En un recent article (l’original en català es va publicar a la revista societat.cat i la seva versió en castellà a Público) feia una crítica al programa titulat Classes d’Economia de la televisió pública catalana, TV3, per la seva falta de pluralitat en la presentació del coneixement econòmic, ja que tal programa es centrava únicament i exclusivament en les opinions de l’economista Sala i Martín (SiM), ben conegut per la seva sensibilitat neoliberal. Demanava jo als directors de tal programa que, o bé canviessin el títol del mateix, anomenant-lo “Classes d’ultraliberalisme” (doncs hi ha moltes més sensibilitats en el món acadèmic econòmic que la ultraliberal) o bé que diversifiquessin seva oferta convidant a economistes d’altres sensibilitats costat de la de aquest economista.

La meva crítica era al programa. Assenyalava com els postulats del neoliberalisme apareixien en les tesis i propostes de l’economista que monopolitzava el programa, publicant alhora evidència que qüestionava cada un dels postulats que apareixien en les tesis i propostes de tal economista (mostrava, per exemple, com el dèficit l’Estat federal dels Estats Units havia disminuït i no augmentat durant l’Administració Obama, com SiM havia indicat). La carta no estava dirigida a ell sinó a la direcció del programa. Sabia, però, i així ho vaig indicar en el meu article, que tal senyor respondria, no rebatent les meves crítiques, sinó insultant. I així va ser. SiM és extraordinàriament predictible en les seves respostes. En aquest cas, fins i tot es va excedir, i sense contestar o debatre cap de les meves crítiques i evidència, ell i els seus seguidors van passar directament a insultar-me a mi i ni més ni menys que als meus pares intentant negar que fossin expulsats del magisteri quan els feixistes van ocupar Catalunya (com he escrit en una altra ocasió), o que jo hagués lluitat contra la dictadura, aspectes irrellevants, per cert, als temes sota discussió. Tal estratègia responia a l’intent de, en no poder desacreditar els arguments, intentar desesperadament desacreditar l’autor i la seva credibilitat, aconseguint comportaments d’una mesquinesa extrema. En cap altre país on he viscut en el meu llarg exili (al qual em referiré més endavant) he trobat un comportament tan mesquí com el de les dretes espanyoles i catalanes.

A causa de les enormes caixes de ressonància que té aquest personatge, sento la necessitat d’aclarir diversos punts. SiM assenyala que no contesta les meves crítiques perquè li insulto. Vegem qui insulta a qui. En el primer article que es va referir a mi responent a la crítica de les dades que presentava a La Vanguardia lloant el president Reagan, em va dir “Chupacabras” que, segons va escriure, és una “bèstia extraterrestre que s’alimenta de la sang i les entranyes de les cabres” (veure “La leyenda del Chupacabras”, La Vanguardia. 12.07.04) (adjunto la meva resposta al seu article insultant, mostrant les dades que qüestionen la seva lloança al president Reagan sense que aparegui de la meva part cap insult). Suposo que SiM, acostumat a no veure la realitat com és, no veu cap insult a anomenar-me “chupacabras”. A partir de llavors, SiM rarament utilitza el meu nom, Vicenç Navarro, substituint-lo per aquest insult, alternant-lo amb sarcasmes com Don Vicente o altres ironies insultants, de les quals ell és plenament conscient. Fins i tot en la seva última intervenció, SiM escriu “El chupacabras sembla que té ganes de sortir a la tele i no sap com fer-ho”. Aquest és el nivell intel•lectual del seu discurs.

Una situació idèntica apareix en el seu escrit quan, de nou sense contestar a cap de les crítiques que faig en el meu article, intenta desacreditar-me encoratjant als seus seguidors en el seu Facebook a que mirin a la meva biografia alguna cosa que pugui danyar-me. I al final creu que l’ha trobat. En la transcripció del seu Facebook posa la seva conclusió (escrita en lletres majúscules): Navarro va ser becat per Franco. I assenyalava que això mostrava que no era cert que els meus pares havien estat represaliats per la dictadura, o que jo havia lluitat contra la dictadura. L’evidència que havia trobat i que se suposava que avalava la seva tesi, era que jo havia rebut una beca que es donava a la Universitat als fills de mestres (que ell defineix com “Beca de Franco”). Ja havia aconseguit -creia ell- el que intentava, que fos jo (no els meus arguments crítics de la seva postura) el que fos subjecte de sospita i crítica, i no els seus arguments neoliberals que no tenen credibilitat.

