Article publicat per Vicenç Navarro a la columna “Pensamiento Crítico” al diari PÚBLICO, 14 de setembre de 2015.
Aquest article intenta explicar el que passa a Catalunya, presentant una visió molt minoritària tant en els grans mitjans d’informació a Catalunya com a la resta d’Espanya. Mostra que l’enorme patiment de les classes populars a Catalunya es basa predominantment en l’enorme domini que les dretes han tingut en les institucions financeres, econòmiques, polítiques i mediàtiques de l’establishment català, el centre del qual ha estat el pujolisme. Aquesta classe dominant i la seva aliança amb la classe política i mediàtica que ha controlat l’Estat espanyol explica el gran deteriorament del benestar i qualitat de vida de les classes populars a Catalunya. L’article detalla també els orígens del moviment independentista i el seu gran creixement durant la Gran Recessió.
I. A on som a Catalunya ara: el gran declivi del benestar i qualitat de vida de les classes populars catalanes
Per saber on anem hem de saber on som i d’on venim. Comencem, doncs, per analitzar a on som. Què està succeint avui a Catalunya? I les dades parlen per si mateixes. Mai abans, durant l’època democràtica, no havíem vist d’una manera tan marcada el deteriorament del benestar i de la qualitat de vida de les classes populars, que constitueixen la majoria de la població que viu a Catalunya. La desocupació ha assolit uns nivells que no s’havien vist mai abans. Més de la meitat dels joves és a l’atur, sense poder trobar treball, i pràcticament un de cada quatre adults està en situació de desocupació, mantenint les majors taxes de desocupació adulta i juvenil a la UE-15 després de Grècia i Espanya.
Una de les causes d’aquesta situació ha estat una gran destrucció dels llocs de treball des que es va iniciar la crisi el 2007 . La major destrucció va tenir lloc a partir del govern CiU. Només en dos anys, 2011-2013, es van destruir 236.000 llocs de treball, en part com a resultat de la reforma laboral aprovada per CiU i el PP a les Corts Espanyoles (la majoria dels quals corresponia a contractes indefinits) . La gran majoria dels nous llocs de treball (que és un nombre menor al de llocs de treball destruïts) són, no obstant això, treballs precaris amb contractes temporals. D’altra banda, i des que es va iniciar la crisi fins a 2013, el nombre de persones a l’atur que portaven buscant treball durant més de dos anys sense trobar-lo va augmentar un 1.000%. I també ha augmentat el nombre de famílies en les quals tots els membres actius de la unitat familiar busquen però no troben feina. Dos anys després del govern CiU, aquest nombre havia assolit una situació sense precedents, amb un 42% de les persones a l’atur que es trobaven en aquesta situació. El que aquestes xifres mostren és l’enorme dolor humà que s’ha creat durant la crisi, havent contribuït en gran mesura a aquest dolor la reforma laboral aprovada per la coalició CiU.
II. La caiguda dels salaris i l’enorme creixement de les desigualtats
Aquesta situació és causa i alhora conseqüència de l’enorme debilitament del món del treball català, la qual cosa explica l’enorme baixada dels salaris, la més accentuada a Espanya després d’Andalusia. Aquest descens, més la disminució del nombre d’assalariats i el gran deteriorament del mercat de treball català, explica que les rendes del treball, com a percentatge de les rendes totals a Catalunya, hagin descendit d’una manera molt significativa, sent l’any 2012 (l’últim any en què es va publicar aquesta dada) un dels més baixos d’Espanya i de la UE (52% de la renda total de Catalunya). Aquesta baixada de les rendes del treball (com a percentatge de les rendes totals) ha estat a costa de l’augment de les rendes del capital, i molt especialment de les rendes superiors que deriven les seves rendes de la propietat del capital. Aquests propietaris i també gestors d’aquest capital (i molt especialment del capital financer) han crescut molt significativament (i molt en particular en els últims anys del mandat del govern CiU). Com a conseqüència, les desigualtats de renda han augmentat d’una manera molt marcada, sent Catalunya el país amb majors desigualtats després de Grècia, Portugal i Espanya, amb un dels coeficients de Gini –que mesura el nivell de desigualtat (a major nombre, major la desigualtat)– més alts de la UE-15 (32,6), havent crescut un 10% des que es va iniciar la crisi (com a punt de comparació, Suècia tenia un Gini del 24,9 en el mateix any).
