Entrevista realitzada al Professor Navarro pel diari digital SOCIETAT.CAT, 31 de maig de 2013

Aquesta entrevista publicada a Societat.cat inclou les reflexions del professor Navarro sobre les limitacions del procés de transició de la dictadura a la democràcia i la necessitat d’evitar alguns dels errors que es van fer llavors en la necessària transició de la democràcia molt insuficient que tenim a una de més completa.

Pregunta (P.)

Vostè ha estat molt crític de com es va fer la Transició.

Resposta (R.)

Sí. He estat crític de com es va fer la Transició i com se la va definir. Hi ha hagut un projecte molt reeixit a Espanya de presentar aquest procés com un procés consensuat pels hereus dels guanyadors i dels perdedors del que s’anomena la Guerra Civil que, suposadament en condicions d’igualtat, va establir un sistema democràtic comparable amb qualsevol altre existent a Europa Occidental. S’ha arribat fins i tot a definir el procés com a modèlic.

(P.)

I vostè hi està en desacord.

(R.)

Sí, en cadascun d’aquests suposats les proves mostren que són insostenibles. En primer lloc, els hereus del costat guanyador controlaven l’Estat, tots els seus aparells, a més de la gran majoria dels mitjans d’informació i persuasió. Els hereus dels perdedors, per contra, acabaven de sortir de la clandestinitat, de les presons, o acabaven de tornar de l’exili. Parlar d’equilibri de forces o igualtat d’oportunitats és francament absurd. Uns ho tenien pràcticament tot i els altres gairebé res. I el producte d’aquell procés dominat pels primers reflecteix aquest desequilibri. La democràcia espanyola és extraordinàriament limitada, molt poc representativa, amb escassíssimes possibilitats de participació ciutadana. El domini conservador sobre les diferents branques de l’Estat és gairebé absolut. D’aquí l’enorme retard social d’Espanya. Encara avui, Espanya és el país de la UE-15, juntament amb Portugal, amb la despesa pública social per habitant més baixa. I encara es nega el caràcter plurinacional de l’Estat espanyol. És un Estat pobre, dels quals tenen menys ingressos, amb escassa consciència social i molt poc redistributiu, tal com s’ha documentat cada dos anys en els informes de l’Observatori Social d’Espanya.

(P.)

I en els seus propis escrits.

(R.)

Sí, a Bienestar insuficiente, democracia incompleta: sobre lo que no se habla en nuestro pais, i a El subdesarrollo social de ESpaña. Causas y consecuencias.. En realitat, és impossible entendre l’enorme crisi en la qual es troba Espanya sense entendre el domini de les forces conservadores sobre l’Estat, situació que es dona també als altres països en profunda crisi –Grècia, Portugal, Irlanda i Itàlia-. En tots ells, les forces conservadores –en realitat ultraconservadores en el cas de Grècia, Portugal i Espanya- han tingut una enorme influència històrica sobre els aparells de l’Estat.

(P.)

Però vostè és també crític de la manera com es va realitzar. Per què?

(R.)

La democràcia va ser l’obertura de l’Estat dictatorial a les esquerres, ocupant aquestes una posició subalterna. Les forces conservadores tenien un enorme temor a la mobilització popular. En realitat, aquesta va ser determinant en la fi de la dictadura. Franco va morir en el llit, però la dictadura va morir al carrer. Des de 1974 a 1978, Espanya va ser el país amb major agitació social. El moviment obrer va ser l’eix de les mobilitzacions. El nombre de dies perduts per vagues va ser el major d’Europa Occidental. Com a resposta, el projecte de les dretes era aconseguir la desmobilització, la qual cosa requeria traslladar el conflicte del carrer al Parlament i a l’aparell de l’Estat on les forces conservadores dominaven el procés. D’aquí el gran protagonisme que es va donar en la reforma al paper dels partits polítics i molt especialment a les direccions d’aquests partits. És més, les lleis electorals van ser dissenyades per marginar al Partit Comunista i promoure un bipartidisme que va afavorir el conservadorisme. Aquesta concentració de la vida política al món parlamentari es va fer a costa d’afeblir els moviments socials. En realitat, d’aquests sols els sindicats van mantenir una presència notable, jugant un paper important i molt positiu en la Transició.

(P.)

Vostè ha escrit que els defectes de la Transició que vostè defineix com inmodélica estan veient-se clarament en el moment de la crisi actual.

(R.)

Exacte. Estem veient ara les enormes insuficiències de la democràcia espanyola.

(P.)

Però el mateix està ocorrent en altres països.

(R.)

Sí, és cert, però a Espanya -així com a Grècia i Portugal- amb  molta major intensitat. Recordi el que li vaig dir en referència als punts comuns que tenen aquests països amb Espanya, és a dir, l’enorme domini conservador en els seus Estats. És en aquests països on l’atac frontal a l’escassament finançat Estat del Benestar és més accentuat. Les polítiques de retallades i les contrareformes per afeblir al món del treball aconsegueixen la seva màxima expressió en aquests països, incloent Espanya.

(P.)

Quin veu, doncs, vostè, com el paper dels partits polítics?

(R.)

El de transmetre els missatges i pressions derivats dels moviments socials que estan summament actius avui a Espanya. Però no haurien d’instrumentalitzar o intentar liderar aquests moviments. També haurien de recolzar els canvis legislatius que permetessin desenvolupar l’extremadament limitada forma de participació que té la ciutadania en la democràcia espanyola, facilitant el desenvolupament de formes directes de democràcia, com a referèndums, a nivell estatal, autonòmic i local. Em permeto suggerir-li que llegeixi el meu article “Apuntes para una estrategia de cambio”, publicat a Públic (16.05.13).

Veure article en PDF