Article publicat per Vicenç Navarro a la columna “Pensamiento Crítico” al diari PÚBLICO, 25 de març de 2014, i en català al diari digital SOCIETAT.CAT, 28 de març de 2014
Aquest article assenyala el significat històric de les marxes de la dignitat, que han generat la major mobilització que s’ha vist a Madrid i a Espanya.
Durant aquest cap de setmana, més de dos milions de ciutadans procedents de tots els pobles que constitueixen Espanya van confluir a Madrid (a on està la seu central de l’Estat espanyol) per protestar contra un Estat que no els representa i que està imposant unes polítiques públiques a la població que estan danyant enormement el benestar i qualitat de vida de les classes populars, sense que existeixi cap mandat popular perquè es realitzin (ja que no estaven al programa electoral dels partits governants), i, per tant, mancades de legitimitat democràtica. Aquestes polítiques d’austeritat i reducció, quan no eliminació, de drets socials, laborals i polítics, han respost a les instruccions de la Troika (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional), dominada per interessos financers que configuren unes polítiques que beneficien predominantment la banca juntament a d’altres establishments financers, així com a grups econòmics, mediàtics i polítics que, en la pràctica, governen el país. El Manifest d’aquestes marxes representa un document de denúncia a aquest Estat, denúncia procedent predominantment de les classes treballadores de les diferents parts del país que constitueixen l’eix de l’Espanya real, pluricèntrica, laica, democràtica, amb una diversitat social i nacional que l’enriqueix, unides ara enfront d’un Estat que domina i asfixia els diferents pobles d’Espanya.
Com era de preveure, el govern del Partit Popular, el més reaccionari dels existents a l’Europa Occidental i un dels més corruptes, amb una sensibilitat política que, segons el panorama polític europeu, correspon a la ultradreta, està desmuntant el ja escassament finançat Estat del Benestar espanyol, redistribuint la riquesa a favor dels poderosos a costa de les classes populars, i reduint fins i tot més la qualitat del sistema democràtic espanyol, ja en si molt insuficient a causa de la Transició immodèlica de la dictadura a la democràcia que es va fer sota l’enorme domini de les forces conservadores, hereves de les que controlaven l’Estat dictatorial. El partit governant, continuador d’aquestes forces, està mancat de sensibilitat democràtica i està recentralitzant i empobrint (d’una manera mai vista abans durant el període anomenat democràtic) el seu Estat del Benestar, tot això al servei d’uns interessos financers i econòmics minoritaris i particulars, i a costa dels interessos generals de la població.
La denúncia de l’Estat resultat de la Transició, punt central de les marxes
Les Marxes de la dignitat van denunciar aquests fets, exigint una democràcia real, amb el desenvolupament d’institucions representatives juntament amb formes de participació directa de la ciutadania, incloent el dret a decidir dels pobles. Aquesta és l’Espanya popular i republicana, hereva de totes les lluites que van fer possibles els avanços polítics i socials del país i que s’expressaven al llarg del territori espanyol a través de moviments socials que van gaudir i gaudeixen de gran suport popular. L’enorme simpatia i suport que les marxes van tenir al llarg d’aquests dies (ignorats pels mitjans), reflecteixen clarament el sentit popular.
L’altre partit al qual l’esbiaixat sistema electoral converteix, juntament amb el PP, en partit majoritari, és a dir, el PSOE, va respondre a les marxes de manera diferent segons quina fos la posició jeràrquica de cada membre en l’aparell d’aquell partit. Les seves bases populars van recolzar en la seva majoria les marxes, les denúncies que van realitzar i les demandes que van exigir. La direcció i les elits governants del partit van intentar, de forma oportunista, recolzar la marxa, oblidant, no obstant això, que les marxes els incloïen en la seva denúncia, ja que moltes de les polítiques que denunciaven s’havien iniciat durant el seu mandat, incloent el canvi de la Constitució que exigia com a primera prioritat el pagament del deute, un deute escandalosament alt com a conseqüència del comportament especulatiu de la banca, afavorida, per cert, per les polítiques del Banc d’Espanya, com tota l’evidència científica existent mostra. És extraordinari que la direcció del PSOE no hagi fet cap autocrítica del govern socialista presidit per Zapatero, un dels presidents més impopulars (en el moment de la seva retirada) que hagi tingut Espanya, sent un dels seus vicepresidents el que ara és l’actual secretari general del partit, una situació que no variarà amb un nou canvi de personatges, doncs la majoria de possibles successors van ser part –a diferents nivells– d’aquell aparell, compartint les seves polítiques.