Una altra manera de mesurar aquest creixement de la desigualtat és veure els cops que la renda mitjana del 20% de la població catalana que té més renda és més elevada que la del 20% que té menys renda: van passar a ser de 4,7 cops a l’inici de la crisi (2007) a 5,7 cops el 2013, un increment d’un 21%. La mitjana de la UE-15 va ser de 4,9 vegades. Aquesta desigualtat de rendes, la major de la UE-15 després de Grècia, Espanya i Portugal, és fins i tot major quan es compara la renda del 10% de la població catalana amb més renda i la del 10% dels catalans amb menor renda. Des de l’inici de la crisi al 2012, els més rics (10% superior) van passar de tenir 7,65 vegades més que els pobres (el 10% inferior) a 15,35 vegades (un increment ni més ni menys que d’un 100%) . Les diferències entre els més rics i els més pobres, unes de les més altes de la UE-15, han patit el major increment conegut a la UE-15, després de Grècia, Espanya i Portugal.
III. Conseqüències: a molt pocs països la diferència de mortalitat per classe social és tan accentuada como a Catalunya
El valor d’aquestes xifres adquireix tota la importància que mereix quan s’analitza la conseqüència d’aquestes desigualtats en qüestions de vida i mort. Alguns dels barris més benestants de Barcelona (com ara alguns dels de Sarrià-Sant Gervasi, burgesia i classe mitjana de renda alta) tenen una esperança de vida entre els homes de 82,7 anys, que són 28 anys més (no dies, sinó anys) que la que té el veïnat, homes, d’alguns barris de Sants-Montjuïc, classe obrera (54,9 anys al barri de la Marina del Prat Vermell), i 24 anys més en el cas de les dones . En altres paraules, la gent amb majors recursos a Catalunya viu al voltant d’entre 24-28 anys més que les persones de classe treballadora de baixos ingressos (el promig als països de la UE-15 és de 7 anys, i a Espanya és de 10 anys). Parlar de cohesió social a Catalunya (com constantment accentua el discurs oficial del govern de la Generalitat) està mancat de credibilitat.
En realitat, la bretxa de risc a la pobresa va augmentar molt durant la crisi, sent major que l’existent a Espanya i a la mitjana de la UE-15. Després de tres anys de govern de CiU, el 2013, 95.000 famílies no tenien cap ingrés, el major nombre a Espanya després d’Andalusia, sent el percentatge de la població vulnerable a la pobresa i/o a l’exclusió social un dels més alts en aquella comunitat europea. Gairebé un de cada quatre nens a Catalunya viu en situacions de pobresa i/o d’exclusió social. I quan analitzem el tipus de pobresa específica, com la pobresa energètica (que vol dir que no poden tenir calefacció o llum a casa), o la pobresa alimentària (que significa que la població no pot accedir als aliments bàsics per manca de recursos), les xifres es disparen per assolir nivells mai abans vistos, entre els més alts, de nou, de la UE-15.
