Article publicat per Vicenç Navarro al diari digital EL DEBAT, 16 de juny de 2011
Aquest article detalla el context polític en què van ocórrer les manifestacions del moviment 15-M al Parc de la Ciutadella on està ubicat el Parlament de Catalunya. Aquests fets van ser provocats per la proposta pressupostària del govern CiU que conté les retallades més profundes dels serveis i transferències de l’Estat del Benestar, mai vistes abans durant l’època democràtica. Aquestes propostes, altament impopulars, es fan per un partit governant que va obtenir un suport electoral minoritari i en el programa electoral del qual no estaven inclosos tals retallades i el candidat Artur Mas havia negat repetidament durant les campanyes electorals que faria aquestes retallades. L’article detalla també els fets ocorreguts en aquelles manifestacions que corregeixen moltes de les tergiversacions que s’han presentat en els majors mitjans d’informació tant públics com privats.
Fa uns dies, el 15 de juny, el Parlament de Catalunya era convocat per aprovar els pressupostos proposats pel govern CiU que contenien les retallades més substancials mai vistes en aquell parlament dels fons destinats als serveis públics de l’Estat del Benestar català, incloent-hi sanitat, educació, serveis d’ajuda a les persones amb dependència, a les escoles bressol, i a d’altres serveis i transferències que juguen un paper fonamental a l’hora de garantir la qualitat de vida i del benestar social de les classes populars. És més, aquests pressupostos tindran un impacte molt negatiu en l’ocupació (destruint ocupació pública) i en el nivell dels salaris, reduint-los (no només entre els empleats públics, sinó també entre els treballadors en general, ja que el nivell dels salaris dels empleats públics afecta al nivell dels empleats en el sector privat). És més, tal pressupost anirà acompanyat aviat d’un projecte de Llei que elimina molts drets adquirits i expandits pel govern tripartit d’esquerres durant el període del seu mandat 2003-2010 (l’únic període des del 1939 en què Catalunya va estar governada per les esquerres).
Aquestes mesures s’estan duent a terme pel partit governant, CiU, una federació de dos partits, un de liberal i un altre de democratacristià, que comparteixen en aquest moment un ideari neoliberal (de sensibilitat nacionalista catalanista) amb el suport del Partit Popular de Catalunya, un partit conservador-neoliberal (de sensibilitat nacionalista espanyolista). Tots dos partits tenen ampli suport per part de la burgesia financera i empresarial que, en l’última reunió del Cercle d’Economia, a Sitges, va aprovar aquestes polítiques de retallades i reformes que reduiran enormement la despesa pública social i els drets laborals. En realitat, aquestes retallades i reduccions gaudeixen d’un ampli suport en els establishments financers, econòmics, polítics i mediàtics del país, presentant-los com a necessaris per a “recobrar la confiança dels mercats financers”, la frase més utilitzada en els principals mitjans de comunicació a Catalunya, incloent-hi els mitjans públics de la Generalitat, com ara TV3 i Catalunya Ràdio, per justificar aquestes retallades. Un exemple d’això és que en les seves tertúlies rarament s’inclouen veus crítiques amb aquesta saviesa convencional, que plantegin propostes alternatives a aquestes retallades i reduccions (com ara incrementar els impostos de les rendes superiors que s’han beneficiat de les retallades d’impostos aprovats i/o recolzats per CiU i el PP). I no hi ha hagut cap veu discordant d’aquestes polítiques (que anomenen) d’austeritat dins d’aquests establishments.
La justificació suposadament democràtica d’aquestes retallades i reduccions
El govern CiU de la Generalitat de Catalunya justifica aquestes polítiques com a resultat “del vot de la majoria silenciosa”, expressió utilitzada pel seu President en diverses ocasions, expressió que ha utilitzat, fins i tot amb més freqüència, a partir de les eleccions municipals que, segons les lleis electorals vigents a Catalunya, van donar resultats molt favorables a aquest partit. L’argument justificador d’aquestes polítiques, doncs, ha estat que el Govern té tota legitimitat democrática, basada en el mandat popular, per implementar aquestes polítiques.
