Article publicat per Vicenç Navarro a la columna “Pensamiento Crítico” al diari PÚBLICO, i en català a la columna “Pensament Crític” al diari PÚBLIC, 11 de juliol de 2017.
Aquest article analitza el que està succeint a Catalunya des d’una perspectiva poc visible mediàticament a Catalunya i a Espanya. Tot i simpatitzar amb el moviment de protesta àmpliament estès a Catalunya, qüestiona les tesis sostingudes i l’estratègia seguida pel govern independentista de Junts Pel Sí, i molt en particular del partit Convergència Democràtica de Catalunya (ara PDeCAT) que ha governat Catalunya durant la major part del període democràtic, i que és responsable en gran part de l’enorme crisi social que viu Catalunya, que l’independentisme assumeix que es resoldrà amb l’establiment d’una Catalunya independent.
Tal com vaig mostrar recentment en un article presentat en aquest rotatiu (“El principal problema que té avui Catalunya del qual no es parla: la crisi social”, Públic, 30.06.17), la crisi social a Catalunya ha adquirit unes proporcions dramàtiques, desconegudes abans durant el període democràtic. Mai abans, des que la democràcia es va restablir el 1978, les classes populars catalanes havien vist la seva qualitat de vida i benestar deteriorar-se d’una manera tan accentuada com ha succeït durant els anys de crisi econòmica i financera coneguts com la Gran Recessió. La desocupació, la baixa taxa d’ocupació, la precarietat en el treball, el descens dels salaris i l’empitjorament de les condicions de treball caracteritzen el mercat de treball català, afectant molt negativament el nivell de vida de les classes populars, que representen la majoria de la població a Catalunya. Aquestes condicions estan tenint un impacte devastador entre la joventut, que està perdent l’esperança de tenir un món millor que el dels seus pares. Els seus ingressos en termes proporcionals són menors (en la seva capacitat adquisitiva) que els que els seus pares tenien a la seva edat, determinant amb això un descens generacional en el seu estàndard de vida.
Aquesta enorme crisi, resultat del gran deteriorament del mercat de treball, que ha tingut un efecte devastador en la qualitat de vida de les classes populars, ha anat acompanyada d’unes retallades dels fons públics disponibles per finançar les transferències i els serveis públics de l’Estat del Benestar a Catalunya (com ara sanitat, educació, serveis socials, habitatge social, escoles bressol –mal anomenades guarderies-, serveis domiciliaris, serveis i transferències per a la prevenció de la pobresa i de l’exclusió social, entre uns altres). En realitat, les retallades de la despesa pública social, que inclou la despesa en aquestes transferències i serveis públics, realitzades pel govern de la Generalitat de Catalunya han estat de les més accentuades a Espanya i a la Unió Europea dels Quinze (UE-15), el grup de països de la UE d’un nivell de desenvolupament econòmic similar a l’existent a Catalunya i a la resta d’Espanya.
És molt important assenyalar que aquestes retallades s’han fet pel govern català en unes transferències i serveis públics de l’Estat del Benestar que estaven ja molt poc finançats, amb la qual cosa aquestes retallades han tingut un impacte molt negatiu en aquestes transferències i serveis, romanent, com a conseqüència d’això, entre els Estats del Benestar menys finançats a Espanya i a la UE-15, molt per sota del que l’economia catalana permetria (ja abans de la crisi Catalunya tenia una despesa social de gairebé 20.000 milions d’euros menys del que li corresponia pel seu nivell de riquesa).
Per què aquest subdesenvolupament social i aquesta crisi social?
Una de les respostes més freqüents a aquestes preguntes a l’establishment politicomediàtic català és que aquest subdesenvolupament social (sent la despesa pública social a Catalunya una de les més baixes de la UE-15) i aquesta crisi social (uns de les retallades de despesa pública social més accentuades i un dels nivells de desocupació i precarietat més alts de la UE-15), amb un dels nivells salarials més baixos d’aquesta comunitat europea, és resultat de l’articulació de Catalunya dins de l’Estat espanyol. La culpa de tot això és de l’Estat central. Aquesta externalització de responsabilitats és molt comuna en la cultura existent al territori ibèric. El govern espanyol justifica l’aplicació (i imposició) de polítiques altament impopulars indicant que no té altres alternatives, ja que així l’hi instrueixen Brussel•les, o Frankfurt o el que sigui. I a Barcelona, el govern de la Generalitat de Catalunya afegeix, a més a més de Brussel•les i Frankfurt, Madrid.
