Article publicat per Vicenç Navarro al diari ARA, 22 de setembre de 2015.
Aquest article mostra les dades que qüestionen el que constantment diuen les forces conservadores i liberals del país que la societat està cohesionada.
Un dels missatges que es reprodueixen amb bastanta freqüència és que Catalunya té una societat cohesionada. Això semblaria significar que, en part, i com a resultat de les polítiques públiques dutes a terme per les institucions representatives del govern català, les distàncies socials s’han anat reduint, amb plena integració de tots els col•lectius, independentment de la seva classe social o del seu bagatge cultural.
Aquesta percepció deriva d’una visió poc crítica de les institucions representatives catalanes, en tant que l’evidència existent no l’avala. En realitat, Catalunya és un dels països amb més desigualtats i amb menys cohesió social, no tan sols d’Espanya, sinó també de la Unió Europea dels Quinze (UE-15, el grup de països amb un nivell de desenvolupament econòmic semblant al de Catalunya i Espanya). El seu coeficient de Gini -que mesura el nivell de desigualtat d’un país- és de 32,6, un dels més elevats de la UE-15.
Però, a més de ser una de les societats menys cohesionades i més desiguals, també és un dels països de la UE-15 en els quals aquestes desigualtats han crescut més ràpidament durant el període de la Gran Recessió. Així, segons dades de l’Idescat i de l’Eurostat, el grup de més renda del país (el 20% de renda superior) va passar de tenir 4,7 vegades la renda dels de menys renda (el 20% de renda inferior) l’any de l’inici de la Gran Recessió, el 2007, a tenir 5,7 vegades aquesta renda l’any 2013, un increment d’un 21%, un dels més alts de la UE-15. La mitjana a la UE-15 és de 4,9 vegades. Aquesta falta de cohesió i d’igualtat és fins i tot més gran quan es comparen els més rics de Catalunya (el 10% de la població amb més renda) amb els més pobres (el 10% de la població amb menys renda). A l’inici de la crisi, la renda mitjana del primer grup era 7,65 vegades més gran que la del segon grup. Ja el 2012 va assolir la xifra de 15,35 vegades.
Les causes d’aquestes enormes desigualtats i del seu exorbitant creixement són moltes, però una de gran rellevància és l’escassa capacitat redistributiva tant de l’estat central espanyol com de la Generalitat de Catalunya. El cas és fins i tot més greu durant el període de la Gran Recessió, en què la Generalitat va estar governada, la major part del temps, per un partit liberal (CDC, que pertany al grup liberal europeu) i un partit conservador (UDC, que pertany al mateix grup parlamentari que el partit governant a Espanya, el PP) que van expandir les polítiques iniciades pel tripartit. I la resposta del tripartit a la crisi econòmica i financera va ser semblant a la dels governs de sensibilitat socioliberal i conservadora-liberal que han governat Espanya. Tampoc poden atribuir-se aquestes desigualtats a elements externs a Catalunya, com el constantment referit “espoli” fiscal. El gran nombre de polítiques públiques que han incrementat les desigualtats han estat polítiques aprovades pels partits liberals i conservadors catalans a les Corts Espanyoles (com les reformes laborals que han causat el descens dels salaris i de les rendes del treball -dels més baixos de la UE-15-) i al Parlament de Catalunya (com les polítiques de retallades de despesa pública).
En realitat, CiU ha governat Catalunya el 80% del període democràtic i no pot al•legar que no té responsabilitat en el manteniment, la reproducció i fins i tot l’expansió d’aquestes desigualtats. Conforme a la seva sensibilitat liberal, CDC, partit hegemònic de la federació, ha afavorit durant el seu llarg període de mandat la reproducció de l’anomenat “modelo catalán” de l’estat del benestar, que ha estat històricament polaritzat per la classe social, amb el 20%-30% de la població catalana de renda per sobre de la mitjana de Catalunya utilitzant els serveis privats (tant la sanitat com l’escola privades), i el 70%-75% de la població (la majoria de les classes populars) utilitzant predominantment els serveis sanitaris públics i les escoles públiques. Aquest estat del benestar polaritzat per classe social és un clar indicador de la descohesió social, ja que el sistema educatiu, per exemple, forma ciutadans de primera classe, que van a les escoles privades (que reben subsidis públics elevats, anomenats concerts ), i ciutadans de segona classe, que van a l’escola pública. La majoria de governants (com els consellers de CDC i UDC, que han governat Catalunya durant el 80% del període democràtic) s’han format en escoles privades, mentre que la majoria dels governats s’han format en escoles públiques. Una cosa similar passa amb la sanitat, on les diferències d’utilització dels serveis privats versus els públics per classe social són també molt notables. Es miri l’indicador que es miri, les diferències socials són enormes. Un dels més importants és que, segons les dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, els barris acabalats de la ciutat (com Sarrià – Sant Gervasi) tenen una esperança de vida (anys que la població viurà) ni més ni menys que 28 anys (per als homes) i 24 anys (per a les dones) més llarga que la dels homes i dones d’alguns dels barris de Sants-Montjuïc, concretament del barri de la Marina del Prat Vermell. Per cert, la majoria de la ciutadania a Sarrià – Sant Gervasi parla en català, i la majoria a Sants-Montjuïc parla en castellà i altres llengües. Segons totes aquestes dades, parlar de la societat catalana com a cohesionada és poc creïble.