Article publicat per Vicenç Navarro, 20 de juny de 2015.
1. El sobiranisme ve mesurat per la capacitat de decidir d’un poble sobre el seu propi destí i queda reflectit en el dret d’autodeterminació, és a dir, el dret a decidir, en el cas de Catalunya, sobre la seva relació amb l’Estat espanyol. És per això que en el llenguatge normal i corrent, dret a decidir és la manera de definir el dret a l’autodeterminació. Segons les enquestes, al voltant del el 80% de la població a Catalunya sembla favorable al dret del poble català a decidir sobre el seu futur.
2. Ara bé, tal dret a decidir també implica el dret a escollir entre les diferents alternatives, una d’elles, la independència. Però cal diferenciar entre ser sobiranista i ser independentista. Tot independentista és sobiranista, però no tot sobiranista és independentista. Aquesta diferenciació rarament es fa i crea enormes confusions.
3. Una condició democràtica indispensable (necessària però no suficient) per aconseguir la independència és que la majoria de la població sigui sobiranista i que es creïn les condicions perquè pugui expressar-se tal sobiranisme a través del dret a decidir.
4. Promoure el sobiranisme presentant-lo com idèntic a l’independentisme endarrereix, paradoxalment, el projecte independentista, ja que crea un rebuig al sobiranisme per part d’aquells que no són independentistes, que és avui la majoria de catalans. Segons l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió el percentatge de la població independentista a Catalunya és el 44,1%.
5. És lògic, doncs, que el projecte prioritari hauria de ser el sobiranisme, no l’independentisme, ja que sense el primer no hi ha possibilitat d’aconseguir el segon.
6. L’estratègia que l’independentisme està seguint per estimular l’adhesió a l’independentisme avui a Catalunya és informar la població que a la Catalunya independent es viurà millor. L’argument de “l’expoli” (s’utilitzi el llenguatge que s’utilitzi) de Catalunya per part d’Espanya és clau per mobilitzar la gent. Es presenta l’enorme subdesenvolupament social de Catalunya (Catalunya està a la cua de la UE-15 en despesa pública social per habitant) com a resultat d’aquest “expoli”.
7. El problema amb aquest argument és que, independentment dels seus mèrits i demèrits, arriba a la població primordialment a través dels aparells de la Generalitat i dels seus mitjans de comunicació, els quals són governats per una coalició en què la força hegemònica és un partit liberal, CDC, essent responsables de polítiques públiques (amb el suport d’ERC) que han contribuït a aquest endarreriment social. Aquesta línia argumental té escassa credibilitat, també en moviments com l’ANC, els dirigents del qual, fins ara, no han mostrat cap sensibilitat social. En realitat, fins fa molt poc, el debat social s’evitava dins de l’ANC per mantenir la unitat patriòtica.
8. L’argument de “l’expoli” té una capacitat de mobilització relativa i escassa al món obrer (treballador supervisat, i al qual se li paga un salari per hores, que treballa, quan treballa, amb un 50% de precarietat), ja que avui està patint directament en les seves pròpies carns les conseqüències d’unes reformes, com la reforma laboral, aprovades per les dretes espanyoles i catalanes, que li han causat un enorme dolor. Aquest dany no té res a veure amb el famós “expoli”. En realitat, la majoria de lleis que han afectat negativament les classes populars catalanes han estat aprovades pel PP i CiU (i molts d’elles que consten en el pressupost comptant amb el suport d’ERC per a la seva implementació). Dir això no vol dir que ERC sigui equivalent a CiU, com maliciosament s’interpreta aquest comentari, però crec que és obvi que el que hauria d’haver estat el primer partit de l’oposició, ha estat el primer col•laborador parlamentari del partit liberal en l’aprovació dels pressupostos de l’austeritat.
9. El govern de les dretes catalanes va recolzar les baixades d’impostos que va proposar el PP, afegint algunes pròpies que van beneficiar predominantment les classes més benestants, alhora que van retallar la despesa pública social. Aquesta observació no és una observació partidista. Les dades estan disponibles per a tots aquells que ho vulguin veure.
