Article publicat per Vicenç Navarro al diari EL TRIANGLE, 5 de desembre de 2013, i en castellà al diari digital EL PLURAL, 11 de desembre de 2013
Aquest article assenyala el gran deteriorament de la situació social a Catalunya i les seves causes.
Les últimes dades de l’Eurostat, l’agència de recollida de dades de la Unió Europea (UE), mostren un gran deteriorament de la situació social de Catalunya. La taxa d’ocupació de la població és molt més baixa a Catalunya que al grup de països de la UE de similar desenvolupament econòmic al nostre (la UE-15), i això es deu a l’escassa disponibilitat i gran destrucció de llocs de treball que caracteritzen l’espectacular deteriorament del mercat de treball. Això també explica l’elevadíssima desocupació (especialment elevada entre els joves), una de les més altes de la UE-15, una situació que no canvia. El percentatge de persones que estan aturades durant més d’un any és gairebé tres vegades més elevat a Catalunya que a la UE-15. Catalunya és també un dels països de la UE-15 amb major precarietat entre els treballadors. És més, i en contra de l’opinió dels economistes ultraliberals que tenen gran visibilitat als mitjans d’informació, incloent TV3, Catalunya és un dels països amb major flexibilitat laboral, com ho mostra el fet que Catalunya sigui un dels països de la UE-15 que té un dels percentatges més baixos de treballadors amb contracte fix. I és també un dels que té salaris més baixos (i que han baixat fins i tot més durant els anys de crisi).
Una situació igualment preocupant apareix quant a la despesa pública social (que finança la sanitat pública, l’educació pública, els serveis socials públics, les escoles bressol públiques, els serveis de dependència públics, l’habitatge social, i un llarg etcètera). Catalunya és un dels països amb la despesa pública social per habitant més baixa de la UE-15, i això malgrat que és un dels països més rics de la UE-15 (el seu PIB per càpita és el 110% del de la mitjana de la UE-15). Aquesta menor despesa pública no es deu al fet que Catalunya tingui menys necessitats. Ans al contrari. En educació, per exemple, el percentatge de la població de 20 a 64 anys que ha aconseguit almenys l’ensenyament secundari és dels més baixos de la UE-15. Una cosa semblant ocorre a la sanitat pública, una de les sanitats europees amb menor despesa pública sanitària per habitant.
I en contra del que la saviesa convencional mediàtica i política promou a Catalunya, la major causa d’aquest deteriorament de la Catalunya social no es deu a l’anomenat “espoli d’una nació (Catalunya) per part d’una altra (Espanya)” –que existeix, encara que és menor del que es creu, com he documentat als meus treballs-, sinó a l’“espoli d’una classe (les classes populars) per una minoria (que viu a Catalunya i és catalana)”. Les lleis que han causat aquest deteriorament de la situació social de Catalunya, perjudicant les classes populars (amb les successives reformes laborals i les retallades socials), les han aprovat partits polítics catalans a les Corts espanyoles, que sistemàticament han afavorit una minoria a costa de la majoria de la població. I alguns d’ells (representants de les minories) han promès, com va ocórrer fa uns dies, al món empresarial que quan aconsegueixin la independència abaixaran els seus impostos, mentre que alguns dels gurus ultraliberals independentistes que apareixen a TV3 són coneguts defensors de la total privatització de les pensions públiques.
La major causa de l’endarreriment històric de la Catalunya social és l’enorme domini que les forces conservadores i liberals (en aliança amb les forces polítiques de la mateixa sensibilitat política existents a l’Estat espanyol) han tingut en la vida política i mediàtica de Catalunya des dels anys quaranta, tant durant la dictadura com durant el període democràtic. No és per casualitat que els països que estan també a la cua de la UE-15, que són Grècia i Portugal, hagin estat països que han tingut dictadures ultraconservadores substituïdes per democràcies molt limitades, altament influenciades per interessos econòmics i financers que han configurat les seves polítiques públiques. Parlar només de nació sense parlar de classe és insuficient per entendre el problema social de Catalunya. Aquesta és la realitat ignorada, quan no ocultada, en els majors mitjans d’informació i persuasió a Catalunya.
Veure article en PDF