Article publicat per Vicenç Navarro al diari digital CRÍTIC, 3 de juliol de 2015.
Aquest article analitza la situació social de Catalunya i la seva relació amb el tema nacional.
Aquest article resumeix algunes de les anàlisis de la situació en què viu la majoria de la població a Catalunya, i que ha tingut escassa visibilitat en els majors mitjans d’informació existents als dos costats de l’Ebre. Voldria accentuar que hi ha molta evidència que dóna suport i avala cadascun dels 34 punts que es resumeixen en aquest text.
1. La principal notícia sobre Catalunya -que ha tingut escassa atenció mediàtica- és que la seva població està vivint una enorme crisi social que afecta d’una manera molt accentuada el benestar de les classes populars, constituïdes en la seva major part per les classes mitjanes de renda mitjana i baixa, i per la classe treballadora. Aquesta última és, tant objectivament com subjectiva, la classe social a la qual pertany la majoria de la població catalana (hi ha més persones a Catalunya que es defineixen de classe treballadora que de classe mitjana). Per aquest motiu els canvis en les condicions del mercat de treball, així com en la protecció social, afecten directament i predominantment aquestes classes.
2. El mercat de treball català s’ha deteriorat d’una manera molt notable en aquests anys de crisi (2007-2015). Tots els indicadors socials que ja eren desfavorables en comparació de la mitjana de la UE-15 (com ara desocupació, precarietat, pobresa entre la població assalariada, desocupació entre la joventut, entre les dones i entre els grups etari de major edat que treballen) s’han deteriorat d’una manera molt marcada durant aquest període. Un exemple d’entre molts. Des de 2008 i fins a 2013 s’havien destruït més de 655.000 llocs de treball a Catalunya, dels quals 236.900 ho van ser entre 2011 i 2013.
3. Els serveis públics de l’Estat del Benestar –com ara sanitat, educació, serveis socials, llars d’infants (mal anomenades guarderies), serveis domiciliaris, habitatge social, entre d’altres, que ja estaven entre els menys finançats a la UE-15– han patit enormes retallades que han afectat negativament la seva accessibilitat i la seva qualitat.
4. Entre ells, uns dels que han quedat més afectats han estat els serveis de la sanitat pública catalana, que ha estat sotmesa a enormes retallades, tant en despesa com en personal, a més a més d’estar subjecta a una constant privatització que respon a l’ideari liberal del partit hegemònic dins de la coalició governant a la Generalitat de Catalunya (i que avui governa en solitari). Les seves polítiques públiques han afavorit sistemàticament els serveis privats a costa dels públics. L’últim exemple d’això és l’externalització dels serveis d’al•lergologia de l’Hospital Doctor Josep Trueta, un dels vuit grans centres públics de l’Institut Català de la Salut, assignant part d’aquests serveis a una empresa privada (UDAM). Aquesta situació s’ha anat repetint dia rere dia, al llarg del territori català, responent a la política governamental dirigida pel Conseller de Sanitat, que havia estat el dirigent de la Patronal Hospitalària privada i que va indicar en una de les seves primeres declaracions que era aconsellable que la ciutadania contractés una assegurança sanitària privada (Àgora, TV3, 11 de gener de 2011).
5. L’Estat del Benestar a Catalunya sempre ha estat subfinançat, creant una dualitat per classe social, que es reprodueix dins dels serveis, de manera que les classes mitjanes de rendes altes, la petita burgesia i la burgesia catalanes han estat ateses predominantment en els serveis privats (sanitat privada i educació privada, per exemple), amb elevats subsidis públics (convenis o concerts), i les classes mitjanes de renda mitjana i baixa i la classe treballadora han estat ateses pels serveis públics (sanitat pública i escola pública). La despesa total (pública més privada) per alumne és major a les escoles privades que a les públiques. La despesa pública social per habitant a Catalunya és de les més baixes de la UE-15.