IV. L’Estat del Benestar català: el seu subfinançament i gran deteriorament durant la crisi
Però això és només una cara de la moneda. L’altra cara és l’enorme reducció de la protecció social, que vol dir, les transferències de fons públics a la població per protegir-los enfront de l’infortuni, enfront de la pobresa i/o enfront de la inseguretat, mitjançant mesures com l’assegurança de desocupació, que avui cobreix menys de la meitat de la població a l’atur, i que deixa les famílies desprotegides, situació que n’afecta una de cada quatre. Aquesta reducció de recursos públics ha afectat d’una manera molt notable el benestar de la majoria de la població, i molt en particular de les classes populars. Hem vist les retallades de despesa pública social més accentuades que hagin tingut lloc a Espanya i, també a la UE-15, retallades que s’han produït en els serveis públics com ara la sanitat (amb un 14,5% menys de despesa que a l’inici del període de CiU), educació (un 17,1% menys de despesa que a l’inici del govern CiU), escoles bressol (mal anomenades guarderies), serveis domiciliaris a les persones amb discapacitats, habitatge social (un 60% menys de despesa que a l’inici del govern CiU), serveis socials i serveis de prevenció de l’exclusió social (un 34% menys de despesa que a l’inici del govern CiU), i molts d’altres, serveis àmpliament utilitzats per aquestes classes populars. No cal dir que aquestes retallades (de 3.456 milions durant el mandat de CiU) han afectat molt negativament l’accessibilitat i la qualitat d’aquests serveis, amb una considerable destrucció d’ocupació pública. Es miri com es miri, la Catalunya social s’ha deteriorat d’una manera molt marcada, amb el consegüent dany a la qualitat de vida del poble català.
Aquest deteriorament social, per cert, no és solament conseqüència, sinó també causa del deteriorament econòmic, tema del qual gairebé mai no es parla als mitjans públics de la Generalitat. La baixada de salaris i les retallades de despesa pública són la major causa de la gran disminució de la demanda domèstica, que ha causat el descens tan marcat del creixement econòmic i la més llarga Recessió que Catalunya hagi tingut durant l’època democràtica. L’evidència d’això és molt extensa i convincent (vegeu el meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante, Editorial Anagrama, 2015, que acaba d’aparèixer a les llibreries).
Aquest breu examen del deteriorament de la situació social ha d’acabar amb una observació de cabdal importància. El dany causat per aquestes retallades ha estat particularment accentuat com a conseqüència que la despesa pública social (que cobreix la despesa en transferències i serveis públics de l’Estat del Benestar, citats en el paràgraf anterior) a Catalunya ja era molt baixa abans que s’iniciés la Gran Recessió, sent Catalunya un dels països que tenien una despesa pública social per habitant més baixa de la UE-15.
V. Per què aquest deteriorament de la Catalunya social? El que s’oculta als mitjans d’informació de la Generalitat de Catalunya (TV3 i Catalunya Ràdio) i altres mitjans privats d’informació conservadors i liberals (que són la majoria)
Els indicadors del declivi social són tan contundents que poques persones poden qüestionar la gravetat de la situació. La gran diferència d’opinions sorgeix en l’explicació del perquè aquest declivi tan accentuat en un Estat del Benestar tan poc desenvolupat. Per què aquest subdesenvolupament, i per què aquest deteriorament del poc que ja teníem?
En realitat, l’explicació és fàcil de veure, i ens ve donada per l’anàlisi del que succeeix als països del sud d’Europa, com ara Grècia, Portugal i Espanya (incloent Catalunya). Aquests països es caracteritzen tots ells per tenir mercats de treball d’escassa qualitat, amb baixos nivells de població ocupada, elevats nivells de desocupació, atur i precarietat, i a on la despesa pública social per habitant ha estat molt baixa. En ells, les classes populars han tingut poc poder, mentre que les classes acabalades (el que es deia abans classe capitalista, terme que no s’utilitza perquè es considera erròniament antiquat) n’han tingut molt. En altres paraules, han estat països (a diferència dels països escandinaus, a on la despesa pública social per habitant és molt elevada) a on les dretes han manat molt i les esquerres poc. Tots ells van tenir dictadures ultradretanes (feixistes o filofeixistes) i tots ells van tenir processos de transició de la dictadura a la democràcia en condicions molt favorables a les dretes que controlaven el procés de transició. Això va passar a Grècia, va passar a Portugal i va passar a Catalunya i a la resta d’Espanya.
