Article publicat per Vicenç Navarro al diari digital EL DEBAT, 13 de desembre de 2010
Aquest article critica algunes de les interpretacions que han aparegut en els majors mitjans de difusió sobre les últimes eleccions autonòmiques a Catalunya, assenyalant les causes de que les dretes estiguessin molt mobilitzades en contra del tripartit i que les esquerres estiguin molt desmobilitzades, la qual cosa es va traduir en una abstenció de les seves bases electorals així com una transferència de vots, per part de sectors professionals d’orientació nacionalista CiU, i de sectors de la classe treballadora el PP.
La coalició d’esquerres que ha governat Catalunya des del 2003 (PSC, ERC i ICV-EUiA) ha estat derrotada, i això malgrat que ha fet durant els seus set anys de govern, 2003-2010, canvis substancials, més grans que els realitzats –durant un període comparable de temps (1996-2003)– per la coalició de dretes (CiU), constituïda per un partit liberal i un partit cristianodemòcrata, a la qual va substituir al 2003, i que ara ha reemplaçat el tripartit d’esquerres. Per què va passar aquesta derrota?
Per entendre el que ha passat a Catalunya, és important utilitzar els indicadors adequats del fenomen que s’analitza. I per avaluar el suport popular no es pot prendre com a indicador d’aquest suport el nombre d’escons que ha obtingut un partit. El que s’ha de fer és mirar el percentatge de vots que ha rebut aquesta opció política sobre el total de persones que podien votar, és a dir, l’electorat. Prenent aquests indicadors podem veure que durant el període 2003-2010 (període de govern del tripartit), CiU va baixar durant els primers tres anys, passant d’obtenir un 19.3% de l’electorat el 2003 a un 17.6% el 2006 per després remuntar a un 22.03 % el 2010. El PSC va baixar d’un 19.4% el 2003 a un 15.0% el 2006, perdent fins i tot més el 2010, passant a un 10.6%. ERC va passar del 10.3% (2003) a un 7.8% (2006), baixant fins i tot més, a un 4.1% (2010). El PP va tenir una baixada, passant el 2003 del 7.4% al 5.9% el 2006, per remuntar el 2010, arribant a un 7.2%, un percentatge, per cert, menor que el 2003. ICV va pujar del 4.6% el 2003 a un 5.3% el 2006, per baixar de nou a un 4.3% el 2010. Ciutadans també ha pujat de 1.7% el 2006 a un 2% el 2010, i Solidaritat Catalana per la Independència ha guanyat un 1.9% el 2010, únic any que s’ha presentat. L’abstenció va pujar del 2003 al 2006, passant de 37.4% a 43.9%, per baixar de nou lleugerament a 40.06% el 2010. A més de les variacions entre els que van votar (subjecte d’anàlisi d’aquest article) el que cal assenyalar és la persistència d’una enorme abstenció en les eleccions autonòmiques de Catalunya (fet que també analitzaré en aquest article).
D’aquestes dades podem veure, entre altres fets, que el PP va aconseguir un percentatge menor ara que el 2003, al principi del tripartit, passant de ser un 7.4% de l’electorat el 2003 a 7.2% el 2010. No poden considerar-se els escons com a indicadors de suport popular, ja que les regles electorals a Catalunya, que com a Espanya, són escassament proporcionals, no permeten veure el grau real de suport que les opcions polítiques tenen. L’única manera de mirar el suport electoral és veure el nombre de vots que ha rebut sobre el total de l’electorat. I utilitzant aquest mètode d’anàlisi, juntament amb anàlisi del comportament electoral per districtes electorals, podem entendre fàcilment el que ha passat a Catalunya en les últimes eleccions autonòmiques. Les bases electorals de les dretes, sobretot les nacionalistes conservadores, estaven molt mobilitzades i, en canvi, les bases electorals de les esquerres estaven molt desmobilitzades, amb amplis sectors d’aquestes bases enfadats amb el tripartit. Aquesta desmobilització va ser fins i tot més important per explicar la derrota del tripartit que la mobilització de les dretes.
