Article publicat per Vicenç Navarro a la columna “Pensamiento Crítico” al diari PÚBLICO, i en català a la columna “Pensament Crític” al diari PÚBLIC, 25 de juliol de 2017.
Aquest article qüestiona la postura promoguda per l’establishment politicomediàtic del país segons la qual ja hem sortit de la crisi i l’Estat ha acabat d’aplicar mesures d’austeritat i retallades de la despesa pública. L’article se centra en el fet succeït fa uns dies a les Corts Espanyoles, a on es va aprovar el sostre de despesa pública i es va subratllar un cop més que no hi havia alternatives, quelcom que l’article mostra que no és cert. Es tracta d’un tema al qual no s’ha donat molta visibilitat en els grans mitjans del país però que té una enorme importància, ja que perpetua el subdesenvolupament social d’Espanya, que és un dels més accentuats avui a l’Eurozona.
Estem avui veient a Espanya que, un cop més, la gran atenció mediàtica al país es troba en el que anomenem tema nacional o territorial, utilitzat, com sempre, pel govern espanyol de torn per mobilitzar la població per defensar “la unitat de la pàtria , l’eslògan que les dretes espanyoles sempre han utilitzat per defensar els interessos econòmics que les financen, utilitzant el sentir patriòtic de la gent per a les seves finalitats particulars. Un exemple clar d’això és la situació actual.
El problema més gran que té avui Espanya és l’enorme problema social (veure el meu article “El nou règim social d’Espanya”, Públic, 23.06.17), que és ni més ni menys que el gran deteriorament de la qualitat de vida de les classes populars (que constitueixen la gran majoria de la població espanyola), resultat directe de les polítiques neoliberals (com les reformes laborals i les enormes retallades de la despesa pública que financen les transferències socials, com les pensions, i els serveis públics de l’Estat del Benestar tals com la sanitat, l’educació, l’habitatge social, els serveis socials, les escoles bressol, els serveis domiciliaris i altres) iniciades pel govern de Zapatero i expandides pel govern de Rajoy. He documentat extensament al llarg d’aquests anys la naturalesa i extensió d’aquesta crisi sense precedents en el període democràtic postdictatorial (veure Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante. Anagrama, 2015).
La gran falsedat promoguda per l’establishment politicomediàtic del país és que les crisis econòmiques i financeres, que van determinar la crisi política, ja han acabat. Es justifica tal optimisme amb l’aparició del creixement econòmic, la qual cosa s’atribueix a les mesures aplicades pel govern de Rajoy. L’evidència científica, fàcilment accessible per a qui vulgui veure-la, mostra, però, que la reversió del declivi del creixement econòmic (que va caracteritzar la Gran Recessió) no s’ha degut primordialment a les mesures preses pel govern Rajoy sinó (com han reconegut el Fons Monetari Internacional i, fins i tot, el Banc d’Espanya) a factors externs (fonamentalment la baixada dels preus del petroli i els baixos tipus d’interès a causa de la política monetària del BCE), que tenen poc a veure amb les mesures preses per el govern de Rajoy. I la mateixa evidència científica mostra que l’enorme crisi social continua a Espanya, on hi ha ni més ni menys que 2,3 milions de llocs de treball menys avui que abans que s’iniciés la Gran Recessió; on la precarietat laboral és el que defineix la creació d’ocupació; on el PIB per càpita no ha recuperat els nivells existents el 2007; on el 28% de la població viu en risc de pobresa o exclusió social, incloent l’alarmant fenomen de la pobresa laboral, és a dir, pobresa entre persones que estan treballant a temps complet (15% de la població ocupada); i on el 70% de les llars continuen sense millores en les seves condicions de vida.
Però l’altra gran falsedat promoguda per l’establishment politicomediàtic espanyol és que les polítiques d’austeritat imposades pel govern de Rajoy han deixat d’aplicar, la qual cosa, no és cert, doncs aquestes polítiques han continuat. I la millor prova d’això és l’aprovació del sostre de despesa de l’Estat que va passar fa uns dies a les Corts Espanyoles. Tal mesura va ser una proposta del govern Rajoy aprovada per les dretes espanyoles que inclouen, a més del PP i el seu Frente de Juventudes (Ciutadans), a les dretes basques (PNB) i canàries (Coalició Canària), així com a l’”esquerra” canària de Nova Canàries (NC).
Què és el sostre de despesa públic?
A primera vista aquest terme apareix com un concepte econòmic que la gent normal i corrent no entén o aparentment no li interessa, i això malgrat la seva enorme importància. En realitat, les escoles dels seus nens, la sanitat dels seus malalts, l’educació dels seus joves i adults, l’habitatge social, les escoles bressol i els serveis domiciliaris i una llarga llista de serveis públics, així com les transferències públiques, com les pensions, depenen en part del sostre de despesa pública, que vol dir del límit de despesa pública del qual l’Estat pot disposar. És un dels indicadors més importants per mesurar el compromís de l’Estat amb el desenvolupament de les seves funcions, incloent-hi la provisió de serveis i transferències a la societat, que vol dir, a vostè, lector.