L’endarreriment social de Catalunya està basat en aquesta realitat. Les dretes (una coalició d’un partit liberal, Convergència Democràtica de Catalunya –CDC–, i un conservador cristianodemòcrata, Unió Democràtica de Catalunya –UDC–) han governat Catalunya durant el 80% del període democràtic. Amb l’excepció del període de govern tripartit (que, per cert, va reduir el gran dèficit de despesa pública social que té Catalunya versus la resta d’Espanya i la resta de la UE-15), CiU ha governat Catalunya gairebé sempre. Aquí està l’explicació d’aquest enorme endarreriment social i també de l’especialment dura que ha estat la resposta de la Generalitat de Catalunya a la crisi, amb l’elevadíssim deteriorament del mercat de treball i de l’Estat del Benestar.
dreta catalana, hegemonitzada per la coalició liberal conservadora, que pertany a les mateixes famílies polítiques que el Partit Popular (i també, per cert, que el nou partit Ciutadans, també un partit liberal), ha aprovat les lleis a les Corts Espanyoles i al Parlament de Catalunya responsables del subdesenvolupament i deteriorament de l’Estat del Benestar. Aquestes intervencions públiques inclouen les reformes laborals (que tenien l’objectiu mai explicitat de reduir els salaris i les conseqüències de les quals he documentat a la primera part de l’article), les lleis d’equilibri pressupostari, aprovades per CiU a les Corts Espanyoles, i els pressupostos d’austeritat aprovats al Parlament de Catalunya, així com les polítiques fiscals i tributàries (summament regressives), també aprovades a les Corts Espanyoles i al Parlament de Catalunya, que han accentuat el ja molt escàs impacte redistributiu de la Generalitat de Catalunya. Aquestes polítiques fiscals i regressives són responsables, com he mostrat anteriorment, que Catalunya sigui un dels països més desiguals de la UE-15. En realitat, el partit dominant dins de la fins fa poc coalició governant a Catalunya, CiU, ha estat CDC, un partit liberal que, com qualsevol altre partit liberal, ha estat especialment sensible als grups econòmics i financers que dominen la vida econòmica de Catalunya i que el financen, com mostren els múltiples casos de corrupció (cosa que explica que tingui moltes de les seves seus embargades). CDC és la versió més dura del pujolisme, que és una formació de caràcter de cacic i clientelista semblant a la dreta del sud d’Itàlia.
Aquesta breu discussió del perquè de l’endarreriment i declivi de la Catalunya social ha d’incloure una dada importantíssima. La gran majoria de les polítiques citades anteriorment que han danyat la Catalunya social han estat aprovades per partits catalans (i molt especialment CDC i UCD) a les Corts Espanyoles, amb la col•laboració i en suport de propostes de les dretes espanyoles, i en ocasions del PSOE (en la fase final del seu mandat, quan la resposta a la crisi va ser idèntica a la que van seguir les dretes més tard, cosa que va ocórrer també amb el govern tripartit). El maridatge i complicitat de les dretes catalanes (de sensibilitat conservadora i liberal) amb les dretes espanyoles (de la mateixa sensibilitat, les quals han tingut un gran domini dels aparells de l’Estat espanyol, de la mateixa manera que les dretes catalanes han dominat els aparells de la Generalitat de Catalunya) ha estat la causa de l’enorme endarreriment de la Catalunya social i del seu enorme deteriorament. El pensament liberal creu que el sector comercial privat és més sensible a les necessitats del ciutadà i és més eficient que el públic, i en conseqüència, els partits d’aquesta tradició política retallen les despeses públiques i privatitzen els serveis públics. Un exemple d’això són les polítiques de retallades de despesa pública i de privatitzacions per part dels governs conservadors-liberals catalans i espanyols. El responsable de la sanitat pública catalana, el Sr. Boi Ruiz (cap de la patronal hospitalària privada abans de ser conseller), va aconsellar a l’inici del seu mandat que la població contractés alguna assegurança privada de sanitat per resoldre l’enorme dèficit de despesa pública sanitària, dèficit que ell va accentuar amb les seves retallades. Les conseqüències d’aquestes polítiques són molt fàcils de veure. Segons l’últim informe (setembre de 2015) de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, Catalunya té un de les despeses sanitàries públiques més baixes d’Espanya, té un dels majors nombres de pacients per metge d’atenció primària, té un dels majors temps d’espera per veure l’especialista i també per aconseguir una cita en els centres d’atenció primària (CAPs). És també la comunitat autònoma i el país de la UE-15 que té una despesa pública sanitària més baixa i privada més alta.
