Versió reduida d’un article més extens publicat en castellà a la revista digital SISTEMA. Traduit i publicat per la revista L’AVENÇ. 1 desembre 2008
Els reportatges i articles sobre les eleccions dels EUA s’han centrat molt en la personalitat del candidat vencedor, Barack Obama, i molt poc en el context que n’ha determinat la victòria. Aquest èmfasi en la personalitat, que alguns autors crítics han definit com a “messianisme”, despolititza un fet que és profundament polític. En realitat, la victòria d’Obama no es pot explicar sense entendre l’enorme enuig de les classes populars dels EUA cap a les institucions polítiques d’aquell país, un enuig que antecedeix la campanya d’Obama i que ha assolit el seu zenit amb la crisi financera i l’ajut del govern federal a la banca (Wall Street). Mentre que s’ha parlat molt de la crisi financera i econòmica, s’ha parlat poc de l’enorme crisi política dels EUA que és la causa de la crisi financera, i sense la qual Obama hagués estat una mera nota a peu de pàgina en aquestes eleccions. Del que no semblen adonar-se els mitjans és que no és Obama el qui va crear la mobilització popular, sinó que aquesta (resultat d’una enorme frustració per part de les classes populars cap a la classe política) va ser la que va fer possible la candidatura d’Obama. L’èmfasi sobre Obama, tot ignorant el context polític que l’ha fet possible, és assumir que la història l’escriuen “grans personatges”. El que està passant als EUA mostra l’error d’aquest supòsit. M’explicaré.
La democràcia molt incompleta dels EUA.
No cal dir que el sistema polític dels EUA té elements molt positius. Un d’aquests és el sistema de primàries, en què tots els candidats per a qualsevol càrrec electiu han de competir dins de cada partit pel vot dels militants (i en ocasions dels simpatizants). Un altre aspecte molt positiu són els referèndums a nivell local i estatal que són vinculants. Així, en la papereta amb què es va votar el dia 4 de novembre constaven no només els noms dels candidats, sinó també els referèndums sobre els quals s’havia de votar a nivell dels estats. No existeixen, tanmateix, referèndums a nivell de tot el país.
Aquests dos components molt positius de la democràcia americana –les primàries i els referèndums- estan enormement limitats, tanmateix, per la privatització en el finançament del sistema electoral. En aquest sistema, els candidats poden rebre tants diners com siguin capaços d’aconseguir. La majoria d’aquests diners es gasta a comprar temps d’exposició en les televisions, totes privades, que es venen al millor postor sense cap mena de regulació o control. Cada candidat, Obama i McCain, s’ha gastat més de 2.400 milions de dòlars en la campanya electoral. Els candidats poden, si volen, aconseguir finançament públic, però la majoria no ho fa ja que es tracta d’una quantitat reduïda que els limita quant als diners que puguin utilitzar.
La major part d’aquests fons no vénen, com es diu sovint, de petites aportacions de 20 o 30 dòlars donades per persones normals i corrents, sinó que són grans quantitats procedents de grups empresarials, financers, professionals, i grups d’interès i de pressió, així com del 30% de contribuents de renda superior que donen fins a un màxim de 2.300 dòlars en les primàries i un altre tant per a les eleccions presidencials. Obama, per exemple, va rebre 414.863 dòlars de les companyies d’assegurança sanitària privada, i McCain 274.729 dòlars de les mateixes fonts. Una part també procedeix de les agències promotores d’interessos empresarials basades a Washington, que es coneixen com a lobbies. Obama deia refusar diners dels lobbies de Washington, però va rebre diners (i molts) dels interessos financers (basats a Wall Street) i empresarials. No és cert que la major part dels seus fons procedissin d’aportacions de menys de 200 dòlars. Només un 20% de les aportacions individuals van venir d’aquesta mena de contribucions.
Aquest sistema de finançament discrimina els candidats d’esquerra, que no aconsegueixen aportacions dels grups empresarials o dels sectores més acabalats de la població. És cert que hi ha grups progressistes importants, com els sindicats, que també contribuixen a les campanyes electorals, però són quantitats en absolut comparables a les que donen els grups financers i empresarials. Els diners que donen les nou empreses més importants són cinquanta vegades més grans que les aportacions que fan tots els sindicats. Aquest maridatge entre la classe empresarial (coneguda als EUA com a corporate class) i la classe política és el que s’anomena Washington i provoca un gran rebuig per part de les classes populars. En realitat, com més grans són les contribucions de la classe empresarial al procés polític, més gran és l’abstenció de la classe treballadora, que és plenament conscient que la classe política no representa els seus interessos. De fet, el 80% de la ciutadania no creu que el Congrés dels EUA reflecteixi els seus interessos.
Les conseqüències d’aquesta privatització del sistema electoral són enormes. No només exclouen les esquerres, sinó que reproduixen una classe política enormement estable. Segons l’institut d’anàlisis electorals Common Cause, el 92% dels candidats que reben més diners a les campanyes guanyen les eleccions. Hi ha doncs una relació clara entre diners i capacitat de ser elegit. D’altra part, la major part dels diners va a polítics que ja han estat elegits en eleccions prèvies (i en menor mesura als qui es presenten per desbancar-los del càrrec). D’aquí que del 85% al 94% de representants elegits que es presenten de nou surten reelegits, tot reproduint-se així la classe política més estable de totes les classes polítiques de les democràcies occidentals.
