Aquesta entrevista al professor Navarro tracta de la seva experiència personal durant els anys cinquanta i seixanta al nostre país. 14 de setembre de 2011
Pregunta (P). Vostè escriu sovint críticament sobre l’oblit de la història recent del nostre país.
Resposta (R). Sí, perquè crec que és un error no saber d’on venim. El domini de les forces conservadores en el procés de transició inmodèlica, passant d’una de les dictadures més repressives que hagin existit a Europa a una democràcia molt incompleta, fa que no s’hagi recuperat la memòria del que va passar llavors, reproduint només la versió del passat que promouen les forces conservadores.
(P). Per això vostè ha escrit repetidament que la importància de recuperar la memòria històrica es basa en la urgent i necessària correcció de la història que s’ha estat ensenyant a la nostra joventut, i que no és la història real del nostre país.
(R). Exacte. La història que s’ensenya en el nostre país és una història esbiaixada i incompleta. Es va passar de la versió promoguda durant la dictadura, que presentava als colpistes com “els bons” i als republicans com “els dolents”, a la versió actual, en què, el que s’anomena els dos bàndols de la Guerra Civil, són ambdós “bons i dolents”. S’ha passat a un relativisme en el qual, sota l’argument de oposar-se al maniqueisme, s’acaba acceptant que el que diuen els dos bàndols comparteixen les mateixes responsabilitat per l’existència del cop militar i de la dictadura que va establir, continuant així la falsificació de la nostra història.
(P). Segons vostè va haver bons i dolents.
(R). Sí, de la mateixa manera que a la II Guerra Mundial hi va haver bons -els aliats- i dolents -el nazisme i el feixisme-, en la mal anomenada Guerra Civil espanyola va haver-hi bons -els republicans- i dolents -els colpistes-, responsables de que hi hagués un conflicte, responsables del major nombre d’assassinats polítics conegut en la història d’Espanya i de Catalunya i responsables de l’enorme endarreriment econòmic, cultural, social i polític del país. Posar als republicans, que defensaven la democràcia, en la mateixa categoria dels que la van destruir és, a més de profundament antidemocràtic, un relativisme moral que exigeix ser denunciat.
(P). En canvi, a Espanya i a Catalunya es fa constantment.
(R). És resultat de la seva limitadíssima cultura democràtica. Sempre em sorprèn l’enorme tolerància dels mitjans i de la cultura política dominant cap als feixistes o els seus defensors a Espanya. L’autor de la biografia de Franco, de la Reial Acadèmia, així com el seu defensor en el programa “59 segons” estarien a la presó a Alemanya. En canvi, aquí, se’ls dóna tot un fòrum finançat, a més, públicament. És vergonyós.
(P). Permeteu-me que li faci preguntes sobre vostè. Com es va polititzar vostè?
(R). Des de la meva infància. Els meus pares eren profundament antifeixistes, havien lluitat en defensa de la República, participant en ella activament.
(P). Com van participar a la República?
(R). Com a mestres. Eren joves, entusiastes de la docència, que estaven il•lusionats amb els canvis pedagògics que la República i la Generalitat van introduir a l’escola pública. Hi ha una pel•lícula a Espanya, que es titula “La lengua de las Mariposas”, que narra bé la il•lusió dels mestres joves durant la República, amb els canvis educatius. No se li ha ensenyat a la joventut en el nostre país les reformes progressistes que es van fer durant l’època republicana. Venia gent a Espanya i a Catalunya per aprendre d’aquestes reformes, igual que nosaltres, més tard, anàvem a Suècia per aprendre les reformes d’aquell país.
(P). On van exercir de mestres seus pares?
(R). Durant la República en un poble del Berguedà, Gironella, a prop dels Pirineus catalans. En realitat, es van conèixer i es van casar allà. Eren els directors de l’escola pública d’aquella població, clarament compromesos amb les reformes.
(P). Com els va afectar l’ocupació de les tropes feixistes?