Aquesta explicació passa de puntetes i deliberadament oculta una de les majors causes del subdesenvolupament social de Catalunya i de l’enorme crisi social en la qual aquesta es troba, i que és ni més ni menys que l’enorme domini que les dretes (partits conservadors i liberals) han tingut en les institucions econòmiques, financeres, mediàtiques i representatives de Catalunya durant tot el període democràtic. La coalició d’un partit de dretes que pertany a la família liberal europea, Convergència Democràtica de Catalunya, CDC, i d’un partit de dretes que pertany a la família conservadora democratacristiana, Unió Democràtica de Catalunya, UDC, ha governat Catalunya durant la major part d’aquest període. En realitat, Catalunya ha estat governada 30 dels 37 anys per les dretes, és a dir, 9 d’11 legislatures, cosa que mostra la gran hegemonia de les dretes (només superada a Espanya per Galícia i Castella i Lleó, governades pel PP, i el País Basc, governat pel PNB).
Dins d’aquesta coalició governant a Catalunya ara, CDC (ara anomenada PDeCAT) ha estat la força hegemònica. I aquesta força política continua ara sent hegemònica a la majoria dels aparells de la Generalitat de Catalunya, presidits pel Sr. Carles Puigdemont, dirigent del PDeCAT, partit que és al seu torn presidit per l’ex-president Artur Mas. És cert que la coalició Junts Pel Sí inclou, a més a més de CDC, primordialment a ERC (un partit avui independentista), així com persones independents no afiliades a cap partit. Però l’herència de 30 anys d’ideologia nacionalista conservadora és encara clara en la cultura política promoguda per la Generalitat de Catalunya. No cal dir que ERC és un partit ampli de sensibilitats polítiques diferents, incloent l’esquerra, unides totes elles per un compromís per la independència, ideologia que respecto i que és totalment legítima, encara que jo no la comparteixi, aclarint que no m’oposaria a ella, naturalment, si això fos el desig de la majoria de la població a Catalunya, la qual cosa és obvi que no es dóna en la situació actual. Aquest aclariment no dilueix la meva percepció que el moviment independentista és avui dirigit institucionalment pel govern de Junts Pel Sí, coalició dins de la qual el PDeCAT és la primera força. Per aquest motiu és important que s’informi sobre què és CDC i el seu successor, el PDeCAT, la qual cosa no pot reduir-se a una mera definició de ser un partit nacionalista conservador, ara pro independència.
Els hereus del pujolisme, ideologia i modus operandi que continua
Per entendre Catalunya, cal conèixer aquest partit, CDC, fundat per Jordi Pujol i que ha estat l’eix del pujolisme, una ideologia nacionalista conservadora que sempre ha considerat la Generalitat de Catalunya com la seva propietat individual, familiar i col•lectiva, estenent la seva influència a través d’unes polítiques de tipus clientelista, amb pràctiques intensament corruptes. Era, i continua sent, la versió catalana del caciquisme en la seva expressió més primària. En realitat, té grans similituds amb el Partit Popular a la resta d’Espanya. Tots dos eren i són partits nacionalistes (espanyolista el PP, i catalanista CDC) i patrimonialistes (que consideren l’Estat que gestionen com a seu). És el que Pablo Iglesias ha definit encertadament com nacionalpatrimonialisme. El seu llarg domini al govern es deu al seu clar encaix en l’estructura de poder econòmic, financer i mediàtic del país. El seu domini sobre els mitjans públics d’informació de la Generalitat és gairebé absolut. I influencia també sobre manera els privats a força d’àmplies subvencions (a tall d’exemple, el 2015 la Generalitat de Catalunya va atorgar 810.719 euros a La Vanguardia; 463.987 euros a El Periódico de Catalunya; El Punt Avui va rebre 457.496 euros; i el diari Ara, 313.495 euros). D’acord amb aquesta pràctica, ja ha amenaçat els mitjans de comunicació amb no atorgar-los aquest subsidi en cas que no promoguin el seu ideari arran del mal anomenat referèndum. A TV3, els seus programes econòmics són d’orientació ultraliberal, els quals són conduïts per un dels gurus econòmics de CDC i sectors d’ERC, l’economista Sala i Martín, economista català, de nacionalitat nord-americana, que dóna suport als EUA al Partit Llibertari, un partit d’ultradreta que té gran influència avui en el Partit Republicà d’aquell país. És més que probable que el Ministre d’Economia i Finances de la Catalunya independent governada per una coalició liderada pel PDeCAT fos aquest personatge, o algú proper a ell en la seva orientació política.