10. L’ANC s’ha limitat durant aquests anys de retallades i reformes regressives laborals a emfatitzar el tema nacional, guardant un enorme silenci sobre el desastre social, assenyalant solament que la Catalunya independent serà millor. Aquesta línia argumental és idèntica a la que segueixen les dretes independentistes. En aquesta visió, el tema social es resoldrà quan tinguem resolt el tema nacional. Quan em refereixo a les dretes independentistes, no estic dient, naturalment, que tots els independentistes siguin de dretes; estic dient que el partit governant CDC, que té una enorme influència en l’ANC, sí que és de dretes. I que l’ANC, fins ara, no ha expressat cap sensibilitat social, excepte repetir el que diu la dreta independentista: que el tema social s’arreglarà quan tinguem la independència.
11. Aquest argument es troba amb un gran escepticisme per gran part de la classe treballadora catalana. No es creu que una Transició a la nova Catalunya, conduïda per unes forces polítiques i moviments que han dut a terme polítiques antisocials o han restat en silenci durant aquesta situació, ens porti a una Catalunya Social. En realitat, els mitjans púbics de la Generalitat, TV3 i Catalunya Ràdio, han estat promovent polítiques controlades per la visió hegemònica de l’independentisme de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) que són clarament neoliberals i antisocials. L’economista més promogut per TV3, per exemple, el superliberal (definit per aquesta cadena de televisió) com “l’economista de la casa”), Sala i Martín, ha promogut totes les polítiques neoliberals que van des de la privatització de les pensions a la reducció de la despesa pública, incloent-hi la social, que han creat un gran dolor a les classes populars de Catalunya.
12. Gran part de la dreta independentista no té tampoc credibilitat democràtica. Exclou dels seus fòrums i instruments, incloent-hi els públics, aquelles veus discordants amb la seva visió, incloses veus independentistes d’esquerres. El seu comportament antidemocràtic és una mostra de la Catalunya que volen construir.
Alternatives
13. Avui cal promoure el sobiranisme com a punt més urgent i important. El sobiranisme s’ha de manifestar ara, i ha de incloure tant el tema nacional com el social.
14. Per a això, el tema social és central. No alguna cosa que hagi de resoldre’s després o més tard, sinó ara.
15. El sobiranisme ha de reflectir-se en la lluita per la democratització ja, ara, posant fi a l’explotació social i laboral, i fent central la demanda de democratització (des de les institucions polítiques als mitjans de comunicació).
16. Avui, la prova de compromís amb les classes populars catalanes (eix central de la nació catalana) a Barcelona és si es dóna suport o no al govern de Barcelona en Comú, i altres de similars al llarg del territori català. En aquest moment Barcelona en Comú i el seu projecte estan subjectes a una enorme hostilitat. Qualsevol contribució a aquesta hostilitat és profundament reaccionària i anti-Catalunya, doncs la nació té la seva raó d’existència en la població que la constitueix, de la qual les classes populars en són la majoria. Qualsevol política que danyi aquest benestar contradiu el seu compromís amb el país i amb la nació catalana.
17. És urgent que s’estableixi una àmplia aliança de totes les forces que defensen ara el benestar social de les classes populars, establint el dret a decidir a tots els nivells i en totes les dimensions de la societat. Aquest dret a decidir comporta també el dret a decidir sobre l’articulació de Catalunya amb Espanya, incloent-hi la independència. Però no pot endarrerir-se el tema social.
18. La coalició Barcelona en Comú, així com la majoria d’aliances semblants establertes a molts municipis de Catalunya, han defensat sempre el sobiranisme, que és el primer pas i el més important per arribar a la independència. Crec que és un error exigir-li com a condició del col•laboració que sigui independentista. Si l’independentisme vol mobilitzar la classe treballadora (que va ser la determinant de la victòria d’aquesta coalició), no ho aconseguirà a no ser que, com va fer el Partit Nacionalista Escocès, avantposi el tema social a la crida per la independència. Els barris que van votar més per aquell partit a Escòcia van ser els barris obrers de Glasgow. Això és el que han d’entendre les forces independentistes aquí a Catalunya.