Cal aclarir que aquestes polítiques neoliberals de retallades de despesa pública, privatitzacions, desregulació del mercat de treball, i unes altres, que s’han estat aplicant a Catalunya i a la resta d’Espanya per part dels partits conservadors i liberals (així com per partits que s’autodefineixen com a socialdemòcrates), també s’estan promovent pels partits pertanyents a les famílies polítiques liberals que avui dominen la governança de l’Eurozona. Encaixen perfectament amb el seu ideari i són plenament coherents en l’aplicació d’aquestes polítiques.
VI. Les respostes de les dretes. L’externalització de les responsabilitats i el qüestionament dels indicadors
Com és predictible, les dretes que han governat Catalunya durant la gran majoria del període democràtic, representant els interessos dels majors grups financers i econòmics, així com de la classe dominant que sempre ha manat a Catalunya (les famoses 400 famílies que el Sr. Millet, bon coneixedor i beneficiari de l’oligarquia catalana, va reconèixer que són les que manen a Catalunya), atribueixen el subdesenvolupament i declivi de la Catalunya social a causes externes a Catalunya. Específicament, consideren que Catalunya ha estat espoliada per Espanya, mostrant que el dèficit fiscal (que ells anomenen “espoli” de Catalunya per Espanya), és a dir, la diferència entre el que Catalunya paga en impostos i cotitzacions i el que rep de l’Estat espanyol (que tant el President Mas com el Sr. Junqueras fixen en 16.000 milions d’euros a l’any) és la causa del subfinançament de l’Estat del Benestar català. A causa del control dels mitjans de major difusió a Catalunya per part de l’establishment independentista, aquest missatge s’ha estat promovent per terra, mar i aire, quaranta-vuit hores al dia, havent calat en grans sectors de la població que veuen o escolten aquests mitjans.
Ara bé, un element molt important que ha passat gairebé desapercebut a Catalunya i a la resta d’Espanya és que la majoria de mitjans públics d’informació de la Generalitat han transmès no solament l’argumentari independentista (que atribueix el subdesenvolupament social de Catalunya al suposat espoli de Catalunya per Espanya), sinó també l’argumentari neoliberal. L’economista més promogut per aquests mitjans és Sala i Martín, un economista ultraliberal, ciutadà nord-americà que dóna suport als EUA al Partit Llibertari, de la ultradreta nord-americana. Aquest economista considera l’Estat com l’origen de tots els problemes, sent el major defensor de la privatització de les pensions (afavorint els sistemes de capitalització) i dels serveis públics. Les seves Lliçons d’Economia són una promoció vulgar del neoliberalisme.
És fàcil de mostrar, com diversos economistes catalans crítics amb l’establishment català han assenyalat, que aquest dèficit fiscal (l’espoli) és molt menor del que els Srs. Mas i Junqueras indiquen, sent semblant al que es presenta a d’altres països de configuració federal. I, tot i que hi ha qüestions legítimes i raonables que hi ha components del dèficit fiscal que haurien de corregir-se per ser injustos i discriminatoris, la seva grandària és molt inferior (al voltant de 3.000 milions d’euros a l’any) a l’enorme dèficit de despesa pública social de Catalunya (que és la diferència entre el que Catalunya es gasta per càpita en el seu Estat del Benestar i el que hauria de gastar-se pel seu nivell de riquesa, diferència que suposa 19.000 milions d’euros). L’enorme endarreriment social es deu molt més a l’espoli social que té lloc primordialment dins de Catalunya que a l’espoli fiscal. És l’espoli social el que és la major causa del baix nivell d’ingressos a la Generalitat de Catalunya, conseqüència de les polítiques fiscals i tributàries aprovades pels partits conservadors-liberals i de la seva enorme tolerància al frau fiscal (sobretot de tres grups, que són enormement influents en tals partits, i que inclouen les grans fortunes, les empreses que facturen més de 150 milions d’euros a l’any, que representen el 0,12% de totes les empreses, i la banca, tots ells molt propers als partits governants a Catalunya i en la resta d’Espanya).