Les complicitats de l’establishment politicomediàtic català amb l’establishment politicomediàtic espanyol
El nacionalpatrimonialismo pujolista continua exercint una gran influència sobre les institucions de la Generalitat, i a través d’aquestes, la vida intel•lectual política i mediàtica de Catalunya. El seu partit ha estat un dels majors instruments polítics responsables de l’aplicació de les polítiques públiques neoliberals causants del subdesenvolupament social a Catalunya (incloent la resta d’Espanya), i de la crisi social creada per la Gran Recessió. CDC va donar suport a les reformes laborals del PSOE i del PP que van causar el deteriorament del mercat de treball, així com l’austeritat de la despesa pública que va guiar les retallades a l’Estat del Benestar, i tot això d’una manera coherent amb la seva ideologia liberal (ben explicada pel Sr. Sala i Martín al seu programa de TV3).
Les conseqüències del neoliberalisme
Com a resultat de l’aplicació d’aquestes polítiques, les rendes del treball a Catalunya han descendit, passant de ser un 50% a un 46% de totes les rendes, durant el període de la crisi, 2008-2016, mentre que les rendes del capital han augmentat, passant d’un 42% a un 45% durant el mateix període. Que això passaria era llavors fàcilment predictible, com vaig denunciar en el seu moment. Com també era predictible, s’ha produït un gran creixement de les desigualtats, que s’han disparat, de manera que s’ha incrementat la distància entre el 20% de la població més rica i el 20% més pobre de 5 a 6 cops durant el mateix període. Aquestes polítiques neoliberals s’han fet en col•laboració amb el PP, establint-se una complicitat no solament a les àrees econòmiques i socials, sinó també en les polítiques, complicitats que han permès el control per part del PP de les Corts Espanyoles, la presidenta de les quals, Ana Pastor, va ser triada amb el suport de CDC, i l’abstenció del qual en la moció de censura contra el govern del PP va contribuir a mantenir el “suposadament odiat” Rajoy al poder. Els interessos de classe sempre tenen prioritat sobre dels interessos de nació en les dretes catalanes, per a les quals el principal enemic són les noves esquerres. I el que té lloc als passadissos de les Corts Espanyoles és un clar exemple d’això.
El silenci mediàtic sobre les causes de l’enorme crisi social catalana
Com era d’esperar, de tot això no es parla o s’escriu avui a Catalunya. Aquest és el gran èxit de l’establishment politicomediàtic hegemonitzat pels hereus del pujolisme, i això amb l’ajuda de grans sectors de la intel•lectualitat catalana, incloent-hi algunes figures que es consideren d’esquerres. CDC (PDeCAT) continua hegemonitzant la Generalitat de Catalunya, intentant influir sobre la mobilització politicosocial que promou el referèndum, establint com a eix central la confrontació entre el govern Rajoy, d’una banda, i el govern de Junts Pel Sí, per l’altre. Aquesta dualitat, presentada com l’enfrontament entre Espanya i Catalunya, és clau per al seu intent de mobilització.
