Article publicat a la columna “Pensamiento Crítico” al diari PÚBLICO, 26 de novembre de 2013, i en català al diari digital EL TRIANGLE, 18 de novembre de 2013
Veïns i veïnes de la Sagrera,
Us agraeixo molt que m’hàgiu convidat a donar el pregó de la Festa Major de la Sagrera, el barri més popular de la ciutat de Barcelona. És per a mi un gran honor que m’hàgiu escollit com el vostre pregoner.
Per raons professionals i polítiques he hagut de viure a moltes ciutats i a molts països. Però mai no vaig oblidar les meves arrels, que estan basades en la meva experiència a la Sagrera. Va ser en aquest barri a on vaig viure part de la meva infància i adolescència, i va ser des d’aquí que vaig iniciar, en un dia plujós d’agost, el meu llarg exili l’any 1962. Van ser els meus pares, mestres de les escoles públiques de Gironella, a la comarca del Berguedà, que en ser expulsats del Magisteri pel seu suport a la Generalitat de Catalunya i a la República, van venir a viure a Barcelona, i van passar més tard a residir en la Sagrera. Va ser dels meus pares i d’aquest barri d’on vaig derivar les meves arrels i el meu compromís de treballar per al benestar de les classes populars, que he intentat que guiï tota la meva vida professional.
Com que veig aquí molta gent jove, joves de totes les edats, permeteu-me que us expliqui la meva Sagrera, el barri que simbolitza la Catalunya real, la Catalunya dels que neixen al nostre país i la Catalunya dels que arriben des de fora, tots ells agermanats pel món del treball, que en la seva vida quotidiana han construït i estan construint Catalunya. La Sagrera és la Catalunya real, una Catalunya diferent i distinta de la Catalunya de les elits benpensants que configuren la saviesa convencional del país i que apropiant-se de la senyera, la bandera catalana, donen carnets de catalanitat.
La meva Sagrera és la Sagrera que va sobreviure durant una de les dictadures més cruels i brutals que hagin existit a Europa. Mai no hauríem d’oblidar que per cada assassinat polític que va cometre la dictadura de Mussolini, la de Franco en va cometre deu mil. D’això no s’ha parlat suficientment al nostre país.
I hi va haver una gran repressió política a la Sagrera, repressió que intentava eliminar la resistència d’un barri treballador enfront d’aquell sistema injust, opressor i negador de totes les llibertats. Però mai no van aconseguir apagar aquella resistència. Ans al contrari, la Sagrera va ser un dels barris amb major oposició enfront d’aquella dictadura.
I aquesta història s’hauria d’ensenyar a la gent jove, ja que la lluita per la llibertat, per la democràcia i per la identitat catalana es va iniciar aquí, en aquest barri, a la Sagrera, punt oblidat mesquinament per la saviesa convencional que configuren aquelles elits benpensants que escriuen la història oficial d’aquest país.
Va ser aquí, a les fàbriques de la Sagrera, a on la classe treballadora de Catalunya va iniciar la resistència antifeixista. A principis dels anys cinquanta, durant la primera vaga de tramvies, la fàbrica Pegaso -que estava aquí abans que al 1970 es traslladés a la Zona Franca-, els treballadors de l’empresa ENASA –a on es produïa el cotxe Pegaso- van estar 14 dies en vaga, sense treballar, com a acte de solidaritat amb la ciutadania. La Vanguardia, de la família Godó, que es deia La Vanguardia espanyola, havia publicat que l’any 1951, Pegaso havia produït el cotxe esportiu més veloç del món, tal com havia indicat la Fira del Cotxe de Paris, sense mai informar, no obstant això, que els treballadors que produïen aquest cotxe estaven en vaga contra la dictadura.
I va ser aquí, a la mateixa empresa, a on van aparèixer les primeres cèl•lules clandestines del PSUC, el partit clandestí que va liderar la resistència, per sagrerencs com Albert Badía, Vicenç Faus, Tomás Antón, Mullor, Escribà i d’altres, que haurien de tenir els seus noms als carrers del barri, agraint el seu esforç que va fer possible que ara celebrem la Festa Major en llibertat.
Els sagrerencs van ser solidaris també amb la lluita d’altres pobles i nacions d’Espanya. Així, el 25 de març de 1958, hi va haver una vaga general en suport de la vaga minera d’Astúries, que es va iniciar a la Sagrera i es va expandir a diverses fàbriques i barris de Barcelona. Dos dies més tard hi va haver una concentració de 4.000 treballadors que va originar una enorme repressió al barri.