VII. Aquest espoli social, que es fa en complicitat amb les dretes espanyoles, és la causa de l‘enorme endarreriment social de Catalunya (i d’Espanya)
Aquest espoli social ha estat la major característica del règim pujolista que ha governat Catalunya durant la gran majoria del període democràtic, règim caracteritzat per un enorme clientelisme (emblemàticament reflectit en el pujolisme i en la família Pujol, que consideraven i consideren la Generalitat de Catalunya com la seva propietat personal). Aquest clientelisme ha anat aparellat amb una enorme corrupció, com ho mostra clarament el cas Millet, expresident de l’Orfeó Català, a on la interrelació entre el poder econòmic, financer, cultural, mediàtic i polític apareix amb tota intensitat, situació que ha comptat amb la complicitat del sistema jurídic, com ho mostra que aquest cas s’hagi eternitzat durant més de sis anys.
Aquest enorme entramat, altament corrupte, molt semblant al del PP a Espanya, és a les bases de l’enorme espoli social, causa del gran endarreriment i deteriorament de la Catalunya social. No cal dir que una condició sine qua non per a la reproducció d’aquest sistema ha estat el control de la gran majoria dels mitjans d’informació a Catalunya, que ocultaven la podridura del règim català presentant-lo com l’oasi català. És més que lamentable que la Comissió Parlamentària que va analitzar la corrupció que va significar el pujolisme a Catalunya (mai denunciat o criticat pel partit liberal governant, CDC), hàbilment dirigida pel parlamentari David Fernández, de les CUP, mai no analitzés el comportament dels mitjans (tant públics com privats) que van ocultar tanta corrupció.
I, finalment, també cal constatar la complicitat de l’Estat espanyol, fins i tot quan era governat pel PSOE, al no analitzar el que es coneixia bé a nivell de carrer, que alguna cosa passava en els corredors del poder a Catalunya. Mirar cap a l’altra banda va ser una característica dels aparells controlats per la dreta espanyola, conscients que alguna cosa semblant succeïa a Espanya.
No cal dir que els principals mitjans d’informació (tant públics com privats) controlats per la dreta, que són la immensa majoria dels mitjans d’informació i persuasió de Catalunya, mai no citen aquesta causa del subdesenvolupament social. En aquest país, Catalunya, hi ha, el que és a la pràctica, una dictadura mediàtica que fa dificilíssim, quan no impossible, per a les esquerres tenir accés a aquests mitjans. Per aquest motiu el centre del debat a la campanya electoral avui és el tema nacional, amb la finalitat d’ocultar el tema social.
