el món independentista ha basat el seu argumentari en aquesta discriminació, exagerant-la en alguns components, com fer constant referència a un suposat dèficit fiscal (que defineixen com a robatori) de ni més ni menys que 16.000 milions d’euros, aproximadament un 8% del PIB, xifra que és molt superior a la real, que és de 4.000 milions d’euros. Aquestes exageracions són innecessàries, ja que la realitat en si ja mostra una situació que és intolerable; ara bé, en caure en l’exageració es perd la credibilitat, que sempre és necessària en un tema que fàcilment fereix sensibilitats. Borrell admet que la situació actual sosté moltes injustícies, concloent que hi ha canvis necessaris que s’haurien de fer. La negació d’aquesta realitat tan òbvia i tan oblidada és una constant a l’establishment politicomediàtic espanyol.
I aquesta actitud és constant. Com es pot interpretar una mobilització d’homenatge a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil, causants de 900 víctimes en la seva actuació de l’1 d’octubre que van necessitar assistència mèdica, sinó com un acte de nacionalisme espanyolista, ja que aquests cossos de seguretat van actuar com a instruments de l’Estat espanyol per imposar la seva llei? I ningú en aquests cossos no va demanar disculpes pel dany causat. No s’adonen que aquest homenatge contribueix a ofendre un gran nombre de catalans?
L’excessiva èmfasi en la necessitat de respectar la Llei –un altre dels arguments més utilitzats pel nacionalisme uninacional espanyol- ignora que la Llei –com la Constitució- va ser escrita en el moment de la transició pels poderosos, en una situació clarament desequilibrada i desigual, a on els vencedors de la Guerra Civil (que controlaven l’aparell de l’Estat i la majoria dels mitjans de comunicació) tenien tot el poder, i els vençuts d’aquest conflicte tenien escàs poder (recentment sortits de la presó, de l’exili o de la clandestinitat). La contínua referència a respectar la Llei és el missatge d’aquells que volen continuar amb aquest desequilibri en les relacions de poder. És una mera excusa per defensar l’statu quo.
I pel que fa a l’argument que l’aprovació de la Constitució per part de la població espanyola va legitimar que es considerés com el punt de referència de tots els demòcrates, cal assenyalar que aquest argument ignora que les dues alternatives possibles que es van presentar a la població van ser o bé inaugurar la democràcia (reflectida en la Constitució) o continuar a la dictadura. Entre aquestes opcions era clar que la població triaria la primera alternativa sobre la segona. En realitat, el fet que Catalunya fos la comunitat a on l’aprovació de la Constitució va ser major es va deure no tant a l’entusiasme per la Constitució, sinó pel gran rebuig a la dictadura. Aprovar aquest referèndum va ser l’única sortida a aquella situació intolerable.
Nota final
És avui molt difícil per aquells catalans que ens sentim també espanyols promoure postures alternatives al secessionisme, donat que la imatge que avui ve d’Espanya és molt poc atractiva. I és aquí a on és summament positiu que estiguin apareixent al llarg del territori espanyol unes noves forces progressistes que tenen una visió plurinacional, ja que són elles les úniques que podrien salvar Espanya, atès que la repressió i constant ofensa de Catalunya per part de l’Estat espanyol ja gairebé ha aconseguit el que l’independentisme ha desitjat: el rebuig tan notable a grans sectors de la societat catalana cap a l’Estat espanyol i cap a Espanya (facilitat això últim pel silenci i apatia cap aquesta discriminació, que ha mostrat gran part de l’establishment politicointel•lectual espanyol). Avui fa més falta que mai accentuar que hi ha una altra Espanya possible, plurinacional i republicana, en la qual la nova Catalunya pugui ser part d’ella. La continuació del constant domini de l’Estat borbònic actual ha conduït al secessionisme emocional de grans sectors del poble català.