Del que no s’està parlant: La mobilització de les dretes
Molt s’ha escrit ja sobre la desmotivació i/o enuig de les bases dels partits d’esquerra. Però molt poc s’ha dit de les mobilitzacions de les bases dels partits de dretes. Diverses són les causes de la mobilització de les dretes. Una, important, és que les pròpies reformes dutes a terme per les esquerres governants van antagonitzar les dretes. Com bé va dir en una ocasió el gran líder de la socialdemocràcia europea, Olof Palme, “és impossible fer reformes sense antagonitzar els poders fàctics que s’hi oposen”.
Tant l’Església, com la patronal i la banca, així com el 20% de renda superior de Catalunya, estaven enfadats amb les reformes dels governs d’esquerres, bé del govern socialista espanyol, bé del govern tripartit, com ara la correcció de la història de Catalunya (mitjançant la recuperació de la memòria històrica), l’aprovació del matrimoni homosexual, la promoció de la laïcitat, i altres reformes que l’Església va considerar com agressives. En realitat, moltes d’aquestes reformes havien estat relativament menors, però l’Església no tolerava que el seu enorme protagonisme, heretat de la dictadura, es diluís. Durant la visita, clarament política, del Papa, aquest va definir l’Església (tant durant la Guerra Civil com ara) com a “víctima” de l’agressió laïcista. El seu intent era la mobilització dels fidels per defensar la Mare Església. Pocs dies després d’haver visitat el Papa Catalunya, l’Església catalana va cridar a la beatificació dels “màrtirs” de la Croada en la Guerra Civil. Tot això passava pocs dies abans de les eleccions. Aquesta crida a la mobilització dels fidels a votar als partits de dreta es va fer als mitjans d’informació i persuasió en els quals exerceix considerable influència, incloses la televisió i ràdio públiques de la Generalitat (TV3 i Catalunya Ràdio), que amb notables excepcions, estava controlada pels professionals heretats de les etapes anteriors al govern tripartit, propers a CiU.
El mateix diumenge, dia de les eleccions, en el programa religiós que emet TV3 cada diumenge al matí, es va emfatitzar la importància dels valors catòlics per a la salut moral del poble català, assenyalant la importància que la família (la seva versió conservadora) fos l’eix de la societat catalana. El candidat cristianodemòcrata Duran i Lleida havia estat emfatitzant durant la campanya que el govern d’esquerres –el tripartit– era insensible a les famílies catalanes, acusació que no es corresponia amb els fets, perquè tal govern havia gastat tres vegades més en suport a les famílies durant el període 2003-1010 que CiU durant el temps equivalent (1996-2003). La suposada “persecució” de l’Església, de la qual el Papa havia acusat maliciosament les esquerres, li permetia a l’Església tenir cada diumenge una hora de propaganda religiosa (i política) al canal públic (TV3), que va utilitzar aquell diumenge per encoratjar els seus fidels perquè votessin per CiU o pel PP (sense esmentar-los). I a les esglésies, tant el dissabte a la nit com diumenge al matí, els sacerdots van accentuar la necessitat i obligació dels catòlics de que votessin per defensar els valors de l’església. Jo vaig ser testimoni d’una d’aquestes arengues. Vaig assistir a la missa a la Basílica de Santa Maria del Mar a les 7 de la tarda del dissabte anterior (no com a creient, que no ho sóc, sinó com a observador). El sacerdot oficiant va demanar als fidels que resessin i demanessin a Déu que il•luminés els votants del dia següent perquè escollissin a polítics amb valors de l’Església Catòlica, que permetessin que Catalunya continués sent catòlica.
