Entrevista de la revista EL TRIANGLE al professor Navarro, 13 de setembre de 2011

P.
Vostè fa temps que critica els mitjans públics de la Generalitat als quals atribueix una selecció marcadament esbiaixada o sectària dels tertulians i col•laboradors en els seus programes més destacats. L’incident amb Manel Fuentes és una expressió d’aquesta situació?

R.
Sí, crec que és obvi. Els mitjans públics de la Generalitat, tant TV3 com Catalunya Ràdio, tenen un biaix nacionalista conservador i neoliberal, al que anomenen liberal, que no reprodueix la pluralitat ideològica existent a Catalunya, discriminant primordialment a les esquerres. Això passa des de fa ja molts anys i el govern tripartit no ho va corregir. El millor exemple d’això va ser l’emissió del documental propagandístic sobre la independència (que no va permetre cap veu crítica o alternativa) al mateix temps que, en les mateixes dates, es va vetar un programa en el qual es debatien els mèrits de la República versus la Monarquia, crític d’aquesta última, a Espanya. Hi ha hagut un silenci ensordidor en l’establishment intel•lectual català sobre aquest veto. No m’imagino aquest comportament a la BBC al Regne Unit, o en la PBS als Estats Units, ni tampoc el silenci aclaparador davant d’aquest fet de la intel•lectualitat britànica o nord-americana.

El mateix passa en les tertúlies, on el punt de vista d’esquerres rarament apareix, i quan ho fa és d’una manera molt minoritària. Hi ha poquíssims tertulians d’esquerres en aquests mitjans. I els reportatges i les notícies estan gairebé sempre esbiaixats. No cal dir que hi ha també reportatges excel•lents i on apareix una visió diferent, i que hi ha excel•lents tertulians d’esquerres. Però són l’excepció que confirma la regla. I el que és un indicador de l’escassa cultura democràtica del nostre país és que molt pocs intel•lectuals s’atreveixen a criticar-ho. Aquests mitjans tenen un enorme poder. Hi ha por. I es nota.

TV3 i Catalunya Ràdio són plenament conscients de la meva actitud crítica cap a ells. I sé que han vetat intervencions meves i d’altres analistes crítics.

P.
Des del programa de Manel Fuentes es diu que ells s’han disculpat però vostè ha assegurat que ningú de Catalunya Ràdio s’ha posat en contacte amb vostè. Hores d’ara, encara ningú ho ha fet?

R.
En els meus comentaris penjats al meu bloc (www.vnavarro.org) detallo el que va passar. No es tracta de parlar amb mi, sinó de fer una disculpa pública, que no s’ha donat. Catalunya Ràdio, com a institució, va demanar disculpes al públic pel comportament vergonyós del Sr. Fuentes, però no a mi. I el Sr. Fuentes va demanar disculpes en públic per no haver-se controlat enfront del que ell va considerar una provocació, quan el vaig convidar a que canviés la línia de les seves preguntes durant l’entrevista, que s’estava centrant en si la mida de la marxa de protesta enfront de la reforma constitucional patrocinada pels sindicats i moviments socials era gran o petita. Segons sembla la meva frase “Si us plau, faci’m preguntes més interessants” el va provocar. I en el seu editorial del dia següent demana disculpes per no haver-se controlat enfront de les meves provocacions, la qual cosa posa la responsabilitat del que va passar en la meva esquena. Això no és una disculpa, per molt que s’utilitzi aquest terme.

Però el que em preocupa més del que ha passat és que atemoreix la gent a que critiqui als mitjans. Els mitjans públics estan pagats per tots nosaltres, i com a tal, han d’estar subjectes a la crítica. El fet que una crítica es percebi com una provocació és ja en sí un indicador del problema. D’altra banda, el Sr. Fuentes té els seus punts de vista, molt legítims, però ha de permetre debatre’ls i no intentar imposar els seus com va intentar en l’entrevista.

P.
Com valora la reacció que hi ha hagut a les xarxes socials en relació a aquest incident?

R.
Molt positiva. La indignació generalitzada en front del comportament del Sr. Fuentes i la protesta massiva de milers i milers de persones, va ser el que va forçar les disculpes del Sr. Fuentes de Catalunya Ràdio. Va ser una sana resposta democràtica al comportament antidemocràtic d’uns mitjans públics finançats pel poble català. A mi em va alegrar perquè mostra el poder de la ciutadania, que quan es mobilitza té un gran poder. I es necessita aquesta mobilització.

Ja varem veure en la marxa organitzada pels indignats, una de les més grans que hi ha hagut a Barcelona, quan la gent va esbroncar els mitjans públics de la Generalitat. I és sorprenent que l’establishment mediàtic se’n sorprengués. El descrèdit de l’establishment polític abasta també l’establishment mediàtic que reprodueix la ideologia dominant, que ha perdut molta credibilitat. Es necessita un canvi molt profund a tals mitjans perquè reflecteixin la diversitat existent a la societat catalana, la qual cosa, amb notables excepcions, no es dona ara.