(R). Els van expulsar als dos del magisteri. Poc s’ha escrit de l’enorme repressió que van patir els mestres sota el feixisme. Hi havia un odi enorme de l’oligarquia que dominava Espanya i Catalunya, dirigit per l’Església, cap als mestres, als quals acusaven de contaminar als estudiants amb valors laics, democràtics i republicans. Els mestres van ser subjecte d’una repressió selectiva i brutal.
(P). Poc s’ha escrit sobre això
(R). Sí, molt poc. En realitat hi ha molt encara per conèixer. Fins i tot jo, fill de mestres represaliats, continuo descobrint coses. Un exemple és el que vaig viure personalment aquest any. Vaig rebre una nota d’una lectora del meu bloc en què em preguntava si jo era fill dels mestres d’aquella població del Berguedà durant la República. Li vaig dir que sí, a la qual cosa em va respondre que la seva mare, que havia estat alumna d’ells, li encantaria conèixer-me. D’aquí que el meu germà i jo anéssim a veure-la. Era ja una persona d’avançada edat, una persona encantadora que s’havia casat també amb un altre alumne dels meus pares. Va ser una visita molt emotiva, ja que ens va explicar molt del que havia passat durant la guerra i després, durant la repressió. Ens va explicar que volia que els fills dels seus mestres sabessin com d’estimats eren els seus pares entre les classes populars de la zona. I que, quan van ser expulsats del poble, hi va haver una revolta popular, amb gent manifestant-se en el poble, la qual cosa requeria enuig i coratge, perquè estem parlant de l’any que va començar la brutal repressió. Em va explicar molts detalls, com la mobilització del poble per defensar i ajudar els meus pares, detalls que ni el meu germà ni jo sabíem. Res d’això ens havien explicat els nostres pares, doncs mai els agradava parlar del passat, un fet característic de la generació que va perdre la guerra. En realitat, durant molts anys, el seu silenci va ser la manera de protegir als seus fills. Els pares volien ocultar el seu passat als seus fills, ja que tal coneixement podia implicar problemes a nosaltres. Era una dictadura enormement repressiva. No s’ha d’oblidar que, per cada assassinat que va cometre Mussolini, Franco va cometre 10.000. És sorprenent que a aquella dictadura se la vulgui presentar com merament autoritària i no totalitària. Que l’hi preguntin als fills dels vençuts. La constant humiliació i l’enorme opressió psicològica, emotiva i intel•lectual, era totalitària, doncs envaïa totes les escletxes de la persona, incloent la seva identitat. I això no es coneix.
(P). Va haver de ser dolorós per als seus pares.
(R). Sí, ho va ser. Aquest silenci encara pesa com una llosa. Un altre exemple d’aquest silenci va ser l’enorme sorpresa, un dia, durant la dictadura, quan miràvem fotografies antigues a les golfes de casa, la meva germana i jo que érem nens descobrim una fotografia de la nostra tieta Amparo, germana de la nostra mare, amb un uniforme d’un camp de concentració nazi. Ens vam quedar de pedra! No sabíem res d’allò. Quan, enfadats, exigim saber què havia passat i per què no ens havien dit que la tieta Amparo havia estat en un camp de concentració nazi, ens van dir que les nostres tietes, no només la tieta Amparo, sinó també la tieta Amàlia, havien fugit a França i més tard, com milers de republicans espanyols, havien estat membres del maqui francès, que va lluitar en contra del règim de Vichy i de l’ocupació nazi. Ambdues havien estat detingudes en camps de concentració nazis. I no ens ho havien dit per protegir-nos. Ser conegut com a familiar de maquis era perillosíssim. I el pitjor és que el règim feixista volia que ens avergonyíssim d’això, quan, en realitat, estàvem orgullosos. Recordaré sempre el primer petó que els vaig donar a les meves tietes quan les vaig veure de nou a l’exili. Crec que va ser el major petó polític que mai s’hagi donat entre un nebot i les seves tietes.
(P). Això toca un tema també oblidat: els republicans a l’exili.