Doncs bé, tal sostre de despesa pública, és a dir, sostre de la quantitat que el Govern de Rajoy ha definit com el màxim diners que l’Estat es pot gastar és clara i excessivament baix, la qual cosa es fa per complir els famosos objectius d’estabilitat pressupostària, que en llenguatge planer vol dir baixar la despesa en transferències públiques i en els serveis de l’Estat del Benestar per reduir el dèficit dels comptes de l’Estat (és a dir, la diferència entre els seus ingressos i les seves despeses).
La pobresa de la despesa pública de l’Estat Espanyol
La despesa pública a Espanya és molt baixa, molt més baixa que la mitjana de l’Eurozona (els països de la UE que utilitzen l’euro com la seva unitat monetària). I aquesta baixa despesa pública es deu en gran mesura al fet que els ingressos públics de l’Estat són també molt baixos; en realitat, dels més baixos de la UE-15. Però la situació és fins i tot pitjor, ja que no només és dels més baixos, sinó que des del 2007 al 2015, mentre aquests ingressos de l’Estat van augmentar en la mitjana de la UE-15 un 1,2% del PIB, a Espanya van disminuir un 2,7%. Una dada que cal tenir molt en compte és que la majoria de tal despesa és la despesa pública social, és a dir, la despesa en les transferències i serveis públics de l’Estat del Benestar als quals em vaig referir al principi de l’article. En realitat, el fet que els serveis sanitaris públics, les escoles públiques, l’habitatge social, les escoles bressol, els serveis domiciliaris, els serveis socials i altres (que són tots ells essencials per garantir la qualitat de vida i benestar de les famílies a Espanya) tinguin pocs recursos en aquest país, es deu al fet que aquesta despesa pública social sigui cinc punts del PIB més baix que la mitjana dels països de l’Eurozona. Les dades hi són per al que vulgui veure’ls.
I una de les raons que sigui tan baix és que els ingressos a l’Estat són també molt baixos. En realitat, dels més baixos de l’Eurozona. Aquests ingressos a l’Estat són ni més ni menys que vuit punts del PIB més baixos que en la mitjana de l’Eurozona. I malgrat aquesta gran pobresa dels ingressos a l’Estat, la dreta, tant la de sempre, el PP, com la nova, Ciutadans, fan gala de les seves propostes de baixar aquests ingressos, reduint els impostos (cosa que sistemàticament beneficia més a les rendes superiors que a les mitjanes i inferiors).
I una de les majors causes de la pobresa de recursos es deu a la regressivitat de la política fiscal, que comporta que les grans empreses, les grans fortunes i els més benestants no aportin a l’Estat el que haurien d’aportar. Aquest dèficit no és fàcil de veure quan s’analitza el que la població hauria de pagar en impostos, segons el tipus nominal impositiu, és a dir, el que en teoria deurien pagar segons el seu nivell d’ingressos (que és semblant als de la UE- 15). Ara bé, si en lloc del tipus nominal analitzem el tipus efectiu (és a dir, el que en realitat la gent paga en impostos), llavors veiem que és molt baix i això és causa de l’enorme quantitat de deduccions fiscals que caracteritzen el sistema fiscal regressiu espanyol. No cal dir que les deduccions són molt més utilitzades per les rendes superiors que per les rendes mitjanes i inferiors. La diferència entre el que nominalment haurien de pagar les grans empreses i les rendes superiors, i el que paguen, és ni més ni menys que 37.000 milions d’euros (només en IRPF i en l’IVA) que l’Estat deixa d’ingressar, aproximadament el dèficit estructural que té l’economia espanyola (el dèficit estructural comptabilitza les despeses no-conjunturals de l’Estat, és a dir, el dèficit no produït en moments de crisi, sinó el dèficit permanent de l’Estat).
Si sumem a aquest dèficit fiscal (37.000 milions), el frau fiscal (al qual el 80% és produït pels súper rics i les grans empreses, segons dades de tècnics d’Hisenda) que representa 90.000 milions d’euros (segons Carlos Cruzado, president dels tècnics del Ministeri d’Hisenda), més els fons que l’Estat no rep causa de la reducció dels impostos al patrimoni ia l’herència, i el que l’IBEX-35 deixa de pagar (que nominalment hauria de ser un 25%, i en canvi paga només un 7%, segons va reconèixer recentment el ministre Cristóbal Montoro), ens trobem amb una situació d’injustícia fiscal enorme. Aquesta injustícia contribueix a deteriorar encara més dos fenòmens: un és l’augment de la desigualtat a Espanya, on l’1% de la població espanyola amb més patrimoni acaparava el 2016 més d’una quarta part de la riquesa del país (27,4% ), mentre que el 20% més pobre es queda amb un 0,1%, o que la fortuna de les 3 persones més riques al nostre país equival a la del 30% més pobre. I el segon fenomen és que a Espanya són els treballadors els que paguin la gran majoria dels impostos i els que sostenen l’Estat del Benestar. Ni més ni menys que el 85% de l’esforç fiscal a Espanya recau sobre les rendes del treball. Ja que del 2008 al 2016, les rendes del treball han caigut un 6,1% (33.679M €), mentre que les rendes del capital han augmentat un 1,7% (7.850M €), és lògic que els ingressos de l’Estat també s’hagin reduït.
