Publicat a EL TRIANGLE, 24 novembre 2008
He viscut a EUA durant trenta-cinc anys, i he participat activament en la vida acadèmica i política d’aquell país. I em sorprèn i preocupa la manera com gran nombre de periodistes i tertulians espanyols han estat cobrint les eleccions d’aquell país. En el seu entusiasme per l’elecció del primer President afroamericà que hi haurà en la història dels nord-americans (elecció que naturalment jo celebro), gran nombre de creadors d’opinió han idealitzat aquell país. Un dels periodistes més coneguts del país ha definit EUA com “un model per al món”. Tal entusiasme tradueix una ignorància de les enormes insuficiències de la democràcia nord-americana. Ignora, per exemple, que el finançament del sistema electoral és privat.
Suposem que Espanya tingués un sistema polític com EUA. Llavors veuríem que aquells que finançarien les eleccions tant primàries com presidencials, serien primordialment les grans empreses i grups financers del país, començant per BBVA, Banc Santander, La Caixa, Repsol, Telefònica, i un llarg etcètera. Aquestes empreses donarien milions d’euros als candidats les propostes dels quals considerarien afins als seus interessos econòmics. Aquests diners ajudarien als candidats a promoure els seus punts de vista en els mitjans de comunicació i molt especialment en els canals de televisió, tots ells privats. Els candidats podrien comprar l’espai que volguessin en la televisió, sense que existís cap tipus de regulació o limitació. Com seria d’esperar, els candidats de dretes tindrien molts més fons que els candidats d’esquerres, doncs aquests últims proposarien programes que afectarien els interessos dels grans grups empresarials del país, que serien els que finançarien gran part de les campanyes electorals dels candidats. És cert que els sindicats podrien també donar fons als candidats, però les seves aportacions totals serien cinquanta vegades més petites que les donacions de només els nou bancs més importants del país.
El procés electoral s’iniciaria un any abans del dia de les eleccions en les Corts Espanyoles amb les primàries de cada partit, la qual cosa, en teoria, semblaria molt positiu fins que un s’adona que la majoria dels fons que s’utilitzarien per a tals eleccions, i sobretot al principi de les primàries, procedirien de fons de grans empreses. En realitat, els dos candidats que després competirien més tard, serien els que haurien aconseguit 78 milions d’euros de les grans empreses abans fins i tot de començar les primàries. Durant les primàries, els ciutadans podrien enviar els diners que desitgessin a cada candidat fins a un màxim de 1.800 euros. Una vegada finalitzades les primàries, els ciutadans podrien donar uns altres 1.800 euros. Només una minoria, el 20% d’aquestes contribucions individuals, seria de menys de 180 euros. La gran majoria seria d’aportacions majors procedents del 30% de la població que gaudeix de major renda. Resultat d’aquest sistema de finançament veuríem que els candidats (que desitgessin mobilitzar les donacions empresarials) evitarien ofendre els interessos econòmics de tals grups i classes socials. Probablement propostes que desenvolupessin polítiques redistributives s’evitarien com la pesta, (excepte en la retòrica electoral que es parlaria de la gran avarícia dels rics), incrementant els impostos només d’un grup molt minoritari de la població, els quals guanyarien 180.000 euros l’any. Tots els altres veurien disminuir els seus impostos. No es proposarien programes públics de cobertura universal. La sanitat, per exemple, continuaria sent finançada privadament, gestionada per les companyies d’assegurança privades que haurien donat milions d’euros als candidats. El màxim al que el candidat guanyador, José Luis Rodríguez Obama, es comprometria seria a obligar a tots els pares que compressin pòlisses d’assegurança sanitària privada per als seus nens. De la mateixa manera que els que condueixen un cotxe necessiten tenir-lo assegurat, els pares haurien de pagar les pòlisses d’assegurament privat per als seus fills. Aquest és el significat d’universalitzar la sanitat per als nens que proposa Obama. Mentre un ric en el nostre país viuria 18 anys més que un pobre, i el 17% de la població no tindria cap cobertura sanitària.
És aquesta la democràcia que consideren modèlica? Ah, si, és cert. M’oblidava. El Sr. José Luis Rodríguez Obama, guanyador de la campanya, i que va ser el qual va aconseguir més diners, 1.900 milions d’euros per a la campanya, és afroamericà, la qual cosa té un valor simbòlic tremend. Però justifica això l’enorme entusiasme dels mitjans? El fet que tindríem un President del Govern afroamericà no implicaria que hi hauria una mobilitat vertical per classe social en el país. En realitat, i tal com ocorre en EUA, seríem el país entre els més rics del món on una persona que va néixer en la pobresa tindria més probabilitats de morir en ella. Veuríem gran mobilitat racial, però escasa mobilitat de classe social. És el sistema electoral responsable d’aquest fet el qual desitgem per a Catalunya i Espanya?