Publicat a la revista Escola Catalana, Nº440, maig 2007

1. Ara es parla sovint de les fractures que ens esquerden; la social, l’econòmica, la lingüística, la digital… Quines considera que són les més preocupants, al nostre país?

En contra del que creu la sabiduria convencional del país que assumeix que les classes socials han desaparegut a Catalunya i que la major part de la població és classe mitjana, el nostre país té classes socials que caracteritzen una estructura social molt polaritzada. El 30% de la població de renta superior:  la burgesia, la petita burgesia i les classes mitjanes de renta alta – té una enorme influència política, econòmica i mediàtica, i la seva experiència vital en la seva vida cotidiana és molt diferent de la de les classes populars – la classe treballadora i classe mitjana de renta baixa i mitjana – utilitzen, per exemple, la sanitat privada, i envien als seus fills a les escoles privades concertades. La gran majoria de les classes populars, en canvi, utilitzen els serveis públics. La població amb més recursos són els que proporcionalment paguen més impostos i utilitzen en menor grau els serveis públics. Per aquest motiu no volen ni sentir a parlar dels augments del impostos. La pressió fiscal a Espanya és de les més baixes de la UE-15. Com a conseqüència, la despesa pública social per habitant és també la més baixa de la UE-15. Em permeto aconsellar-li el meu nou llibre “El subdesarrollo social de España: Causas y consecuencias, de l’editorial Anagrama, i veurà el tamany dels dèficits socials que tenim a Catalunya i Espanya.

2. Vostè parlava, en el seu llibre del 2002 (Bienestar insuficiente, democracia incompleta) de la deficiència en les polítiques de benestar d’Espanya i Catalunya, hereva de la mala transició democràtica després de la dictadura. ¿Com veu ara la situació, en un moment en què els governs han canviat de color polític?

Les grans insuficiències de l’Estat de Benestar a Catalunya, situació que es repeteix per a Espanya, es deuen al gran domini de les forces conservadores en la nostra vida política i mediàtica des del 1939, domini que es va donar també durant la Transició de la dictadura a la democràcia i ha seguit dominant tot el procés democràtic. Per altra banda, la falta de reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat Espanyol, resultat d’aquella transició immodèlica, a donat peu a una gran protagonisme polític i mediàtic dels temes nacionals, estimulant els nacionalismes tant catalans com espanyols, que han aparcat per molt de temps els temes socials. No hi ha plena consciència en els establishments polítics i mediàtics catalans i espanyols (que pertanyen en la seva majoria al 30% de renta superior de la població) de l’enorme dèficit social de Catalunya i d’Espanya. Les dues es troben a la cua de l’Europa Social i casi ningú parla en el món polític i mediàtic del país de l’enorme dèficit social que tenim al nostre país. Aquí a Catalunya quan es parla d’aquest dèficit és per a atribuir-lo al dèficit fiscal, la qual cosa no és del tot certa. El dèficit fiscal existeix i s’ha de corregir però no resoldrà l’enorme dèficit social de Catalunya. Per a resoldre’l es necessitaria un augment molt notable dels impostos, a lo qual s’oposaran les classes socials que es beneficien de la situació actual.
Vostè em pregunta si la situació canviarà ara que el govern català i espanyol han canviat. La resposta és que la despesa pública social està augmentant – de una manera molt notable més a Catalunya que a Espanya – lo qual és un bon indicador de compromís de resoldre aquest dèficit. Però la despesa pública ha d’augmentar molt més de lo que està augmentant per a eliminar l’enorme dèficit social. No es podrà resoldre sense augmentar els impostos. Catalunya i Espanya te una de les càrregues fiscals més baixes de la UE-15 i com a conseqüència, te una de les despeses socials per càpita més baixa de la UE-15.

3. Vostè comenta que Suècia té una de les societats civils més desenvolupades d’Europa (és a dir, amb activisme cívic i associacionista notable). La consciència de ciutadania pot ser una de les claus per alleugerir les fractures d’un país?

Si, la consciència ciutadana és bàsica en un país democràtic. Però aquesta consciència democràtica està molt poc desenvolupada a Catalunya i a Espanya, ja que la cultura democràtica ha estat obstruïda per les forces conservadores que no han desitjat que elements claus d’aquesta cultura, com és la correcció de la història del nostre país, es realitzin. La cultura de la laicitat, de la democràcia, de la solidaritat, estan poc desenvolupades i el compromís del sistema escolar amb aquests principis és molt feble. La polarització social de què parlava abans es reprodueix també en el sistema escolar. I també en els mitjans de comunicació i persuasió tant públics com privats que donen molt poca importància als temes de la vida quotidiana de les classes populars.