(R). Exacte. Pocs saben que la resistència antinazi a França la van iniciar els republicans espanyols, ja que els nazis, quan van envair França, van assumir correctament que la majoria d’espanyols que fugien d’Espanya eren antifeixistes, amb la qual cosa, els republicans van ser els primers a organitzar-se en contra del règim de Vichy i en contra de l’ocupació nazi. Més tard, quan va acabar la guerra, el govern francès va condecorar a molts d’ells, incloses les meves tietes. Les meves tietes rebien fins i tot pensions del govern francès. De França van passar a Amèrica Llatina, a Veneçuela, com a part de la diàspora republicana, totalment desconeguda a Espanya. Només algunes figures han estat reconegudes, però la majoria van ser oblidades.
(P). Va conèixer a persones republicanes a Llatinoamèrica?
(R). Sí. Quan vaig assessorar a diversos països d’Amèrica Llatina i vaig visitar molts països d’aquell continent, sempre intentava veure i saludar la comunitat republicana exiliada, per agrair l’enorme sacrifici que havien fet pel nostre país.
(P). Els seus pares i familiars van tenir, doncs, una gran influència en vostè.
(R). Sí Enorme. El seu compromís, la seva coherència, el seu sacrifici, la seva gran dignitat i la seva humilitat. Recordo una vegada que els vaig dir que per a mi ells i els oncles i tietes eren herois. El meu pare es va molestar i va dir amb tota contundència: “No diguis ximpleries. Nosaltres ens vam limitar a fer el que qualsevol persona honrada hagués fet en el nostre lloc. I ho tornaríem a fer. Era el nostre govern, elegit pel poble i crèiem en ell i en el que feia. I ja està. Sense parlar més d’això”. I així transmetien, a més, el missatge que una persona de bé mai parla de si mateixa.
(P). Doncs li vaig a posar en un compromís, perquè voldria que em parlés més de vostè. Quan comença el seu treball polític?
(R). Bé, activament a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. És quan vam iniciar la resistència no armada, iniciada pel moviment obrer i recolzada pel món universitari.
(P). I com comença? Què fa?
(R). La dictadura temia que el moviment estudiantil s’aliés al moviment obrer. La majoria d’estudiants procedien de la burgesia, petita burgesia i classes mitjanes de rendes altes. I no sabien què li estava passant a la majoria de la població, és a dir, a les classes treballadores. Així va ser com uns pocs vam començar a intentar que el cos estudiantil sabés de les conseqüències de la dictadura en la majoria de la població, que pertanyia, a les ciutats, a la classe treballadora.
(P). I com ho van fer?
(R). Jo era molt amic d’Ignacio Urenda i Joan Masana. Els tres vivíem en barris obrers. Jo vivia a La Sagrera, el barri tradicional obrer de Barcelona. Urenda, que dirigia el partit clandestí Frente de Liberación Popular, que es deia el felipe abans que el seu nom es catalanitzés, i que era el partit que, amb el PSUC, el partit comunista, va tenir més implantació a la universitat en la clandestinitat. Ell i jo vam començar el S.U.T. a Catalunya, com s’anomenava al Servei Universitari de Treball.
(P). I com el van establir?
(R). Infiltrant-nos en el sindicat feixista, el SEU. L’única manera de funcionar en la dictadura era infiltrant-se en els sindicats verticals. Així va néixer, per cert, Comissions Obreres.
(P). I quin era l’objectiu del S.U.T.?
(R). Posar al món estudiantil en contacte amb el món del treball, perquè els primers coneguessin el que passava en el segon. Durant les vacances, els estudiants treballaven en els barris, en les fàbriques, en la pesca, al camp, convertint-se en treballadors. Aquest contacte radicalitzava als estudiants. Per aquest motiu el S.U.T. va esdevenir una de les pedreres més importants de militants del FLP i del PSUC en la clandestinitat.
(P). I vostè va dirigir el S.U.T.
(R). Sí. El primer dirigent del S.U.T. va ser Ignacio Urenda. Però quan se’n va anar a la mili vaig passar jo a dirigir-lo, mentre que Joan Masana va passar a dirigir el F.L.P.