L’acceptació d’aquesta estratègia és resultat de l’enorme insensibilitat de l’Estat borbònic cap al caràcter plurinacional d’Espanya, Estat que ha estat el major promotor de l’independentisme a Catalunya. No cal dir que aquest enfrontament assumeix la invariabilitat de l’Estat espanyol, tesi fortament sostinguda la intensitat de la qual assoleix nivells de clara hostilitat cap als que no estan d’acord amb aquesta estratègia, els quals són acusats d’antidemocràtics o, pitjor encara, de tenir un escàs compromís amb Catalunya, tal com va fer Pilar Rahola, el personatge mediàtic més semblat a Eduardo Inda a Catalunya (grollera, mal educada, que no deixa parlar l’adversari i que manipula en extrem), amb Xavier Domènech. I algunes veus d’esquerres han arribat fins i tot a presentar tal crida a votar en el referèndum com una continuació del 15-M en la seva lluita per la democràcia. Aquestes veus semblen ignorar que el 15-M va envoltar el Parlament de Catalunya, forçant el president Mes a accedir al Parlament en helicòpter, en protesta per les polítiques neoliberals. Vaig viure aquella situació, perquè el 15-M em va convidar a donar una xerrada davant del Parlament (quan aquest estava envoltat de manifestants del 15-M) en protesta per les polítiques que el govern havia proposat i que el Parlament anava a votar. No es va poder fer la xerrada perquè la policia ens va expulsar. És paradoxal que ara es demani al 15-M que envolti el Parlament, dirigit pels successors de Mas, per protegir-lo. A més a més d’incoherent, és absurd que el 15-M es presenti com un precedent a la mobilització que és presentada mediàticament com dirigida per un govern liderat pels continuadors del president Mas. Naturalment que sóc conscient que el Parlament estaria ocupat per moltes altres forces polítiques a més a més del PDeCAT, però aquest Parlament seguiria liderat per un govern en el qual els hereus del pujolisme de sempre serien la força hegemònica.
L’anomenat referèndum no és un referèndum
Els meus comentaris crítics no són a favor o en contra de la independència, sinó sobre la manera com aquesta s’està proposant, i que en part (i només en part) es deu a l’oposició de l’Estat central. La realització del referèndum requereix tot un seguit de condicions que garanteixin que es realitza en un context democràtic. Democràcia és molt més que votar en unes urnes: requereix llibertat democràtica amb ple accés als mitjans d’informació per part de les diferents opcions considerades en el procés de decisió que ha de realitzar-se en el moment de la votació. Existeix avui, no obstant això, una molt accentuada manca de diversitat als mitjan públics de la Generalitat de Catalunya, realitat que, pel que es veu, no han percebut alguns companys de viatge d’esquerres, els quals han vist recompensat el seu suport al referèndum i la seva crítica a opcions polítiques, com Catalunya en Comú, que el critiquen, gaudint d’un accés a un espai mediàtic molt poc accessible a aquells que critiquen el referèndum. En realitat, el govern de la Generalitat està avui utilitzant el seu comportament clientelista (donant amplis recursos financers als mitjans privats) a fi de promocionar la seva estratègia política. És un cas abusiu d’utilització dels mitjans públics per a finalitats partidistes.
Una altra condició perquè el referèndum sigui considerat democràtic és el principi de la majoria, un eix rector de qualsevol procés democràtic (fet subvertit per una proposta de Referèndum d’Independència del govern, que converteix el principi de la majoria pel principi de la minoria, tal com assenyalaré més endavant). Altres condicions violades pel projecte de referèndum és que s’hagi saltat l’Estatut de Catalunya, així com el Parlament de Catalunya, que fins ara no ha estat consultat, basant-se en una majoria parlamentària que no representa la majoria de la població catalana.