L’Església es va mobilitzar. I els seus aliats naturals, la patronal, la banca i les rendes superiors (que també tenien les seves raons per oposar-se a les esquerres, tant estatals com catalanes) i els majors mitjans privats d’informació i persuasió de Catalunya, liderats per l’equip editorial de ‘La Vanguardia’ (coneguda col•loquialment com a ‘La Masguardia’) també ho van fer. I a això s’hi van sumar TV3 i Catalunya Ràdio, que com he dit anteriorment, va continuar sent instrumentalitzada (amb notables excepcions) per les forces nacionalistes conservadores. Aquestes forces econòmiques i socials havien considerat sempre CiU com el seu portaveu polític i es consideraven a si mateixes com les autèntiques catalanes. Durant la majoria de la història de Catalunya, ells van ser els que manaven al país i no podien acceptar que les esquerres, liderades per un “xarnego”, un treballador immigrant (Xavier Sala i Martín, la veu d’aquesta dreta, va definir a ‘La Vanguardia’ el President Montilla com “un home d’escassa educació”). El seu odi de classe, (emmascarat com el dret natural de governar) es traduïa en la seva oposició a les “classes poc educades”, per no ser prou catalanes. Aquesta acusació ha estat també una constant en aquesta mateixa història de Catalunya. I això malgrat que, en aquesta mateixa història, les dretes de Catalunya sempre han anteposat els seus interessos de classe a la seva defensa de la identitat catalana. La majoria –incloent-hi l’Església– van recolzar el cop militar i la dictadura que s’hi va establir. I encara avui, Montserrat, el centre espiritual d’aquest nacionalisme conservador, té un monument “als caiguts per Déu i per Espanya” a l’entrada del Monestir, tot i que l’han anat retirant gradualment. No cal dir que, més tard, Montserrat es va distanciar de la dictadura i va col•laborar amb les forces democràtiques. I també és cert que Jordi Pujol, el fundador de CiU, va ser detingut per la seva lluita antifeixista. Però va ser l’excepció. Artur Mas mai va lluitar contra la dictadura en la seva joventut, i mai es va distingir per la seva lluita per reivindicar la identitat catalana. És una persona procedent de la burgesia catalana amb una enorme ambició personal, que va descobrir el nacionalisme conservador quan va veure com de rendible era per a les seves ambicions personals, començant a treballar en l’aparell de tal partit. Es caracteritza per les seves constants ambigüitats, quan les pressions de les seves bases i del moviment independentista dins del nacionalisme l’han portat a definir-se com independentista. Econòmicament, les seves polítiques són molt properes a la banca i a la Gran Patronal. La seva política econòmica és neoliberal, no mancat de duresa, que va prendre fins fa poc Irlanda com a model. El fracàs d’aquest últim l’ha fet derivar cap al model de David Cameron de la Gran Bretanya.
Les bases electorals de CiU, però, són més complexes. Com he indicat abans, és una coalició d’un partit liberal (ara, neoliberal) i d’un partit demòcrata cristià. Ambdós partits comparteixen, però, un nacionalisme molt conservador. Per a aquest nacionalisme, el comportament del Tribunal Constitucional va ser una enorme oportunitat per presentar Espanya com a l’anti-Catalunya, fent la identificació del Tribunal Constitucional amb Espanya, ignorant que les Corts Espanyoles, representants del poble espanyol, havien aprovat l’Estatut. L’exclusió per part del Tribunal Constitucional d’elements importants de l’Estatut des del punt de vista identitari (com considerar el català –dels dos oficials, el català i el castellà– el llenguatge preferent a Catalunya), va ser un enorme regal electoral a CiU. Va contribuir a això la decebedora resposta del govern espanyol i del PSOE, així com els previsibles comentaris d’alguns dirigents jacobins del PSOE que van oferir la safata daurada al nacionalisme català. No els podia haver anat millor. El milió i mig de participants en la manifestació de Barcelona en va ser el resultat, posant el tema identitari al centre de la vida política de Catalunya. No va ser el President Montilla –com se l’ha acusat injustament per part d’algunes veus del PSOE– qui va posar el tema identitari al centre del debat polític. Va ser l’enorme retard del Tribunal Constitucional i la molt tèbia resposta de Zapatero qui ho van fer. I d’aquí l’enorme mobilització de les bases del nacionalisme, de les quals CiU va ser el partit que se’n va beneficiar més.