4. Quina forma té la pobresa, avui, a casa nostra?

La pobresa és la màxima expressió de la desigualtat. Catalunya és una nació profundament desigual. Un burgès viu deu anys més que un treballador no qualificat a l’atur des de fa més de cinc anys. El promig de la UE-15 és de set anys. D’aquí que Catalunya sigui també un país amb un enorme percentatge de pobresa, un dels més alts de la UE-15. Aquesta pobresa es concentra entre la gent gran – i molt en particular entre les dones – i les mares solteres. Aquesta situació reprodueix un fenomen no només de classe sinó també de gènere. La dona té molt poc poder en el nostre país. Aquesta és la raó també de perquè les escoles bressols així com els serveis domiciliaris hagin estat tant poc desenvolupats en el nostre país. El percentatge de nens de 0 a 3 anys que tenen accés a escoles d’infància públiques és dels més baixos d’Europa i els serveis domiciliaris son molt reduits. Les famílies, que a Espanya i Catalunya vol dir les dones, han estat molt poc ateses. Les polítiques públiques pro-familiars son molt pobres al nostre país.

5. Com s’explica la fugida de les classes mitjanes i la població autòctona, cap a l’escola concertada en aquests moments de creixement immigratori? (Fet que també succeeix amb la sanitat privada…)

Aquest desplaçament cap a l’escola concertada per part de les classes mitjes és conseqüència i a la vegada causa de la polarització social. El poder de classe al qual feia referència al principi és el responsable de que la majoria de la immigració vagi a l’escola pública, on hi van els fills de les classes populars, i un percentatge molt reduït vagi a l’escola privada concertada on van primordialment els fills del 30% de la població de renta superior. Lo mateix succeeix per a la sanitat. Aquesta polarització social, per cert, no és bona tampoc per aquell 30% de la població que es pensen equivocadament que els dèficits socials públics no els afecten. La sanitat privada, per exemple, és millor que la pública en el seu aspecte hoteler, en el confort i en la capacitat d’elecció, però és pitjor en la qualitat del personal i del equipament mèdic que la pública. Si estan malalts de veritat vagin a la pública. La sanitat actual és de tal complexitat i carestia que un centre privat no pot aconseguir el nivell de qualitat que es presenta en un centre de sanitat públic. Allò que es necessita és un sistema sanitari públic multiclasista que tingui confort i capacitat d’elecció junt amb la riquesa tècnica i qualitat de personal que té la pública. Però això requereix una despesa pública sanitària molt superior a la existent.
Lo mateix passa amb el sistema escolar. La despesa pública educativa és baixa comparada amb la resta d’Europa. D’aquí que hi hagi un percentatge molt elevat d’estudiantat que vagi a la privada. Però la millor escola avui a Europa és la finlandesa, on les escoles públiques són utilitzades per totes les classes socials. En aquell país, el fill del banquer i el fill de l’empleat de la banca van a la mateixa escola. Aquí a Catalunya el primer utilitza la privada i el segon la pública. L’escola pública no és a Catalunya un mirall de la societat.
De lo que la gent de classe alta no és conscient, per cert, és que estudis que hem realitzat als EEUU mostren que no és bo per al desenvolupament intel•lectual dels estudiants tenir una uniformitat social dins les aules. L’estímul que ofereix la diversitat desapareix quan les aules tenen una uniformitat social. I la cultura democràtica queda també molt reduïda. És el que passa al nostre país.

6. Com caldria gestionar a Catalunya els criteris de distribució de l’alumnat nouvingut als centres educatius i la llibertat d’elecció dels pares de les escoles dels seus fills?

La capacitat d’elecció dels pares és molt important i ha d’apoiar-se. El que no pot tolerar-se en un sistema finançat públicament és que les escoles escullin l’alumnat. Això és el que ha passat i continua passant i és una de les causes de la polarització social.

7. Quina seria l’opció per resoldre la problemàtica del finançament de l’escola concertada?

L’escola concertada ha d’integrar-se plenament en el sistema públic seguint el mateix criteri que segueixen les escoles públiques, amb gratuïtat de les matricules, amb personal pagat segons els barems públics, i amb igualtat de responsabilitats que la pública i naturalment sense capacitat d’escollir el seu alumnat.

8. Catalunya té un índex molt elevat d’estudiants universitaris, però el mercat laboral no els pot absorbir, creant de nou una paradoxa que sembla difícil resoldre…

El sistema educatiu tradueix la polarització social. Existeix un número excessiu d’universitats, que serveixen primordialment als fills del 30% de la població de renta superior que volen que els seus fills tinguin formació universitària. A la vegada, hi ha una falta de persones formades a nivells de formació mitjana, no universitària. La formació professional és molt deficitària. De nou, aquest sistema tradueix el poder diferencial de les classes socials a Catalunya. Existeix un enorme problema en les infrastructures del país que, amb la falta de gent formada a nivells mitjos, estan afectant negativament la economia del país i la bona direcció i gestió de la societat.

Veure article en PDF