VIII. Per què el tema nacional, i no el social, centra el debat polític
El fet que el partit liberal CDC, en coalició (en la candidatura Junts pel Sí) amb el partit independentista ERC (que ha donat suport als pressupostos d’austeritat durant els darrers anys), probablement guanyi les properes eleccions autonòmiques a Catalunya es deu a la seva captació i lideratge en el moviment independentista, avui un moviment amb gran capacitat de mobilització. És un error, per cert, considerar aquest moviment com un mer apèndix del partit liberal i/o d’ERC, tot i que és innegable que la seva direcció en els anys de la crisi, tant de l’ANC com d’Òmnium, tenia una relació privilegiada amb tots dos partits, cas molt accentuat en el cas d’Òmnium Cultural, el tresorer de la qual va ser el Sr. Jordi Sumarroca, un dels majors benefactors de CDC, i la relació del qual amb aquest partit està sent investigada pels tribunals, com ha detallat El Triangle en “La presó dels *Sumarroca” (04.08.15). Ara bé, que la direcció d’aquest moviment hagi estat molt propera i, en ocasions, clarament instrumentalitzada per la coalició CDC-ERC, no vol dir, repeteixo, que aquest moviment hagi estat una creació o un mer instrument d’aquests partits. Aquest aclariment és fonamental que es comprengui, ja que no s’entén a la resta d’Espanya.
IX. El moviment independentista
En realitat, el moviment independentista apareix amb una intensitat creixent a partir de la decisió del Tribunal Constitucional de no acceptar elements clau (i de gran càrrega emotiva, com considerar Catalunya com una nació) en l’Estatut proposat pel govern socialista de Pasqual Maragall, després de ser aprovat pel Parlament català, per les Corts Espanyoles (després de ser “cepillado”, com va dir amb fatxenderia i arrogància Alfonso Guerra), i ser aprovat en referèndum pel poble català. Aquesta decisió del Tribunal Constitucional va ser celebrada amb una enorme alegria per les dretes espanyoles, el PP, i per un silenci eixordador per part del govern Zapatero. Aquí està l’origen del creixement de l’única alternativa que es veia possible: la independència.
Com a resultat de l’oblit de la història recent d’aquest país (promogut políticament per l’Estat bipartidista espanyol, durant i després que tingués lloc la immodèlica Transició), no hi ha plena consciència en la població espanyola que les esquerres, no solament les catalanes sinó també les espanyoles, van tenir i van desenvolupar una altra concepció d’Espanya, una Espanya real que incloïa els diferents pobles i nacions d’Espanya, que estarien junts per voluntat, i no per la força. Cal recordar que fins i tot el PSOE (i també el PCE) acceptaven una altra visió d’Espanya, donant suport al dret d’autodeterminació per a Catalunya, que és, ni més ni menys, que el dret a decidir, que avui és summament popular a Catalunya. Gairebé el 80% dels catalans considera que el poble català ha de tenir el dret de ser consultat i decidir sobre el seu futur, incloent la seva relació amb Espanya. Aquest és el principi bàsic del sobiranisme, terme que maliciosament i oportunista ha monopolitzat l’independentisme. Ser sobiranista és defensar la capacitat de decidir, cosa per a la qual s’ha de poder optar entre diverses alternatives, una de les quals, lògicament, hauria de ser el secessionisme o independentisme. Però, segons les enquestes, el poble català desitja la sobirania, però no és independentista. Quebec, a Canadà, per exemple, és sobiranista, però ha escollit no separar-se de Canadà.
Aquesta visió d’Espanya és diferent, entra en contradicció i és oposada a l’Espanya de les dretes i de les esquerres jacobines que, com consta a la Constitució Espanyola, recorren a l’Exèrcit, màxima expressió de la utilització de la força, com a garant de la unitat. En aquesta visió, aquesta unitat s’imposa, no es consensua. Aquesta visió va aparèixer, com era predictible, quan el Ministre de Defensa del govern del PP va amenaçar les forces sobiranistes i les independentistes que enviaria l’Exèrcit en cas que no acceptessin la sacrosanta Constitució (que, per cert, es va redactar sota la supervisió de l’Exèrcit). El fet que el PSOE canviés, passant de donar suport a l’autodeterminació a oposar-s’hi (canvi que mai no ha explicat), es va deure precisament a la pressió militar.
