Publicat al diari semanal EL TRIANGLE, 23 febrer 2009
En qualsevol país del món hi ha persones que es moren com a conseqüència de malalties que adquireixen la seva malaltia com a resultat de les condicions existents en el seu lloc de treball. No així a Espanya. Segons les xifres oficials de malalties professionals que publica l’Estat espanyol, a Espanya ningú mor com a conseqüència d’una malaltia laboral. Segons tals estadístiques, cap persona va morir per aquest motiu al 2000, al 2001, al 2002, al 2003, al 2004, i va ser solsament al 2005 quan només tres persones van morir a causa de malalties adquirides en el seu treball. Realment sorprenent!
Les causes d’aquest fet extraordinari poden ser dos. Una és que aquí, a Espanya, les condicions de treball són tan excel•lents que ningú mor a causa d’una malaltia laboral. L’altra raó és que hi hagi un subregistre enorme d’aquest tipus de mortalitat. I això és el que passa. Els experts de l’Observatori Laboral de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), un dels centres científics en Salut Laboral més creïbles en el país, han estimat que atenent a l’estructura laboral d’Espanya moren ni més ni menys que al voltant de 14.000 homes i més de 2.000 dones per malalties contretes en el seu lloc de treball. Aquestes xifres són fàcils de calcular, doncs hi ha un coneixement científic molt avançat sobre la incidència, prevalença i taxes de mortalitat de les diferents malalties laborals que esperaríem trobar entre els treballadors segons el seu tipus de treball i segons les seves condicions laborals. D’aquesta manera l’Observatori Laboral ha calculat que hi ha 9.400 morts de càncer a l’any d’origen laboral, més 3.600 morts de malalties cardiovasculars també d’origen laboral, i una mica més de 1.700 morts de malalties respiratòries també de causa laboral. Doncs bé, cap d’elles apareix en aquell registre oficial de morts per causa laboral.
Aquest subregistre també passa en el registre de malalties laborals, incloent les molt greus, subregistre que ha anat augmentant en els últims anys. Mentre que la població laboral ha augmentat de 15 a 17 milions en els últims sis anys, el nombre de casos greus de malaltia professional registrats s’ha reduït, segons tal registre, de 191 l’any 2000 a 120 al 2005, la qual cosa és impossible que es degui a una disminució de les malalties laborals o al descens de la seva gravetat. La causa d’aquesta situació és també un escandalós subregistre que arriba a un 64% de totes les malalties laborals, percentatge que arriba a un 100% en les malalties més greus, com és el càncer d’origen ocupacional. En realitat les xifres oficials reconeixen només 30.000 casos anuals de malalties professionals, la immensa majoria d’elles lleus i sense baixa. Les xifres reals, no obstant això, són molt majors. S’estima que un 9% de treballadors i un 13% de treballadores (un total de 2 milions de persones) pateixen alguna malaltia o dolència resultat del seu treball.
Després de llegir aquestes dades, el lector es preguntarà per què passa això? Com pot ser que a Espanya hi hagin treballadors que moren i es posen malalts constantment i diàriament sense que es registrin les causes de les seves morts?
Per a respondre a aquelles preguntes, hem de mirar qui es beneficia i qui sofreix d’aquesta situació. Comencem amb els que es beneficien. I molt en primer lloc, apareixen les Mútues Patronals d’Accidents i Malalties Laborals, que fan tot el possible i impossible perquè tals malalties i causes de mort no es reconeguin i es registrin, evitant-se així pagar als familiars, en cas de mort, la pensió que els correspondria per llei, o abonar els costos d’atendre a tals malalts a les institucions sanitàries que cuiden als pacients que tenen malalties laborals. Tals Mútues arriben a enormes extrems amb tota la bateria d’advocats, professionals anomenats experts, polítics pròxims a ells (la majoria de dretes, però també alguns d’esquerres) perquè la veritat no es conegui i es pugui fer alguna cosa sobre això. L’anàlisi de com actuen hauria de ser matèria de més d’una pel•lícula o documental televisiu. No se n’ha fet cap. Avui tals Mútues estan entre els fons de diners privats més importants existents a Espanya. El seu poder econòmic i polític és enorme.
Qui perd? Aquí la llista és llarga. En primer lloc els treballadors i els seus familiars. Les Mútues no paguen la pensió laboral (que és més gran que la pensió normal de la Seguretat Social) als familiars, vídues o vidus o dependents del treballador mort i que els correspon per llei. El fet que hi hagi tal subregistre significa un enorme estalvi a les Mútues Patronals. Tal estalvi és l’origen dels seus enormes beneficis, que es basen en el sacrifici dels familiars dels morts. Però una altra víctima del subregistre és el Servei Nacional de Salut i les CC.AA. que paguen pels serveis sanitaris d’aquests malalts quan, per llei, tals serveis sanitaris haurien de ser pagats per les Mútues laborals. El cost per a les CC.AA. és enorme, arribant a gairebé el 14% del cost total del servei públic sanitari. I en canvi aquest tema no surt en els mitjans que sempre es fixa en el famós co-pagament com a manera d’aconseguir els diners.