Article publicat per Vicenç Navarro en castellà a la columna “Pensamiento Crítico” al diari PÚBLICO, 5 de gener de 2015, i en català al diari digital VILAWEB, 9 de gener de 2015.
Aquest article critica alguns dels supòsits que sostenen el pensament econòmic dominant a Europa, un dels quals afirma ara que la victòria de Syriza a Grècia significaria la seva expulsió de l’Eurozona.
El pensament econòmic dominant, que no és un altre que el neoliberalisme, té el seu propi argumentari que utilitza constantment per crear estats d’ànim que facin més tolerables i acceptables les seves propostes, que sempre impliquen sacrificis per a les classes populars. Aquests argumentaris es repeteixen a través dels majors mitjans d’informació i persuasió, convertint-se en la saviesa convencional del país. És a dir, les “obvietats” promogudes pel pensament econòmic dominant s’accepten sense més, marginant aquells autors que les qüestionen. Aquestes “obvietats” són repetides milers de cops per economistes mediàtics que intenten traspuar una seguretat que vol aparentar competència.
A cadascuna d’aquestes obvietats, l’evidència que les avala és molt escassa, quan no pràcticament nul•la. En realitat, aquesta evidència (fàcilment accessible, per cert) mostra la seva falsedat. Vegem diverses d’elles, mirant primer el que la saviesa convencional diu i contrastant-ho després amb l’evidència que la contradiu.
Primera suposada obvietat. El problema de l’Eurozona és que li falta lideratge. No hi ha una figura o un poder polític que lideri aquest projecte. Li puc citar un nombre llarg de “gurus mediàtics” que, amb un to greu en la seva veu, ressalten aquesta manca de lideratge com un problema major. Qualsevol analista de les polítiques públiques que estan aplicant la majoria d’institucions europees (el Consell Europeu, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu), així com els governs de l’Eurozona, observarà una gran coincidència en la majoria d’elles, ressaltant les polítiques de retallades de la despesa pública (el que popularment s’anomenen “les retallades”) i de reformes estructurals encaminades a rebaixar els salaris. I dirigint totes elles està el govern alemany dirigit per la Sra. Merkel, que està liderant les polítiques públiques de l’Eurozona. Malgrat l’enorme evidència que aquestes polítiques estan causant un enorme dany a les classes populars, aquestes s’estan duent a terme sota la supervisió i el mandat del govern Merkel. Quines mostres més volen veure que existeix aquest lideratge? Ni un sol país s’ha rebel•lat enfront d’aquestes polítiques, per molt que de tant en tant apareguin veus tímides de protesta.
Segona suposada obvietat. Les polítiques “irresponsables” dels països perifèrics de l’Eurozona (els anomenats PIGS) estan portant l’Eurozona a un desastre, obrint la possibilitat que l’euro col•lapsi. Es recordarà que el col•lapse de l’euro ha estat durant aquests últims anys un temor promogut pels economistes neoliberals (i els seus aliats, els economistes socioliberals), que constantment alertaven que, tret que els països perifèrics actuessin més responsablement (és a dir, que es retallés més i més la despesa pública i es baixessin més i més els salaris), l’euro cauria. De nou, els puc citar a nombrosos gurus mediàtics que estaven ja calculant el dia i hora en què l’euro cauria.
Doncs bé, l’euro no va caure, ni tan sols va estar en perill de caure, com vaig indicar enmig de la histèria del suposat col•lapse (veure “Causas y consecuencias del euro”, Público, 26.07.12). I la causa que no hi hagués cap perill que caigués era molt fàcil de veure. Al capital financer alemany, l’eix del poder financer (i polític) europeu, li anava però que molt bé la continuïtat de l’euro, amb aquest desequilibri de forces dins de l’Eurozona. En realitat, no li podia anar millor. Estava creant un flux de diners de la perifèria al centre que beneficiava l’establishment financer i econòmic alemany. L’euro, lluny d’estar morint, tenia una salut molt robusta.
Tercera suposada obvietat. La victòria de Syriza a Grècia podria portar al fet que Grècia fos expulsada de l’Eurozona. El programa de Syriza, que amenaça amb reestructurar el deute, i fins i tot impugnar un component d’ella, causarà la seva expulsió. Això ho haurà llegit vostè en els majors mitjans milers de vegades aquests dies. Tots els gurus mediàtics, incloent el guru d’El País, el Sr. J.C. Díez, ho han estat vaticinant. I les veus conservadores i neoliberals (incloent socioliberals) que dominen les tertúlies estan ara augurant que Grècia acabarà sent expulsada. I com a prova d’això es remeten a les declaracions del Ministre de Finances alemany, de portaveus de l’FMI i un nombre llarg de portaveus de la saviesa convencional. És el nou dogma mediàtic i polític.
Doncs bé, els asseguro que l’últim que la banca alemanya desitja és que Grècia se’n vagi de l’euro. I si no, esperin i ho veuran. I la causa que a Grècia no la faran fora de l’Eurozona és que, si això succeís, la banca alemanya tindria un enorme problema. Alemanya té invertits 700.000 milions d’euros en els PIGS, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya (200.000 milions en aquest últim). Això són molts diners. Si Grècia és expulsada, és lògic que Grècia no pagui aquest deute. I qui té llavors un greu problema no és Grècia, sinó Alemanya. En realitat, tot el rescat a la banca espanyola (pel qual la UE va oferir fins a 100.000 milions d’euros) era per pagar-li el deute a la banca alemanya (com així va constar en els discursos al Parlament Alemany, en el moment en què s’havien d’aprovar aquests fons).
La victòria de Syriza significaria un pas per redefinir la dinàmica Sud/Nord dins de l’Eurozona, cosa que comportaria per definició redefinir les relacions de poder dins de l’Eurozona. En realitat, Grècia i Espanya tenen més poder del que han tingut el coratge d’utilitzar. I el poder és que deuen moltíssims diners prestats a Alemanya, que aquest país no pot perdre, cosa que succeiria si aquests països no paguessin. Si vostè, lector, deu 100.000 euros a un banc i no els pot pagar, vostè té un problema. Però si vostè deu 100.000 milions al banc i vostè no els pot pagar, el banc té un gran problema. I Alemanya és plenament conscient d’això. No cal dir que ara tots els neoliberals i socioliberals s’han mobilitzat perquè Syriza no guanyi. I utilitzaran tot tipus d’arguments. Però això és part d’una narrativa que, com alguns hem anat denunciant, està mancada de credibilitat. Així de clar.