Per què la promoció a Margaret Thatcher ara? Hi ha una percepció bastant generalitzada en cercles conservadors de que el que es necessita en aquests moments difícils de crisi és un líder d’un govern que s’atreveixi a fer els canvis necessaris, enfrontant-se amb grups poderosos, responsables de la crisi. Entre aquests, es considera als sindicats com un dels més culpables de l’elevat atur. En la seva suposada “defensa egoista” dels seus propis interessos (atribuint una estretor de mires al preocupar-se exclusivament dels treballadors que ja tenen feina -els famosos “insiders”-), els sindicats estan dificultant la integració en el mercat de treball dels joves , les dones i altres col•lectius -coneguts com els “outsiders”-. El que es requereix -se’ns diu- és debilitar els sindicats i implementar, entre altres mesures, la facilitat d’acomiadar als treballadors amb contracte fix, fent més fàcil que els “insiders” es converteixin en “outsiders”, la qual cosa, paradoxalment, facilitarà -segons ells- el descens de la desocupació. En aquesta interpretació dels fets, l’elevat atur a Espanya s’atribueix a l’excessiu poder dels sindicats amb els quals ningú s’atreveix. El que cal és algú amb bemolls que els posi en cintura i, de passada, redueixi els drets socials i laborals adquirits, desmuntant l’Estat del Benestar doncs, no només aquest consumeix recursos que el país no té, sinó que la disponibilitat de tants beneficis socials estova a la ciutadania i li dóna excessiva seguretat, perdent la seva creativitat i actitud emprenedora. S’ha de reduir la suposadament excessiva protecció social per enfortir l’esperit emprenedor de la població. Competitivitat i dinamisme han de substituir col•laboració, solidaritat i seguretat.

Durant aquests anys de crisi hem vist el domini d’aquest pensament en centres financers, empresarials, mediàtics i polítics dels països als dos costats de l’Atlàntic Nord. El deteriorament de la situació econòmica que l’aplicació de les polítiques que deriven d’aquest pensament conservador i neoliberal estan creant, ha generat la cridada per part d’aquests centres a una figura política (que solia anomenar-se Caudillo, i ara se la defineix com “personalitat a qui no li tremolin les mans “) per enfrontar-se amb els” poderosos “, com els sindicats, els funcionaris públics, les classes populars i una llarga llista de sectors de la població que no es caracteritzen precisament per tenir gran poder econòmic, financer, mediàtic o polític. En realitat, “valentia o masclisme polític” és atrevir-se a enfrontar-se amb els febles, en representació dels poderosos.

Un exemple d’aquest suposat coratge polític és l’anomenada Dama de Ferro, Margaret Thatcher, la figura política a la Gran Bretanya que ha estat més dòcil i servil cap als grups més poderosos d’aquell país (des de la City, el centre financer d’aquell país, al gran món empresarial). Tal “líder” era un mer instrument de tals poders, realitat ocultada en la pel•lícula “La Dama de Ferro”, (que idealitza tal figura fins a nivells hiperbòlics). Lluny de ser la figura anti-establishment britànic com la pel•lícula presenta, Margaret Thatcher va ser un producte de tal establishment, promocionada pel mateix. Gran Bretanya (un país on vaig viure durant diversos anys) és un país on classe social adquireix una dimensió molt marcada en la vida quotidiana de la població. Tal establishment britànic sempre s’ha preocupat de la imatge que el seu instrument polític (el Partit Conservador) dóna cara a la població. La procedència social dels seus dirigents dóna una imatge que preocupa a l’establishment. Per això, en un moment de gran agitació social, tal establishment necessitava dirigents que no procedissin de les classes dominants, que trenquessin aquesta imatge. Thatcher, filla de botiguers, i Major, fill d’un aturat, van ser figures triades per trencar amb aquella imatge que, malgrat aquests canvis, el Partit Conservador continua tenint (David Cameron és fill d’una família amb una gran fortuna).

Thatcher va ser una figura promoguda per l’establishment amb l’objectiu de destruir als sindicats, el grup central i més radical va ser el sindicat de miners. Va reduir també la protecció social, fins a tal punt, que la mortalitat en la majoria de sectors populars (tal com ha documentat extensament Richard G. Wilkinson en el seu llibre Unhealthy Societies) va créixer durant el seu mandat, incloent les taxes de suïcidi, homicidi i alcoholisme, apareixent de nou un problema que havia desaparegut: la fam, especialment entre els nens, i molt en particular en les regions més pobres, com Yorkshire, Escòcia, i el País de Gal•les (veure “The Iron Lady: the Margaret Thatcher Movie we don’t need”, de Laura Flanders. The Nation. 04.01.12). El film mostra als sindicalistes com violents, vociferant i irracionals però mai s’explica perquè les classes populars i els sindicats es van rebel•lar contra les condicions miserables que les polítiques thatcherianes estaven imposant a la classe treballadora de Gran Bretanya. Va ser ella qui va fer famosa la dita que “creiem en la lluita de classes i vencerem”. Thatcher, com Reagan als EUA, va intentar crear una cultura en què totes les víctimes del sistema darwiniana que ella aspirava a establir, se sentissin responsables de la seva pròpia situació.