Però aquesta repressió no va aturar la resistència. Va ser també aquí a on es va iniciar i es va consolidar a partir de 1969 el sindicat clandestí Comissions Obreres. I va ser també aquí a on hi va haver una mobilització en protesta pels judicis de Burgos. I va ser també aquí a on es va veure la major mobilització dels obrers i dels veïns de la Sagrera, en protesta per l’assassinat per part de la policia d’un obrer a la tèrmica del Besòs, i també per l’assassinat de Puig Antich.
I tot això s’ha ignorat, quan no ocultat, per la saviesa convencional de la Catalunya burgesa, que va col•laborar amb el feixisme i ara s’apodera de la bandera catalana.
Però s’ha d’insistir que han estat la Sagrera i molts barris de les ciutats i pobles de Catalunya, els que han construït Catalunya, els que van aconseguir la democràcia i els que van recuperar la identitat catalana.
Veïns i veïnes de la Sagrera van ser detinguts, torturats, i alguns van desaparèixer en aquelles lluites. Això mai no hauríem d’oblidar-ho, recordant que, encara que Franco va morir al llit, la dictadura va morir al carrer, incloent els carrers i les fàbriques de la Sagrera.
La transició immodèlica i els seus resultats
I van ser aquelles mobilitzacions les que ens van portar la democràcia, una democràcia molt limitada, ja que les forces hereves de la dictadura continuaven controlant els aparells de l’Estat espanyol, cosa que explica el gran endarreriment social de Catalunya i d’Espanya, i també explica que l’Estat espanyol mai no va acceptar la plurinacionalitat de l’Estat espanyol.
Ara bé, la democràcia va representar per a la Sagrera un gran avenç. Per molt limitada que fos la democràcia, i ho va ser molt, les institucions representatives van permetre expressar els desitjos populars. Això va ser molt accentuat a Barcelona ciutat, que sempre va estar governada per les forces progressistes. I el canvi de la Sagrera va ser enorme, però amb aquells canvis van aparèixer nous reptes, i altres problemes van continuar. Entre ells, l’especulació i la corrupció, que havien estat endèmiques durant la dictadura, i que continuaven, encara que en menor mesura, durant la democràcia.
Però aquesta especulació i falta d’intervenció estatal i municipal per protegir el ciutadà enfront d’interessos immobiliaris i financers, està expulsant famílies senceres de classe treballadora de la Sagrera. I això és conseqüència de l’enorme poder del capital financer que està ara dominant Europa, aquesta Europa que per als que lluitàvem contra el feixisme era el somni de l’Europa Social, lliure i democràtica, i que s’ha convertit en el malson europeu de l’austeritat, de les retallades, dels salaris baixos, de l’acomiadament i de l’elevada desocupació. Aquesta no és la nostra Europa. I aquesta tampoc no és la nostra Espanya. I amb això no vull dir que rebutgem Espanya. Ens sentim agermanats amb els diferents pobles i nacions d’Espanya. El 52% dels veïns i veïnes de la Sagrera tenen familiars en la resta d’Espanya. Aquesta Espanya està agermanada amb la Sagrera. Ara bé, el que està ocorrent a la Sagrera i a Catalunya és un creixent rebuig, no cap a Espanya, sinó cap a l’Estat espanyol que està dirigint unes polítiques que estan danyant enormement les classes populars de Catalunya i d’Espanya. I aquesta majoria de ciutadans de la Sagrera i de Catalunya volen ara decidir sobre el seu futur. És el dret d’una nació que vol decidir sobretot el que li afecta. No només sobre com es relaciona amb l’Estat espanyol, sinó sobre les prioritats del seu govern, directament i no només a través d’intermediaris.
Rebutgem l’Estat espanyol, però també rebutgem la Catalunya oficial, doncs estan duent a terme polítiques que estan danyant les classes populars de Catalunya, com ho són els veïns i veïnes de la Sagrera. Aquesta no és tampoc la nostra Catalunya, una Catalunya a on un burgès que viu a Pedralbes viu deu anys més que un treballador que viu a la Sagrera. Aquesta, definitivament, no és la nostra Catalunya.
I és aquí a on la joventut de la Sagrera, joventut de totes les edats, ha de mobilitzar-se per continuar la causa dels seus pares i avis que als llocs de treball i als carrers de la Sagrera van lluitar per aconseguir democràcia, justícia, benestar social i llibertat. I les poques que teníem, resultat de la lluita dels nostres pares i avis, ens les estan robant. Segur que ho fareu. Us animo a que us adheriu als moviments politico-socials, tals com el Procés Constituent o el 15-M, així com als sindicats de classe i partits polítics que desitgen un canvi profund en aquest país. I amb aquesta esperança, permeteu-me que acabi amb un ”Visca la Sagrera i Visca la Catalunya real”.
Veure article en PDF