P.
Deixant de banda aquest cas concret, com valora en general el tractament que els mitjans de comunicació fan tant de les polítiques d’estisorada pressupostària als serveis públics com a via principal de la lluita contra el dèficit com del moviment del 15-M?

R.
Han jugat un paper clau en crear aquesta visió d’inevitabilitat i fatalisme de que no hi ha altra alternativa que retallar la despesa pública social, que és la més baixa de la UE-15, silenciant, marginant,
vetant o ridiculitzant qualsevol altra alternativa. La discussió de com reduir el dèficit, centrant-se única i exclusivament en les retallades de despesa pública, incloent la despesa pública social que caracteritza la majoria de tertúlies, com la del Sr. Fuentes, tipifica aquesta situació.

P.
D’aquest debat, des del seu punt de vista, què és el que està quedant més amagat en la informació que donen els mitjans?

R.
El fet que hi ha alternatives, com ara l’increment dels impostos del capital, així com de les grans famílies, de la banca i de les grans empreses. I no parlem de la eliminació del frau fiscal d’aquests grups. Aquestes alternatives no s’estan considerant i el fet que no s’estiguin considerant es deu a les coordenades de poder on les classes populars tenen molt menys poder que la burgesia, tant financera com industrial, del país.

P.
Vostè incideix sovint en les alternatives possibles  a l’estisorada, a la reducció de pensions, com són retallar altres despeses públiques menys populars, revertir la baixada d’impostos que hi ha hagut en els últims quinze anys o el combat el frau fiscal. Troba que aquest tipus de propostes són prou presents als mitjans de comunicació, especialment els públics?

R.
No, els mitjans públics no són equilibrats. Són instruments per promoure la visió de l’establishment. No són independents. Hi ha debats, però sempre dins d’unes coordenades que defineixen el que és acceptable i el que no ho és. És per això que aquelles propostes que afecten els grans interessos fàctics s’eviten o es marginen, presentant-les com utòpiques, populistes, irrealitzables, i un llarg nombre d’adjectius. Mentrestant, la càrrega real de la crisis l’estan suportant, com sempre, les classes populars. És indignant.

P.
D’altra banda, creu que s’està encarant de manera adequada el cas de Grècia? Què s’hauria de fer?

R.
El major problema que té Grècia no és una excessiva despesa pública que ha comportat un gran endeutament. És cert que les seves despeses militars, que mai van ser aprovades democràticament, consumeixen gran quantitat de recursos. El 30% de l’administració pública està relacionada amb les forces armades. Però la despesa pública social per habitant és, com Espanya, de les més baixes de la Eurozona. El major problema, com a Espanya, són els baixos ingressos a l’Estat degut a l’enorme poder de la classe dominant, que també, com a Espanya, no està aportant a l’Estat el que li pertocaria pel seu nivell de riquesa. Per això el seu enorme endeutament públic que ha estat beneficiós per la banca grega, la francesa i l’alemanya, les quals han ingressat quantitats enormes pel pagament per part de l’Estat d’uns interessos abusius. El Partit Socialista grec no s’està enfrontant amb el problema del frau fiscal, com tampoc ho està fent el govern socialista espanyol. Prefereixen, en canvi, retallar les despeses publiques socials creant una situació explosiva.

P.
Comparteix l’afirmació que acaba de fer el President nord-americà Barack Obama en el sentit que el problema no és Grècia, sinó Espanya i Itàlia?

R.
No. El president Obama està equivocat. El problema del deute públic d’Espanya i Itàlia és la manera com es va construir l’euro. I la banca alemanya va ser la que va impedir que el Banc Central Europeu actués com un banc central, és a dir, que imprimís diner i comprés deute públic. Això es el que fa un Estat per protegir-se en front de l’especulació. Imprimeix diner i compra deute públic, forçant la baixada d’interessos. Però els Estats de la Eurozona no ho poden fer això. Els seus bancs centrals no estan autoritzats. I el BCE tampoc. I d’aquí rau el problema. No és l’especulació dels mercats el problema. El problema és la falta de eines que tenen els Estats per protegir-se de tal especulació. La Banca de la Eurozona té massa poder. I l’especulació sobre el deute públic continuarà a Espanya, a Itàlia, a França, i fins i tot a Alemanya. El domini de la banca i del seu dogma neoliberal és el responsable de la enorme crisis actual.

P.
Fins a quin punt l’experiència d’Islàndia es extrapolable a d’altres països amb dificultats financeres?

R.
Islàndia és un punt de referència per aquells que estan farts de les retallades i de les polítiques d’austeritat. La població, en un referèndum, va desaprovar les mesures neoliberals exigint, a més, responsabilitats polítiques. I l’establishment polític i mediàtic es va oposar al referèndum com també ha passat ara a Espanya, amenaçant d’un col•lapse de l’economia en cas de que la població desaprovés les mesures que l’establishment estava proposant. Ho van desautoritzar, i avui, Islàndia viu millor.

Veure 1ª part de l’entrevista en PDF

Veure 2ª part de l’entrevista en PDF