La via antidemocràtica vers la independència
La majoria que el tripartit independentista (PDeCAT, ERC i la CUP) té al Parlament està basada en una llei electoral que és la mateixa, repeteixo, la mateixa, que va ser transferida d’Espanya a Catalunya, sense que Convergència desitgés canviar-la (com tampoc no va voler canviar-la el PP). Aquesta llei és escassament proporcional, i a causa del biaix conservador, va donar la majoria a uns partits que en realitat representaven una minoria. Aquest tripartit va rebre un nombre de vots menor que els no independentistes. Atribuir-se la representació de la majoria de la població és faltar a la veritat. Sumant els vots dels tres partits independentistes en les eleccions del 27 de setembre de 2015, s’obté una xifra menor (1.966.508 vots) que sumant els vots dels no independentistes (2.147.736 vots). La majoria proindependentista al Parlament no es correspon amb la majoria popular, que no és independentista.
Però aquesta situació escassament democràtica assoleix la seva forma extrema en la Llei del Referèndum, en la qual s’indica que el resultat del referèndum és vinculant (article 4.3), sense especificar el percentatge mínim de votants. En realitat, aquesta llei aclareix que guanyarà el que sumi més vots (sense indicar un mínim de participació), proclamant-se la independència 48 hores després de conèixer-se el resultat del referèndum en cas que sigui afirmatiu. El que això implica és que si s’aconseguís el mateix percentatge de vots a favor de la independència sobre el nombre de catalans que podrien votar que es va aconseguir el 9-N (1.861.753 vots del SI-SÍ sobre 5,4 milions de persones), resultaria que el nombre de vots a favor del SÍ representaria només un 34% de tota la població que pogués votar, la qual cosa voldria dir que pràcticament dues terceres parts dels catalans no haurien dit SÍ a la independència. Sobre la base d’aquest molt baix percentatge es declararia la independència en quaranta-vuit hores. Això seria un acte profundament antidemocràtic mancat de credibilitat internacional.
No és un referèndum
La manera com s’està utilitzant el mal anomenat referèndum per part dels partits governants a la Generalitat de Catalunya aconseguiria que del 80% al 90% del vot fos a favor de la independència, en un procés de molt baixa participació. Succeiria el mateix que va succeir al 9-N, que va ser el procés electoral a Catalunya amb menor participació durant el període democràtic postfranquista. Només un 36,6% de catalans van votar, molt més baixa que en les eleccions autonòmiques del 2012 (67,7%), que en les eleccions generals del 2011 (un 66,8%), que en el referèndum de l’Estatut del 2006 (48,8%) i que en les eleccions europees del 2014 (47,6%). Que només un terç dels catalans decidís l’establiment de la independència no pot ser la base perquè tingui lloc un fet tan significatiu com aquest. I crearia un esclat social a Catalunya. Creure que la majoria de la població catalana acceptaria una decisió d’aquesta envergadura votada només per un terç de la població que podria votar, és no conèixer Catalunya. La pregunta que s’hauria de fer és per què hi hauria una participació tan baixa en aquest referèndum, i una de les causes d’això és la identificació institucional de l’independentisme amb el govern de la Generalitat de Catalunya que ha estat responsable de la crisi social que ha afectat tant les classes populars a Catalunya.
Naturalment que el moviment independentista també recull una protesta enfront de la crisi social descrita en aquest article, però el fet que sigui el PDeCAT avui la força dirigent al govern de la Generalitat que dirigeix aquesta mobilització tindria influència en aquesta elevada abstenció. Les classes populars són conscients que darrere d’un suposat conflicte Espanya-Catalunya hi ha hagut una aliança de les dretes espanyoles i catalanes que ha provocat el deteriorament de la seva qualitat de vida i benestar. I d’aquí l’enorme silenci sobre aquest tema a Catalunya i a Espanya, silenci que té com a funció donar major visibilitat al tema nacional assumint que la independència resoldria en si l’enorme crisi social, considerant, erròniament, que el nou Estat tindria una vocació resolutiva d’aquesta crisi, la qual cosa és altament qüestionable, ja que dependria dels partits que governessin aquesta Catalunya independent. Una transició que fos una continuació del domini de les dretes en l’Estat català seria la continuació de la crisi. L’evidència que això seria així és aclaparadora.
Totes aquestes consideracions queden oblidades en un procés de transició clarament idealitzat en el qual els enormes problemes que es podrien crear, i que podrien afectar les classes populars, queden marginats. És així com la dreta catalana intenta utilitzar el mal anomenat referèndum com una tàctica electoral que es beneficia de les elevades tensions entre Catalunya i Espanya, a fi de mobilitzar el seu suport electoral.