(P). On va treballar vostè?
(R). Al Somorrostro, un dels barris més pobres de Barcelona. En realitat, fins i tot quan vaig acabar la carrera de Medicina, vaig treballar com a metge al Somorrostro. Era un barri d’immigrants del sud d’Espanya, que les dretes nacionalistes catalanes, com Pujol i companyia, coneixien com a “xarnegos”. Doncs bé, jo era el metge dels xarnegos i amb molta honra. Va ser una experiència inoblidable.
(P). Quin tipus d’experiències va tenir vostè en aquell barri?
(R). Moltíssimes, de tot tipus. Ser metge permetia penetrar en la vida de la comunitat. I van passar moltes coses, algunes d’elles tretes gairebé d’una pel•lícula de Berlanga. Un dia, per exemple, va arribar un camió ple de joguines per als nens del Somorrostro, des de París. Ens ho enviaven unes monges franceses obreres. A França hi havia capellans obrers i també monges obreres. I ens havien visitat mesos abans. Semblaven més militants del Partit Comunista francès que membres de l’Església Catòlica. Van estar uns dies amb nosaltres, ajudant-nos. Jo era l’únic metge del barri i estava sempre desbordat de treball. Van marxar més tard i, francament, em vaig oblidar d’elles. Fins que un dia, proper al dia de Nadal, em van despertar a primera hora del matí. Jo creia que era la Gestapo espanyola que, irònicament, es deia la Brigada Político Social. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure, davant del centre, un enorme camió ple de joguines. Les enviaven les monges obreres des de París per als nens del Somorrostro. Em va donar gran alegria, però també em va preocupar perquè sabia que la policia vindria i amenaçaria amb dur a terme interrogatoris. I així va ser. Ens van envoltar diversos cotxes preguntant d’on venien les joguines, qui les enviava i amb quin objectiu. Recordaré sempre quan el cap de la policia em va preguntar, cridant-me i colpejant-me, de qui eren aquestes joguines i per què ens les enviaven, li vaig contestar que eren perquè els nens del Somorrostro es divertissin i fossin feliços. Va entrar en còlera. Va creure que li estava prenent el pèl. Van començar a obrir algunes joguines, volent trobar armes o alguna cosa semblant. Van retenir les joguines durant diversos dies, fins que al final les van tornar i va ser una gran festa.
(P). I què va passar amb el S.U.T.?
(R). Va ser una experiència reeixida, ja que va ensenyar a molts estudiants la realitat i el significat de la dictadura. Molta gent que ocupa llocs coneguts en la vida política i intel•lectual, a Catalunya, per exemple, es polititzar a través del S.U.T. Isidre Molas, avui president del PSC, que era el meu estret col•laborador al S.U.T., Dolores Renau, que va ser directora de l’Institut de la Dona en l’època de Felipe González, Josep Termes, un dels millors historiadors que té Catalunya, Nolasc Acarín i Marc Broggi, metges molt coneguts i respectats a Espanya, Pasqual Maragall, que va ser President de la Generalitat, i una llarga llista. Em sap greu no citar-los a tots perquè es sentiran oblidats. Però és que la meva memòria a la meva edat comença a fallar-me.
(P). Crec que Manolo Vázquez Montalbán també.
(R). Sí, al Manolo el vaig conèixer abans del S.U.T. Havia militat en el FLP i va col•laborar amb el S.U.T. Érem molt amics, ja que els dos, juntament amb en Pep Termes, procedíem de famílies que la burgesia solia definir com famílies “humils”. Era un gran ésser humà, irònic, amb gran sentit de l’humor i un gran company.
(P). Quina relació hi havia a la resistència entre els partits de la clandestinitat?
(R). Cal tenir en compte que estem parlant d’una clandestinitat, i per tant hi havia gran discreció, encara que no sempre tan accentuada com un desitjaria. Però hi va haver plena col•laboració. La relació amb els companys comunistes era excel•lent. Jo sempre he tingut gran estima per aquests companys, als quals el país els deu un vot de gràcia pel que han fet per aquest país. Jo, mes tard, vaig col•laborar amb el PSUC i amb el PCE durant la clandestinitat.