Si algú vol saber de la meva biografia, he fet algunes referències a ella en els meus escrits. Els meus pares, que eren directors de l’escola pública de Gironella, una localitat del Berguedà al peu dels Pirineus, on vaig néixer, van ser expulsats del magisteri quan les tropes feixistes van ocupar Catalunya, realitat que he descrit per assenyalar i denunciar la repressió que van patir els mestres. A la meva mare li van permetre més tard tornar al Magisteri, amb la qual cosa vaig tenir l’oportunitat de rebre una beca que es donava als fills de mestres. En quant a la meva participació a la lluita contra la dictadura, és ben coneguda. Està fins i tot escrita, i no per mi, en els fulls de les gasetes del SUT, el Servei Universitari del Treball -part del sindicat feixista SEU- infiltrat per la resistència antifeixista i que més tard va ser prohibit, doncs intentava posar en contacte el món estudiantil universitari amb la classe treballadora d’aquest país. La meva responsabilitat en el SUT, organització en la qual el PSUC i el que es deia el FLP (més tard FOC) van participar activament és també coneguda, ja que molts dirigents polítics d’avui a Catalunya des de Pasqual Maragall, de sensibilitat socialista, a Pep Termes, de sensibilitat comunista, entre molts altres, van participar-hi. He escrit també sobre aquesta poc coneguda història de la resistència antifeixista. I la meu col•laboració des de l’exili amb el Partit Comunista, de la qual també estic orgullós, és també coneguda i reconeguda fins i tot en un dels llibres de Santiago Carrillo.

Pel que fa a la seva acusació que li insulto, em remeto al text on -segons ell- li insultp. Indica SiM que “l’acuso de treballar per al règim de Pinochet”. En el meu article, però, jo no faig aquesta acusació. El que escric és diferent. Vaig escriure “Sala i Martín proposa la privatització total de la Seguretat Social, tal com va fer el General Pinochet”. Enlloc indico que va treballar per Pinochet. Sala i Martín (SiM) va tergiversar el que jo vaig dir per arribar a la seva conclusió, cosa que fa constantment, com va indicar ja en el seu dia Branko Milanovic, l’expert més conegut en l’evolució de les desigualtats socials (The Ricardian Vice: Why Sala-i-Martin’s Calculations of World Income Inequality are Wrong, 2002). Tal autor ha subratllat que SiM assoleix nivells sense precedent en la manipulació de les seves dades (veure també el meu article a Temas).

En relació a la seva observació que les meves crítiques a ell (que és, amb molt, l’economista amb més caixes de ressonància a Catalunya) responen als meus desitjos de protagonisme a la televisió, SiM s’equivoca també. Amb alguna freqüència els mitjans públics que he criticat, fins i tot TV3 o Catalunya Ràdio, m’han convidat a ser entrevistat, però no sempre he acceptat, ja que sempre he posat com a condició per aprovar tal invitació que convidin, no només a mi, sinó a molts altres autors d’esquerres que són molt capaços i que mai surten en aquests mitjans. La meva preocupació no és personal, sinó política. D’altra banda sí que he acceptat ser entrevistat en aquests mitjans si el programa en què se’m convida, convida també sistemàticament a persones d’esquerres.

L’altra observació és quan sosté en el seu atac personal que jo no havia estat mai exiliat. Exiliat és tota persona que viu en un país diferent del seu per causes polítiques ben obligatòriament o voluntàriament. A la mort de Franco vaig intentar tornar al meu país, sense aconseguir-ho. I cada vegada que ho intentava, el rebuig a les institucions acadèmiques en les que vaig intentar integrar va ser per causes polítiques. He escrit sobre això i escriuré encara més quan tingui el permís de les persones involucrades.

I una última nota als lectors. La democràcia espanyola incloent la catalana, és summament limitada i de molt baixa qualitat. I un dels indicadors d’això és la substitució del debat per l’intercanvi d’insults. Des de Losantos a SiM, l’insult és la norma entre la ultradreta catalana i espanyola. Quan SiM i els mitjans que el promouen neguen la possibilitat de debat, al insultar als seus adversaris, estan contribuint a deteriorar la democràcia. I això hauria originar una protesta massiva. Sóc conscient que molts economistes no s’atreveixen a mostrar els grans punts flacs de l’argumentari de SiM, ni a respondre als seus insults que apareixen en públic perquè saben que no podran respondre’l i rebatre’l causa de la immunitat que aquests mitjans ofereixen. D’aquí la necessitat d’una protesta. Les esquerres tenim molt pocs fòrums on respondre, no només als seus arguments, sinó també als seus insults. Conseqüència d’això és necessari denunciar aquests comportaments, que estan deteriorant encara més la ja escassa i limitada democràcia que tenim.

Veure nota en PDF