Aquest fenomen és ben percebut per la ciutadania espanyola, segons l’últim baròmetre del CIS sobre fiscalitat (juliol 2016), davant la pregunta de creu que els impostos es cobren amb justícia i paguen més els que més tenen? Un aclaparador 86,6% creu que es cobren amb injustícia. De fet, l’opinió majoritària dels espanyols és que és preferible millorar els serveis públics encara que calgui pagar més impostos (44,7%) que pagar menys impostos encara que calgui reduir serveis públics (només 15,8%). No hi ha dubte que pel bé del país i de la població que viu en ell, cal acabar amb l’austeritat. I per a això cal augmentar els impostos, però no a les rendes del treball (a la majoria de la població) sinó a les rendes de capital (les minories privilegiades).
I per què el sostre de despesa és tan important?
La resposta és fàcil, ja que el sostre de despesa pública és el màxim que l’Estat pugui gastar-se. Un Estat pobre tant en la seva despesa pública social i com en els seus ingressos fiscals, està condemnat a una subfinançament contínua i eterna. Doncs bé, el sostre de despesa aprovat el dimarts 11 de juliol a les Corts Espanyoles imposa que el màxim que l’Estat es podrà gastar el 2018 (ja en aquesta Espanya suposadament recuperada) és de 119.834.000 d’euros, que és molt menor (en realitat, 62.000 milions d’euros) del que hi havia a 2010 (vuit anys abans).
És més, el creixement de tal despesa màxima (1,3%) serà molt menor que el creixement de l’economia que el govern calcula (4,3%). Això determina que la despesa màxima que el govern permetrà, expressat com a percentatge del PIB, serà el més baix des del 2005 (repeteixo, des del 2005!). Això vol dir que el nivell màxim de la despesa és semblant al que teníem dotze anys enrere, alhora que les necessitats del país han anat augmentant considerablement. En base a aquestes xifres, concloure (com fa l’establishment politicomediàtic) que ha arribat la fi de l’austeritat és senzillament una farsa.
Sí que hi ha alternatives a l’austeritat
És preocupant constatar que l’establishment politicomediàtic del país guarda un silenci ensordidor sobre aquest tema, presentant-lo com un tema merament tècnic i econòmic, quan en realitat és un tema profundament polític (com són la majoria de temes econòmics). És urgent que es trenqui tal silenci, ja que per revertir les polítiques d’austeritat cal qüestionar i negar la lògica del sostre de despesa, que distorsiona el debat sobre la política pressupostària, desenvolupant alhora un marc alternatiu basat en un concepte oposat i diferent al concepte de sostre de despesa, que és l’establiment d’un sòl d’ingressos, és a dir, que en lloc de fixar-se tant en el límit de despesa, s’emfatitzi una quantitat d’ingressos de l’Estat, que no pugui caure per sota d’aquest sòl . Cal aplaudir que per primera vegada una força política al Congrés dels Diputats (Units Podem-En Comú Podem-En Marea) hagi iniciat aquest debat, introduint el concepte del “sòl d’ingressos” (que uns dies després va fer també seu el PSOE), la qual cosa és d’enorme importància. Aquesta força política també ha fet la proposta d’expandir el sostre de despesa, afegint 19.500 milions d’euros al conjunt dels fons assignats a Administracions Públiques. Aquests 19.500 milions més (que es podrien haver aconseguit fàcilment gràcies a millorar els ingressos públics) haurien servit per: pujar les pensions no contributives (850M €); per actualitzar les pensions al nivell de preus de consum, considerant la inflació (1.600m €), la qual cosa no s’està fent avui a Espanya; per recuperar els sous dels funcionaris (400M €), per augmentar la dotació en beques (75M €); per a un ambiciós Pla de Renda Garantida (3.200m €); per a una prestació per fill a càrrec (400M €); i per finançar l’ineludible Pla Nacional de Transició Energètica (1.500m €). Aquestes propostes que aquella força política va realitzar són raonables i totalment factibles, encara que com era previsible van ser denunciades per les veus neoliberals que encara predominen en gran part de la cultura econòmica i política del país com a despeses impossibles d’acceptar, doncs, segons ells, trencarien amb les arques l’Estat, essent aquesta la frase predictible que s’utilitza en el dogma neoliberal que encara domina avui l’establishment politicomediàtic que hi ha al país, i que ara ens ven el missatge que ja hem sortit de la crisi i que ja hem deixat l’austeritat enrere. El seu desvergonyiment no té límits.