(P). Què va quedar del S.U.T.?
(R). Bé, teníem fins i tot premsa. I de nou, quan vaig tornar de l’exili en una altra festa, els meus companys del S.U.T. em van regalar els números que es deien Gacetas del S.U.T. Al final ho van prohibir. Van veure que, com li he dit abans, era una pedrera de persones que s’ajuntaven als partits de la clandestinitat, i molt especialment, al PSUC i al FLP.
(P). Quan se’n va anar vostè de Catalunya i d’Espanya?
(R). L’any 1962, un dia plujós a finals de Setembre. Sempre ho recordaré.
(P). Per què se’n va anar?
(R). Per una raó estructural i una altra conjuntural. La primera era que jo estava molt fitxat per la policia político social i pel SEU. Martín Villa, el cap del SEU, em va trucar un dia al seu despatx i en to molt amenaçant, cridant-me i insultant-me, em va dir que mai trobaria treball a Espanya, la qual cosa vaig poder comprovar quan vaig acabar la carrera. No podia trobar feina com a metge. Vaig treballar al Somorrostro en un centre de salut que no estava ni legalitzat, ni reconegut. Hi va haver molts indicadors de que jo estava fitxat i que ho tindria difícil per treballar. La raó conjuntural va ser que, en una de les batudes en contra de la resistència antifeixista, els companys de la clandestinitat em van passar la nota que la policia Político Social m’estava buscant. I així que me’n vaig anar, iniciant un llarg exili.
(P). I a on va anar?
(R). Primer a Suècia, el govern del qual va donar molts diners a la resistència antifeixista. La història de la resistència no s’ha escrit encara. I després a Gran Bretanya i als Estats Units. La meva il•lusió va ser sempre tornar a Catalunya i a Espanya, però no em va ser gens fàcil.
(P). Quan va tornar?
(R). Jo he estat sempre en la meva vida un acadèmic, impartint docència i fent recerca en polítiques públiques, que és una barreja d’economia política i ciències polítiques, centrant-me en temes de l’Estat del Benestar. La primera oportunitat que vaig tenir de tornar va ser a la Universitat Autònoma de Barcelona, quan el degà de la facultat de Medicina, Francesc Gonzàlez Sastre em va proposar que m’integrés com Catedràtic Extraordinari. Hi va haver una oposició molt accentuada per part d’alguns sectors conservadors del partit governant a Catalunya, tot i que el conseller de Sanitat del govern CiU, el Sr. Laporte, va encapçalar una carta a la premsa signada per intel•lectuals catalans donant suport la meva tornada a Catalunya. El seu fill va pressionar perquè la signés. Sempre li vaig agraïr al Conseller Laporte aquest acte. No compartíem el mateix projecte polític, però era un demòcrata al qual vaig tindre gran estima mes tard. Però l’oposició de dretes va predominar i no em van oferir la càtedra. Hi va haver força enrenou mediàtic sobre aquest cas.
El segon intent va ser quan la Universitat Complutense em va oferir una Càtedra Extraordinària d’Economia Aplicada a la Complutense de Madrid. El rector Paco Bustelo em va trucar per telèfon i em va dir “Ens hem assabentat que sectors de la dreta catalana s’han oposat a la seva tornada a Catalunya. Estaríem encantats que vingués a la Complutense “. I així va ser. Per desgràcia, el rector Bustelo no va sortir reelegit, i va sortir al seu lloc un rector proper al Sr. Manuel Fraga, que el primer que va fer va ser anular la meva Càtedra Extraordinària. Així es va tancar aquesta possibilitat. Finalment, em vaig presentar a la Càtedra d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, guanyant la plaça, i més tard de catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra. Així va ser com, per fi, em vaig poder integrar al món acadèmic, acabant el meu llarg exili.
Veure entrevista en PDF