No és doncs d’estranyar que la majoria de la ciutadania no es trobi representada pel Congrés dels EUA ni que participi poc en el procés electoral, una participació escassa que paradoxalment és afavorida per la classe política. Me’n vaig adonar quan, l’any 1988, la delegació del candidat Jackson (de la qual jo feia part) es va reunir amb la delegació del candidat guanyador de les primàries del Partit Demòcrata, Michael Dukakis, per pactar les condicions del suport del primer cap al segon. Una de les condicions era que el partit donés fons per facilitar el registre de votants (als EUA una persona ha de registrar-se abans de poder votar). Aviat vaig veure que molts representants no hi estaven gaire a favor. La causa era senzilla. Si el governador demòcrata de Maryland guanya les eleccions del seu estat en què tan sols vota el 30% de la població, necessita només un 16% per a guanyar, un percentatge relativament fàcil d’aconseguir a partir de polítiques clientelars. Si augmenta el percentatge de votants, hauria d’augmentar el suport necessari per a guanyar, amb la qual cosa afavoreix que no hi hagi un augment del vot.
Se’m dirà, ¿i per què la gent no es rebel•la, votant altres partits? La resposta presenta la segona gran deficiència del sistema americà: el sistema bipartidista majoritari, no proporcional. El ciutadà a la pràctica només pot votar el Partit Republicà o el Demòcrata. I el que té la majoria de vots aconsegueix tots els delegats de la circumscripció. En aquestes condicions és molt difícil per a un tercer partit guanyar les eleccions, ja que, a no ser que guanyi més del 51% del vot, es queda sense cap delegat, independentement que hagi aconseguit el 49% o l’1% dels vots. D’aquí que la missió històrica d’un tercer partit és perjudicar (tot restant vots) el partit més pròxim. Així, Perot va facilitar la victòria de Clinton, tot perjudicant Bush pare. I Nader va perjudicar Gore, que va perdre davant Bush fill. Aquest bipartidisme és una altra de les causes que la ciutadania es trobi frustrada. Existeix una enorme alienació de la població cap a la classe política percebuda com a captiva dels interessos econòmics del món empresarial. D’aquí que tots dos candidats s’hagin hagut de presentar com a “anti-Washington”.
L’alienació de la població i el fenòmen Obama
L’enorme enuig de la població americana ha estat el que ha fet possible que Obama es presentés com una alternativa a Washington, ja que ell era molt nou a Washington i s’havia oposat a la guerra de l’Iraq, dues credenciales de gran poder avui als EUA. A això s’afegeix la seva condició d’afroamericà, que en sí mateixa constitueix un element de canvi i de correcció d’una gran injustícia social, afegint-se a tot plegat l’enorme crisi financera i econòmica que ha mobilitzat grans sectors populars per fer fora Bush. L’èxit d’Obama ha estat aprofitar el gran enuig de la ciutadania cap a l’establishment polític per promoure i liderar la seva candidatura. I la direcció del Partit Demòcrata es veia clarament com a part de l’establishment. S’ha parlat molt de l’enorme impopularitat de Bush. Però el que no s’ha dit és que el Congrés de Representants, controlat pel Partit Demòcrata era fins i tot més impopular. El 2006 el Congrés va passar a ser controlat pel Partit Demòcrata amb el mandat clar de retirar-se de l’Iraq, sense que això hagi ocorregut durant el seu mandat. Una situació semblant va ocórrer amb altres demandes com la universalització dels serveis sanitaris que la població desitja però que el Congrés no fa (degut en part als diners que congressistes en comitès clau han rebut en les sevs campanyes electorals de companyies d’assegurances que financen i gestionen la sanitat americana).
Aquest enuig s’ha anat incrementant amb la crisi financera motivada, per cert, per la crisi política. Aquesta crisi es va iniciar a partir dels anys de Reagan, les polítiques públiques del qual han polaritzat la distribució de la renda als EUA, amb un descens de la capacitat adquisitiva de les classes populars (un obrer de 30 anys rep un salari que és un 17% inferior a l’existent el 1980), i un increment de les rendes superiors, que assoleixen uns nivells de gran exuberància. En realitat, la renda de l’1% de la població de renda superior és més gran que la suma de la renda del 40% de la població. Mentre que el 1980 (a l’inici de la revolució liberal), un executiu d’una gran empresa cobrava quaranta vegades el sou d’un treballador promig, a l’any 2000 el primer guanyava quatre-centes vegades més que el segon. Guanyava en un dia allò que el treballador guanyava en tot un any. Mai abans (des de la Gran Depressió) s’havien assolit uns nivells de desigualtat semblants. Mentre que els salaris han descendit des de 1996 al 2001, les rendes del decil superior s’han incrementat durant el mateix període un 58%. I aquesta polarització ha significat també una disminució de la mobilitat vertical, de manera que paradoxalment, en el mateix període en què un afroamericà és elegit president, tot donant una imatge de mobilitat racial, les possibilitats que una persona que viu en l’últim decil de renda deixi aquest nivell són les més baixes dels països de l’OCDE de nivell comparable al dels EUA (vegeu George Irwin, Super Rich.The Rise of Inequalities in Great Britain and in the U.S., Polity Press, 2007).