En aquest discurs, deliberadament s’oculta que CiU, en el seu programa electoral, mai va fer referència a aquestes retallades i reduccions. És més, el seu candidat, el Sr. Artur Mas, ara President, va repetir durant la campanya en múltiples ocasions que no faria retallades en sanitat ni en educació, ni reduiria els drets socials. El mateix va fer, per cert, el PP de Catalunya, que mai va incloure aquestes retallades i reduccions en el seu programa.
Tot i això, el govern CiU (que havia donat suport a totes les retallades d’impostos realitzades pels governs Aznar i Zapatero) va fer aquestes retallades de despeses públiques socials immediatament després d’haver sortit elegit, argumentant que havia trobat un dèficit dels comptes públics de la Generalitat molt superior del que s’esperava. La rapidesa amb què va fer les retallades dilueix, però, la seva credibilitat. És més, sumant-hi els vots als partits d’esquerra a Catalunya (1.220.926, Tripartit) en les últimes eleccions municipals, aquests són més que els votants de les dretes (1.141.597, CiU + PP). Si a aquests números s’hi sumen els vots en blanc i la majoria de l’abstenció (que les enquestes de sondeig de comportament electoral mostren que eren majoritàriament d’esquerres) resulta que en les últimes eleccions municipals a les quals el President Mas ha fet també referència per justificar les seves mesures, la majoria de l’electorat (la població que va votar més la que no va votar però podia votar), era de centreesquerra o esquerra. Cal afegir a això que fins i tot un percentatge minoritari, encara que elevat, de l’electorat dels partits de dreta, hi ha una oposició a les retallades i les reduccions, afavorint en canvi una expansió de l’estat del benestar i unes polítiques fiscals redistributives.
Hi ha, doncs, una àmplia oposició a les retallades i reduccions a Catalunya, i per tant, a les polítiques públiques que s’havien d’aprovar al Parlament Català per CiU amb el suport del PP el dia 15. Però abans d’analitzar la resposta del moviment dels indignats, és important comparar el que està passant a Catalunya amb el que està passant a la Gran Bretanya.
Comparant el comportament de l’establishment català amb el britànic
Com he indicat en un paràgraf anterior, existeix a Catalunya un consens en els establishments (que es tradueix en la seva saviesa convencional) promoguda en els mitjans, en el sentit que no hi ha alternatives possibles a les retallades. A Gran Bretanya, el govern del partit conservador (que governa en coalició amb el Partit Liberal) presidit per David Cameron, ha realitzat retallades molt substancials de la despesa pública social i també ha reduït els drets laborals i socials de les classes populars britàniques, tal com està fent el Sr. Artur Mas a Catalunya. Un altre punt de semblança entre el que passa a Gran Bretanya i a Catalunya és que aquestes retallades no estaven presents en el seu programa electoral. I, com el Sr. Mas, el Sr. Cameron també va prometre durant la campanya electoral no fer retallades. I, també com al Sr. Mas, li va faltar temps al Sr. Cameron per fer les retallades tan aviat va sortir elegit, utilitzant els mateixos arguments que va utilitzar el Sr. Mas.
Doncs bé, figures prominents de l’establishment britànic hi van protestar. Ni més ni menys que la màxima autoritat de l’Església Anglicana, l’Arquebisbe de Canterbury, el Sr. Rowan Williams (tal església és tan propera al Partit conservador que se la coneix com “el Partit conservador en sotana”), va denunciar aquestes retallades i reduccions denunciant que aquest comportament era immoral i antidemocràtic, ja que no tenia el mandat democràtic per fer-ho” (Rowan Williams. “Leader: the governments need to know how afraid people are”. New Statesman. 09.06.11).
No cal dir que, mostrant l’escassa cultura democràtica de l’establishment català, cap veu s’ha sentit a Catalunya protestant per la immoralitat i comportament profundament anti-democràtic d’un govern que, immediatament després de ser elegit, fa el contrari del que va prometre.
La enormement limitada democràcia catalana (i espanyola)
Què és el que la població pot fer enfront d’un govern que fa l’oposat al que va prometre, i a una majoria parlamentària que, en nom de la sobirania popular, recolza polítiques que són profundament impopulars i que no tenen suport entre la majoria de la població (i això malgrat el missatge promogut pels grans mitjans que no hi ha alternativa possible)? La resposta desitjada per l’establishment és: res. Esperar fins d’aquí a quatre anys i llavors votar per altres partits. Això és el que s’entén per democràcia i per sobirania popular. És lògic, comprensible i sa per a una democràcia que la població no ho accepti. I d’aquí les mobilitzacions dels indignats del moviment 15-M.