Com era d’esperar, l’hostilitat per part del governo PP i les declaracions d’adhesió (oportunistes) de l’equip dirigent del PSOE han estat les notes més visibles als mitjans d’informació i persuasió de l’establishment espanyol que, a més a més d’ignorar el contingut del manifest (el document més important que s’ha escrit en aquests últims anys i que marca una pauta de canvi en les forces progressistes del país), s’han centrat en els actes violents ocorreguts, els quals han estat summament minoritaris i han afavorit que es desviés l’atenció mediàtica cap a la perifèria, deixant de costat l’essencial de les marxes.
El significat històric de les marxes
Aquestes marxes, unes de les més grans que hagin tingut lloc a Madrid, tal com han indicat molts mitjans estrangers, són un moviment històric que estableix un abans i un després. Eren l’Espanya real, l’Espanya dels diferents pobles, agermanats en la seva denúncia d’un Estat que no és el seu Estat, que és un Estat imposat a la població, que ha perdut legitimitat, i que ha venut la seva sobirania als interessos financers i econòmics que continuen optimitzant els seus interessos a costa dels de les classes treballadores, que estan patint en carn pròpia les conseqüències de la seva cobdícia. Aquests més de dos milions, i molts d’altres que els van victorejar durant les marxes, estan d’acord amb l’eslògan del 15M “no ens representen”. Ells són els hereus de l’Espanya republicana que va lluitar per la democràcia i la justícia social durant la II República, que els colpistes feixistes van interrompre amb un cop d’estat que va triomfar gràcies a l’ajuda del nazisme alemany i del feixisme italià, sense el suport del qual mai no haurien vençut. Són també els hereus dels que van lluitar a la resistència antifeixista contra la dictadura, una de les més cruels que va existir a Europa al segle XX (per cada assassinat polític que va cometre Mussolini, Franco en va cometre deu mil), i són també els hereus dels que amb la seva contínua pressió han anat millorant la tan insuficient democràcia espanyola. No és per casualitat que el mateix govern, el mateix Estat i el mateix establishment polític i mediàtic del país que estan imposant les polítiques que van generar les protestes, i que neguen als pobles el dret a decidir, siguin pràcticament els mateixos que van dissenyar en el seu moment un sistema electoral que és escassament proporcional i que permet que un partit que solament va aconseguir el suport del 30% del vot del cens electoral tingui majoria absoluta a les Corts espanyoles. Representen les mateixes forces que han estat responsables de l’enorme endarreriment social d’Espanya, i són els mateixos que ara volen reprimir físicament i psicològicament les veus crítiques que, amb dignitat, els mostren el que són: els hereus d’aquells que van dominar la dictadura i la Transició.
L’esgotament final de la immodèlica Transició
Aquestes marxes i la seva composició mostren clarament l’esgotament i la fi de la immodèlica Transició, simbolitzada per la mort d’un dels seus protagonistes, Adolfo Suárez, en les mateixes dates en les quals han tingut lloc les marxes, i que, veurem, serà utilitzada per l’establishment espanyolista per poder promoure una idealització de la Transició per neutralitzar la popularitat que avui tenen els crítics d’aquesta Transició, incloent les marxes del 22M.
D’aquí l’enorme importància d’unes de les majors marxes que s’han vist a la capital del Regne (que va comptar, per cert, amb una gran simpatia i el suport de les classes populars de la ciutat de Madrid), que van mostrar les enormes causes comunes existents entre els diferents pobles d’Espanya enfront d’un adversari comú. El respecte i l’estima per la diversitat no van dificultar, ans al contrari, van facilitar l’esperit de companyonia i germanor de les marxes. A la de Catalunya, una de les marxes més grans, es van poder veure els components més arrelats a les classes populars, que compaginen les seves lluites socials amb la defensa de la identitat catalana (tals com els Iaioflautes, el Procés Constituent, la PAH, i d’altres), i que no tenen perquè dividir i separar, sinó, ans al contrari, conjuminar el poble català amb els altres pobles d’Espanya, amb els quals hi ha tants llaços de germanor, no solament pels llaços familiars, sinó també per una lluita comuna enfront d’aquest Estat que, per a màxima ofensa, va definir i encara els defineix com l’anti Espanya. És obscè que les dretes, que estan fent tant de mal als diferents pobles d’Espanya, es presentin com les que representen Espanya. Elles, que han venut la sobirania a la Troika, com abans la van vendre a Hitler i a Mussolini, es presenten com les defensores d’Espanya.
Però el repte ja no són elles. El seu comportament és coherent amb tota la seva història. El repte és continuar aquesta unitat, dins de la diversitat, per aconseguir un nou sistema democràtic en el qual els interessos particulars quedin supeditats als generals, amb una aliança de tots els moviments socials i partits polítics per establir una democràcia real en la qual el dret a decidir, sigui al nivell que sigui, es converteixi en la pràctica comuna del sistema. I les marxes del 22M, continuadores del 15M, són els inicis d’aquest canvi.
Veure article en PDF