Ens trobem doncs en una situació en què la majoria de la ciutadania està superendeutada, mentre que les grans rendes estan invertint en activitats especulatives que originen les bombolles especulatives i les crisis financeres. (vegeu V. Navarro, De lo que no se habla en la crisis financiera, Sistema Digital, octubre 2008). Aquesta polarització de les rendes és també responsable de la gran influència del capital financer en la vida política que assoleix la seva màxima expressió quan Wall Street controla l’agència federal que ha de regular la banca establerta pel govern Bush. D’aquí que la crisi financera mobilitzi encara més les classes populars, que voten pel que perceben que pot ser un canvi.
¿Hi haurà canvi amb Obama?
És clar que el vot per Obama i pel Partit Demòcrata és un vot pel canvi. Ha votat el 64% de l’electorat, amb un 36% d’abstenció. Els tres grups que han votat massivament per Obama han estat els afroamericans (el 93% dels votants negres), els hispans (un 66%) i els joves (un 66%). I dins de la raça blanca, a renda més baixa, més suport a Obama, assolint un 44% entre els treballadors blancs. Les dones han votat a Obama més que a McCain (encara que les dones blanques han votat més a McCain que no a Obama).
Aquests grups, la classe treballadora i sectors amplis de les classes mitjanes han estat les forces que han pressionat més pel canvi. Per desenvolupar-lo, Obama haurà d’anar més enllà que el seu programa. No cal dir que l’elecció d’Obama, el primer afroamericà que és elegit president, és d’un simbolisme enorme que explica la gran celebració de la seva elecció entre les persones progressistes del món. És la culminació de la lluita de drets civils en aquell país. És un gran dia per als EUA i per a tota la humanitat.
Però des del punt de vista de la reforma profunda que el país (i el món) necessita, les limitacions del seu programa són grans, tipificades pel conflicte entre les grans influències empresarials i financeres que li han donat suport i les seves bases electorals més mobilitzades que exigeixen un canvi. I que això passi depèn de la mobilització d’aquestes bases. Després de tot, Franklin Roosevelt també va ser un candidat moderat que, pressionat per les mobilitzacions populars, va establir el New Deal (que ni tan sols figurava en el seu programa quan va ser elegit per primer cop). El mateix podria succeir amb Obama. I hi ha indicis que podria ser així. Un exemple va ocórrer fa només unes setmanes quan Obama va recolzar la proposta de Bush d’ajudar la banca comprant les hipoteques escombraria, proposta feta pel Secretari del Tresor que havia estat dirigent del banc Goldman Sachs. Aquest projecte, que va ser definit pel senador Sanders de Vermont (l’únic senador americà que pertany a la Internacional Socialista) com la “instrumentalització més abusiva de l’estat federal per part de la banca que ha passat mai als EUA”, va ser modificat pel Partit Demòcrata però d’una manera molt insuficient. La protesta de les bases del partit va fer que s’hi anessin incorporant canvis. Però el canvi més significatiu va ser fruit de la protesta popular (liderada pels sindicats) que va forçar que Obama i el Partit Demòcrata afegissin una altra proposta, que el Govern Federal invertís 150.000 milions de dòlars en infraestructures i serveis públics com a manera de crear ocupació, proposta que no estava en el redactat inicial. És més, els sindicats van exigir que s’incorporessin economistes keynesians als liberals que predominaven en el seu equip econòmic, a la qual cosa Obama va accedir. Si no continua aquesta pressió popular, podria succeir el que li va passar a Clinton el 1992, quan després de guanyar les eleccions amb un programa socialdemòcrata de tipus keynesià (més progressista que el d’Obama i que incloïa l’establiment d’un programa universal de salut), va deixar de desenvolupar-lo degut a la pressió de Wall Street a través del seu secretari del Tresor, Robert Rubin (que avui assessora Obama). Una conseqüència va ser que el 1994, en les eleccions al Congrés, el votant demòcrata, enutjat amb Clinton, va deixar de votar, tot augmentant l’abstenció de les bases electorals del Partit Demòcrata, amb la qual cosa el Partit Republicà, amb el mateix nombre de vots que a les eleccions anteriors, el 1990, va guanyar i es va iniciar la “revolució republicana” de Newt Gingrich, una de les èpoques més reaccionàries en la història dels EUA. D’aquí l’enorme importància que per tal que l’esplèndida victòria d’Obama iniciï el canvi desitjat per la majoria de les classes populars, es requereixi un canvi més gran que el proposat pel candidat i ara president Obama. I això no passarà a no ser que la mobilització popular que va Obama president ara faci possible aquest canvi. La història l’escriuen no els grans personatges, sinó les classes populars quan es mobilitzen.
Veure article en PDF