Aquesta afirmació no implica, en absolut, que la mobilització que està tenint lloc a Catalunya a favor de la independència sigui un mer instrument creat pels partits governants, lectura generalitzada a l’establishment politicomediàtic espanyol. Aquest moviment inclou moltíssimes sensibilitats polítiques, i com a moviment contestatari el valoro positivament. Ara bé, no hi ha dubte, des del meu punt de vista, que la manera com la Generalitat de Catalunya està intentant dirigir-lo inclou un desig d’instrumentalitzar-lo que disminueix dramàticament el seu potencial de canvi. En realitat, l’independentisme, al monopolitzar el sobiranisme o dret a decidir, està fent un flac favor a la possibilitat d’una àmplia mobilització de les classes populars, que no sent independentistes, desitgen un canvi profund a Catalunya i a Espanya. L’independentisme no serà vehicle per realitzar aquests canvis.
Quina hauria de ser l’alternativa?
Crec que s’hauria de mostrar que és impossible crear una nova societat democràtica a través d’un instrument clarament antidemocràtic com està resultant ser el mal anomenat referèndum. Considero que és essencial que les forces que creuen en el referèndum democràtic presentin i defensin una alternativa, il•lusionant i creïble que presenti una proposta de futura Catalunya, posant la resolució del tema social com a central en la discussió del tema nacional, indicant que aquells que són responsables de l’enorme endarreriment social de Catalunya no poden liderar el procés de canvi a Catalunya, ja que la nova Catalunya que promouen seria una continuació de la ja existent. Crec que per a les esquerres és fonamental que es defineixi el concepte de nació, identificant nació primordialment amb la població, de la qual les classes populars són la majoria, afirmant que aquells que estimen més Catalunya són aquells que fan més per les classes populars, denunciant aquells que s’autodefineixen com a superpatriotes i alhora estan danyant el benestar de la majoria de la ciutadania. En contra del que es creu, sí que hi ha un baròmetre per definir el grau de compromís amb un país.
Per aquest motiu és important que les forces progressistes que prioritzin la justícia social, la democràcia i la plurinacionalitat d’Espanya, i que siguin favorables al desenvolupament d’un referèndum autènticament democràtic, desenvolupin una campanya alternativa que mobilitzi el conjunt de la societat catalana i de les diferents societats al territori espanyol per canviar tant l’Estat català com l’Estat espanyol, de tal manera que es puguin resoldre tant la qüestió social com la nacional. Aquesta campanya hauria de comptar amb actes als quals es convidin germans i germanes de les noves esquerres d’altres parts d’Espanya, per assenyalar que el dret a decidir hem de guanyar-lo a través de la mobilització de la majoria (i no solament d’una minoria) de la població catalana per crear una nova Catalunya, i obrint la possibilitat de realitzar un canvi profund, que tingui el suport de les classes populars. Perquè això succeeixi, és necessari posar la resolució del tema social com a prioritari, i no d’una manera genèrica i indirecta a través d’aconseguir una no realitzable independència, sinó molt concreta, oposant-se a les polítiques que han estat promocionades per l’Estat espanyol d’una banda, i per la Generalitat de Catalunya per l’altre. Sense un suport generalitzat entre la classe treballadora i altres elements de les classes populars, no es podrà tenir un autèntic referèndum democràtic amb una petició de canvi massiu. Aquest canvi serà facilitat per les campanyes que ja existeixen al llarg del territori espanyol per crear una Espanya social, justa, democràtica i plurinacional. Per aquest motiu és fonamental que, perquè el procés de canvi a Catalunya tingui lloc (anant o no cap a la independència segons desitgi la majoria de la població a Catalunya), hi hagi una nova direcció i un altre lideratge del moviment pel dret a decidir, basada en una àmplia coalició de forces d’esquerres i progressistes que defensi un programa de transformació de Catalunya (i d’Espanya). Això no és el que està succeint ara a Catalunya.