A aquestes bases se’ls infonia el missatge, propagat per gran nombre de programes de TV3 i Catalunya Ràdio, d’un nacionalisme conservador, que fins i tot va incloure la promoció de la independència, presentant el notable subdesenvolupament social de Catalunya com a resultat del seu “espoli” per Espanya. En aquest missatge, hi coincidien tant els nacionalistes conservadors (com CiU), com els radicals (ERC). En realitat, l’aliança CiU-ERC al Consell de Direcció Audiovisual dels mitjans públics (TV3 i Catalunya Ràdio), va ser determinant per mantenir i promoure el nacionalisme conservador català als mitjans públics. Va resultar ser un gran error d’ERC en no adonar-se que el nacionalisme promogut per TV3 i Catalunya Ràdio era la versió CiU, en lloc de la versió ERC. En realitat, TV3 va arribar fins i tot a vetar un programa de televisió que debatia els mèrits del republicanisme sobre la monarquia, resultat de les pressions de CiU, que no desitjava la radicalització de tal nacionalisme.
La confluència de tots aquests factors –la mobilització de l’església, de la patronal i de la banca, i del nacionalisme conservador– explica la mobilització del que Artur Mas va anomenar la nit de l’elecció “l’exèrcit de la resistència” davant del tripartit i les seves reformes. Va ser un exèrcit amb un elevat grau de militància, ajudat pels jacobins nacionalistes espanyols de diferents sensibilitats, que amb les seves constants observacions sobre la realitat catalana (de la qual continuen publicant ara), van mantenir vius els nacionalismes catalans i espanyols que constantment s’autoalimenten l’un de l’altre.
La desmobilització de les esquerres
Aquesta enorme mobilització de les dretes (situades a l’eix Catalunya versus Espanya, i religió versus laïcitat), no va tenir la seva contrapartida en les bases electorals de les esquerres, molt desmobilitzades. Un factor important (encara que no únic), causa de tal desmobilització, va ser la identificació dels socialistes catalans amb les polítiques d’austeritat del govern Zapatero. Les polítiques d’austeritat de tal govern, amb la reforma laboral regressiva, la congelació de les pensions, la reducció dels salaris dels empleats públics (la majoria d’aquestes reformes van ser recolzades per CiU) van portar a una gran abstenció per part de la classe treballadora, la base electoral del socialisme a Catalunya. El dia de les eleccions, el grau de participació als barris benestants (com Sarrià-Sant Gervasi) va augmentar considerablement (passant en aquest districte del 71.42% el 2006 al 77.47% el 2010), mentre que va baixar als barris obrers (com Nou Barris, passant d’un 47.79% a un 47.52%), un descens menor però que continuava la tendència descendent que havia estat experimentant en les darreres eleccions autonòmiques. Des del 2003, la participació ha anat augmentant –un 0,2%– en els districtes electorals benestants, i ha anat baixant en els districtes de classe mitjana (un 4,2%), i en els barris treballadors (5,6%). Mantenir aquesta abstenció obrera ha estat l’estratègia de CiU durant molts anys, cosa que ha aconseguit, emfatitzant els temes identitaris en les eleccions autonòmiques a Catalunya. La crida al Concert com a sistema de finançament de la Generalitat que ha fet Artur Mas, el dirigent de CiU, la va fer anteriorment (a les eleccions del 2006), sempre conscient que les possibilitats que això s’aprovi són nul•les, però ho fa per centrar el debat polític sobre el tema identitari, presentant l’eix Catalunya-Espanya com el centre del debat. L’estratègia electoral d’aquesta coalició ha estat sempre centrar el debat polític en aquest eix.
