Publicat a la revista EL TRIANGLE, 8 de juny de 2009

Aquest article senyala que no es pot interpretar la xiulada al Monarca i a la Marxa Reial (que la Constitució estableix com l’Himne Nacional) com una manifestació del mal anomenat separatisme català (interpretació esbiaixada i interessada pels dos nacionalismes –el centre i el perifèric-). Va ser una protesta contra la visió d’una Espanya uniforme que no respecta la plurinacionalitat d’Espanya (que la República si que va respectar).

Arran de la gran xiulada als Reis i a l’anomenat Himne Nacional (que és, en realitat, una Marxa Real) a l’inici del partit de futbol entre el Barça i l’Atlètic, hem vist una desaprovació general (incloent gran nombre de opinadors d’esquerra) en contra de tal comportament, mostrant-lo com una mostra de mala educació i pèssima cultura democràtica. Fins i tot un articulista va arribar a definir tal xiuletada com símptoma de la immaduresa democràtica del país. “En un país seriós –va dir tal articulista- això no passaria”. Una vegada més, les veus de respectabilitat s’han mobilitzat a través dels mitjans d’informació per a condemnar tal fet.
És ben cert que en “un país seriós i democràtic” no passaria el que està passant en aquest país i sobre la qual cosa es guarda un silenci ensordidor per part dels mateixos mitjans que s’esquincen ara les vestidures davant la xiuletada general. En realitat, tals mitjans són els majors contribuents a aquesta situació “poc seriosa i democràtica”. M’estic referint, no a la xiuletada, sinó a les enormes dificultats que les veus republicanes tenen en aquest país per a accedir als mitjans d’informació (que són també de persuasió) i fer una crítica a la Monarquia, al Monarca i a la Família Real. Aquesta discriminació -que arriba a nivells de censura- en contra d’opinions republicanes, és profundament antidemocràtica. I si no creuen que tal censura existeix, llegeixin els cinc rotatius de major tiratge a Espanya, o els sis canals de televisió més importants del país, i revisin quants articles d’opinió, editorials o programes televisius han aparegut en els últims dos anys demanant que s’estableixi una República a Espanya, i veuran que no en va aparèixer ni un (repeteixo, ni un). I això no es deu a la manca d’articles o propostes de programes que s’enviïn a tals mitjans. En realitat, tals mitjans treballen quaranta-vuit hores al dia promovent la Monarquia. Totes les televisions públiques, tant centrals com autonòmiques (com és el cas de TV3 a Catalunya) han mostrat o mostraran el documental que idealitza i tergiversa el comportament del Monarca en l’intent de cop d’estat del 81. Ni una veu crítica (ni una veu, repeteixo) s’ha permès qüestionar aquesta versió idíl•lica. El màxim que s’ha permès ha estat promocionar un llibre en el qual s’indica que els comentaris del Rei abans del cop, en el qual va exposar repetidament el seu desig de canviar al President Suárez, democràticament escollit, van contribuir a crear un clima en el qual van fructificar grups colpistes. Però la pregunta òbvia, que no es va fer, ni tan sols en aquell llibre, és: Com és possible en una democràcia que el Rei s’atribuís la potestat de canviar un president democràticament escollit? Algú creu que a Suècia o Anglaterra (països en els quals he viscut durant el meu llarg exili) es toleraria tal fet? Un “país seriós i democràtic” hagués establert una Comissió del Parlament analitzant els fets i si s’hagués demostrat que el Monarca havia estat intentant canviar el govern democràticament triat, se li hauria destronat.
A tal censura i discriminació en contra de postures i anàlisis republicanes, no se li diu mala educació. Es fa tot amb molt bons modals, amb la gentilesa i “charme” que tan bé va filmar Buñuel. Aquells bons modals, no obstant això, oculten una enorme repressió i discriminació. Repressió intel•lectual que no té parangó en cap altra societat democràtica a Europa.
Per aquest motiu aplaudeixo la xiuletada del camp de futbol i agraeixo que es fes. Quan els canals democràtics d’expressió són tan limitats, llavors és un deure democràtic utilitzar formes pacífiques de desaprovació a tal repressió.
Una última observació. Gran part de les veus crítiques a la xiuletada eren veus que van interpretar tal xiuletada com una xiuletada separatista contra Espanya. Entenc que això és el que el establishment polític, d’una banda, i el que alguns organitzadors de la xiuletada per una altra, voldrien que la població ho interpretés així. No hi ha dubte que hi van haver elements separatistes en tal manifestació. Però seria un error veure-ho com a tal. Un gran nombre de xiuletades no van anar en contra d’Espanya, sinó en contra d’una visió d’Espanya, que es va promoure durant la transició i va quedar reflectida en la Constitució, conseqüència del domini de les forces conservadores en aquell procés. Hi havia un gran nombre de banderes republicanes al costat de les senyeres a l’estadi de València, defensant una altra concepció del que va ser i hauria de ser Espanya. Abans que s’anomenés “la Copa del Rei”, i “la Copa del Generalísimo”, s’havia anomenat la Copa “del President de la II República”. Va deixar de ser-ho al 1939 quan no es va permetre la participació en aquesta copa de cap equip català, al considerar-se Catalunya una “regió secessionista”, fidel a la República Espanyola. En el primer any, la Copa la va guanyar el Sevilla, i va ser lliurada pel general Moscardó al so del mateix himne, la Marxa Real, que va saludar de nou l’entrada del Rei a l’estadi de València fa uns dies. Va ser una xiuletada predominantment republicana sota la qual es van expressar dues nacionalitats.

Veure article en PDF