El saludable efecte del moviment dels indignats
La proposta de tal moviment era envoltar el Parlament per protestar pel que havia de passar en aquella cambra. Un partit al qual recolzava en les últimes eleccions municipals, realitzades només sis mesos després de les últimes eleccions autonòmiques, només el 14.7% de l’electorat, estava a punt d’aprovar unes mesures que no estaven en el seu programa en les eleccions autonòmiques i que la majoria de la població hi estava en contra. Part de la proposta del moviment 15-M era dificultar (sense violència i provisionalment) l’entrada dels parlamentaris. El Govern i la Presidència del Parlament no van intentar negociar amb els indignats tal mobilització. I el resultat va sortir del pla aprovat pel moviment 15-M, radicalitzant-se. En lloc de provisional, es va adoptar per l’Assemblea que els parlamentaris no podrien entrar durant tot el dia, amb la qual cosa es va donar pas a la intervenció policial. És més, alguns elements violents i no representatius dels manifestants van agredir físicament parlamentaris, donant peu a una esperada i justa protesta que, però, es va engrandir i amplificar pels mitjans de més difusió per desacreditar-los. En aquests mitjans no es va informar que, en realitat, en molts casos, els indignats van protegir els parlamentaris dels violents.
‘Els matins de TV3’, conduït per Josep Cuní, el programa de més difusió a Catalunya als matins, mostrava el grau de suport popular als indignats en el matí dels fets. La gran majoria els recolzava en la seva protesta. A mesura que els tertulians i comentaristes anaven deliberant i, erròniament, presentant els indignats com als violents, el suport va desaparèixer. El programa havia aconseguit el que volia. Aquest programa, que mai ha definit com a antidemocràtic el comportament del govern Mas, ara definia com antidemocràtic el moviment 15-M, utilitzant el terme ‘indignats’ per referir-se als violents. I així la majoria dels mitjans, ignorant i ocultat que el Govern i el Parlament havien negat el dret de reunió al propi lloc, davant del Parlament, tal com tenien dret democràtic.
Però hi ha un altre detall que no s’esmenta ni es reconeix i que hauria d’alarmar tots els partits amb representació democràtica al Parlament de Catalunya, i molt especialment els partits d’esquerra. Gran nombre dels indignats no se senten representats pels partits actuals i, per tant, no tenen la identificació amb el Parlament que la seva pròpia legitimitat requeriria. D’aquí que aquests fets haurien de forçar un canvi molt substancial per recollir les propostes de regeneració democràtica que tal moviment està proposant. Ignorar-les significaria un enorme cost a la democràcia, ja tan limitada, existent a Catalunya i a Espanya. El que el nostre país requereix és una segona transició d’una democràcia incompleta a una democràcia real. La primera transició immodèlica es va realitzar en termes excessivament favorables a les forces conservadores que controlaven els aparells de l’estat, tant a Espanya com a Catalunya. Aquesta democràcia incompleta està, d’una manera creixent, mostrant les seves enormes limitacions. D’aquí que una joventut més crítica i exigent, amb el suport de tots els grups etaris i socials de les classes populars, estigui protestant, i amb tota la raó.
Una última nota, escrita avui, divendres 17 juny. Sembla que es obvi que el Conseller Puig no entén el que es democràcia, y està actuant d’una manera clarament anti-democràtica en les seves accions. El que va iniciar la violència va ser ell a la Plaça Catalunya quan va colpejar els indignats que estaven reunits pacíficament. Això va trencar la mínima confiança necessària entre aquest col•lectiu i el govern. I ell es responsable de que es trenqués aquesta confiança. El segon exemple es que mostra, ademès de la seva incompetència, no donant suficient protecció als parlamentaris (que van ser defensats pels indignats en contra dels violents) la falta de consciència democràtica, insultant a tots els indignats com violents. I ara, per últim, està intentant callar veus crítiques de intel•lectuals que han recolzat aquest moviment, com en Arcadi Oliveras, que té tot el dret de fer qualsevol crítica que vulgui a les autoritats que el comanda. Aquest Conseller, es obvi que es un perill per la democràcia catalana, i està complicant encara més un moment delicat en la història del nostre país.
Veure article en PDF