I és aquí on hi ha un dels problemes per a les esquerres no sobiranistes a Catalunya. Necessiten per governar aliances amb ERC, que, tot i ser d’esquerres, s’alia amb les dretes nacionalistes per convertir el tema identitari en central del debat polític, diluint així l’eix dreta-esquerra, que CiU tem i no desitja. D’aquí ve, en part, aquesta dificultat de centrar-se en l’eix dreta-esquerra, que requeriria a la vegada una estratègia de confrontació amb els poders establerts (el que el Partit Demòcrata dels Estats Units defineix com a “anti-Republican class strugle”, identificant l’adversari, el Partit Republicà, com a representant dels poders fàctics, siguin aquests empresarials, financers, eclesiàstics o mediàtics) que espanta o incomoda molts dirigents moderats del socialisme català, que tenen gran influència en la direcció del PSC. Avui el partit socialista té molt en comú amb el partit socialista francès, on la majoria dels delegats en els seus congressos són universitaris o professionals de classes mitjanes de renda alta, amb escassíssima representació de la classe treballadora. I aquests grups professionals (universitaris en la seva majoria) són molt vulnerables a ser seduïts amb el missatge de la Tercera Via (és a dir, la introducció de principis neoliberals en la tradició socialista, perill accentuat en la nova generació de dirigents del PSC), que han substituït fins i tot el discurs i narrativa socialista, considerant la classe treballadora com a inexistent o amalgamada en unes classes mitjanes que intenten substituir les classes treballadores com a bases electorals del seu projecte.
Aquesta moderació s’ha reflectit en el fet que moltes de les seves reformes, encara que importants, podrien haver estat més profundes. Però el que ha creat més decepció entre les seves bases electorals (de les quals la classe treballadora catalana és la més important) ha estat la seva acceptació a la resposta neoliberal del govern Zapatero a la crisi. El tema social –l’eix de la socialdemocràcia– va ser difícil de presentar-se com a alternativa al tema identitari quan el govern socialista estava duent a terme mesures antisocials que havien originat una vaga general de la classe treballadora en contra d’aquestes mesures. D’aquí l’enorme responsabilitat del govern Zapatero en la desmobilització de les esquerres, tal com va passar amb les reformes altament impopulars del canceller Schröder, que van desmobilitzar les bases electorals del Partit Socialdemòcrata, perdent les eleccions legislatives a Alemanya amb la pèrdua de la meitat dels seus militants.
No cal dir que hi va haver també transvasaments de vot del Partit socialista a d’altres partits. La branca nacionalista del PSC (en la seva majoria, encara que no tots, procedents dels sectors professionals) va derivar part del seu vot a CiU. La classe treballadora, tanmateix, va derivar part del seu vot al PP, conseqüència de les seves propostes anti-immigració i la seva suposada defensa del castellà (maliciosament i erròniament presentat com a perseguit a Catalunya). El PP va augmentar el seu vot a Pedralbes (classe burgesa) i en els barris obrers de Barcelona. Però la major causa de la pèrdua del tripartit va ser l’abstenció de la classe treballadora. En realitat, ja que a Catalunya i a Espanya hi ha una relació clara entre nivell de renda i participació electoral (a més renda, més participació), i atès que gairebé la meitat de la població adulta (de renda mitjana i inferior) que podria votar no vota, s’ha de concloure que la majoria de la classe treballadora (que representa al voltant del 48% de la població catalana) no vota a les eleccions autonòmiques. Aquest és el gran problema de les esquerres a Catalunya. Mobilitzar aquesta classe treballadora no serà fàcil. Però no es mobilitzarà a no ser que hi hagi un discurs adreçat a tal classe en què el missatge d’“ells i nosaltres” sigui clar i contundent. Això implica un discurs d’enfrontament amb l’estructura de poder que no és probable que es doni en parts de la direcció de les esquerres. No és sorprenent que l’únic partit en el tripartit que ha mantingut un major nivell de lleialtat de les seves bases hagi estat ICV-EUiA, que va ser percebut com al partit més a l’esquerra, tot i que el seu discurs, més verd que roig, disminueix la seva capacitat de mobilització entre la classe treballadora, la classe que avui, en les eleccions autonòmiques, està políticament òrfena a Catalunya.
Veure article en PDF