Però aquest canvi no va ocórrer així en les esquerres catalanes i molt en particular en el PSUC. Cal ressaltar que les esquerres catalanes han estat sempre, abans, durant i després del cop militar, les que sempre han defensat una plurinacionalitat d’Espanya, amb el dret a decidir. Repeteixo, sempre! No van ser les dretes, sinó les esquerres les que van lluitar en condicions duríssimes per la recuperació de la identitat, cultura i personalitat catalanes. Això s’ha oblidat i/o ocultat per les dretes que controlen els mitjans. En realitat, el separatisme ha estat molt minoritari a la història de Catalunya. Ni el President Companys, un home clarament d’esquerres, ni el President Macià, van demanar l’escissió, sinó la redefinició d’Espanya, sent federalistes, no separatistes. Llegeixin les seves declaracions i ho veuran.
És, doncs, una anomalia històrica que sigui ara la dreta (CDC), la successora de les dretes que van col•laborar amb el règim dictatorial, la que lideri el moviment de defensa de Catalunya, ja que històricament ha estat l’esquerra i no la dreta la que ho ha fet. Sóc conscient que ERC legitima aquesta direcció. Però cal ser conscients que si guanya Junts pel Sí, el govern liberal responsable de l’enorme subdesenvolupament social de Catalunya continuarà governant Catalunya amb el suport d’ERC. Aquesta és una realitat que volen ocultar.
L’ANC és un moviment popular predominantment d’extracció de classe mitjana, un moviment de protesta enfront de la situació actual, que s’ha de valorar positivament, sempre que no sigui instrumentalitzat, com està ja ocorrent, per les dretes, la qual cosa és probable com a conseqüència de la gran presència de CDC en la seva direcció. No és per casualitat que els documents que han aparegut sota la seva signatura, el de defensa i el de sanitat, siguin profundament liberals i conservadors. I mai (repeteixo, mai) durant aquests anys de crisis, no han fet cap acte de suport a les reivindicacions populars. El màxim que han fet per mostrar la seva sensibilitat social ha estat fer-se una foto amb els dirigents sindicals. D’altra banda, hi ha hagut un enorme silenci sobre el dramàtic deteriorament de la situació social a Catalunya, creada, en gran part, per les polítiques aprovades pel partit governant a Catalunya.
Però cal ser conscients que hi ha moltes sensibilitats en aquest moviment, incloent sensibilitats d’esquerra. És important potenciar aquestes forces assenyalant-los alhora que fins i tot el que desitgen, la independència de Catalunya, no ho aconseguiran sense l’ajuda de forces progressistes a la resta d’Espanya, que també avui estan pressionant perquè hi hagi canvis a Espanya, com ara l’acceptació que Espanya és una entitat plurinacional. D’allò que aquestes forces independentistes d’esquerra han d’adonar-se és que no es pot aconseguir la independència per una via antidemocràtica, com ho està intentant Junts pel Sí. La llei electoral catalana, còpia de l’espanyola, és escassament proporcional, la qual cosa explica que la via de Junts pel Sí sigui aconseguir una majoria parlamentària (que declari la independència), i això malgrat que no comptin amb el suport d’una majoria del poble català, una via inacceptable des del punt de vista democràtic i que crearia un enorme problema a Catalunya, solidificant-se les dues Catalunyes.
Per aquest motiu, l’única via democràtica és la d’aconseguir i realitzar el dret a decidir, que la majoria de la població desitja. Dret a decidir és també dret a triar, i una alternativa seria la independència. Avui el 80% de catalans són sobiranistes, però només el 42,9% són independentistes. El 50% no ho són.
El que s’hauria de fer és resoldre els enormes problemes socials que tenen les classes populars, causats pel maridatge de les classes dominants de Catalunya i d’Espanya, que exerceixen una enorme influència sobre les institucions polítiques. Per aquest motiu les classes populars de Catalunya i de la resta d’Espanya han d’aliar-se en contra d’aquestes classes dominants, requerint una coordinació i no un enfrontament amb les forces polítiques que estan lluitant al sud de l’Ebre. L’alliberament de les classes populars de Catalunya està relacionada amb l’alliberament de les classes populars de la resta d’Espanya. Així de clar.