6. Les principals causes d’aquest subdesenvolupament són els baixos ingressos a l’Estat, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, conseqüència de la gran regressivitat fiscal, que afavoreix les rendes derivades del capital per sobre de les rendes del treball. El treballador de la manufactura a Catalunya paga en impostos menys que la mitjana de la UE-15, però no gaire menys. En realitat, la gent que està en nòmina paga ja impostos semblants (una mica menys, però a nivells semblants) als dels seus homòlegs a la mitjana de la UE-15. No és així en el cas del que en llenguatge popular es definiria com a super-rics, que deriven les seves rendes de la propietat del capital (l’1% de la població). Aquest 1% paga molt menys que el super-ric de la mitjana de la UE-15, un 30% nominalment, a la pràctica un 18% (veure els meus treballs sobre la regressivitat fiscal a Catalunya i a Espanya – pàgines econòmiques del meu bloc www.vnavarro.org).
7. L’Estat, incloent la Generalitat (que gaudeix del 50% dels rendiments tributaris d’impostos com l’IRPF i l’IVA, i del 100% de molts altres impostos), és molt poc redistributiu. Així, l’any 2009, sense l’Estat del Benestar el 24% de la població catalana hauria estat pobra. Aquest percentatge passava a 20% després d’aplicar les transferències públiques de l’Estat del Benestar, reduint, doncs, la pobresa en 4 punts. Com a dades comparatives, la mitjana de la UE-15 passava d’un 25% abans de rebre les transferències públiques, a un 16% després de rebre-les, un descens de 9 punts, i a Suècia d’un 27% a un 13%, un descens de 14 punts.
8. Com a resultat dels punts anteriors (de l’1 al 7) (veure El subdesarrollo social de España. Causas y consecuencias, V. Navarro), Catalunya té una de les desigualtats més altes de la UE-15, desigualtats que s’han anat accentuant en el període de la crisi.
Davant d’aquests fets (clarament documentats però poc coneguts i presentats en els majors mitjans d’informació a Catalunya), hauríem de preguntar-nos: per què aquesta situació existeix i es reprodueix?
Per què el gran endarreriment social de Catalunya
9. Tot i que la majoria de les anàlisis sobre aquest tema s’han centrat a estudiar la situació a Espanya i a Catalunya, és important entendre que l’enorme crisi que està tenint lloc a Catalunya (i a la resta d’Espanya) s’està produint també als països referits en anglès com PIGS, és a saber, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya (incloent Catalunya), països tots ells que tenen característiques comunes. Tots ells tenen el major nombre de policies per 10.000 habitants i el menor percentatge de la població adulta que treballa en els serveis públics de l’Estat del Benestar (la mitjana de la UE-15 és un 14%, a Suècia és un 25%, a Catalunya és un 8%, i a Espanya és un 10%). Tots ells han estat governats durant la major part del període després de la II Guerra Mundial per forces ultraconservadores (representants dels estaments més acabalats de la població), cosa que explica que, encara avui, tinguin Estats pobres, amb escassa sensibilitat social i poc redistributius. Grècia, Portugal i Espanya van patir llargs períodes de temps (Espanya i Catalunya quaranta anys) de règims dictatorials. Irlanda no va tenir una dictadura, però va ser governada per un partit ultraconservador lligat a l’Església Catòlica.
10. Les transicions de les dictadures a les democràcies es van fer en termes molt favorables per a les forces ultraconservadores que havien dominat aquests Estats. A Espanya, les forces conservadores que controlaven l’Estat van controlar la Transició, donant peu a un Estat escassament democràtic amb poca dimensió social, amb una molt limitada capacitat redistributiva, i que no reconeix la seva plurinacionalitat, prohibint el dret a l’autodeterminació (que havia estat una demanda de la majoria de les esquerres espanyoles durant la clandestinitat). Per molt sorprenent que sembli, el PSOE havia fet seva aquesta demanda de les esquerres catalanes.
11. Tot i que canvis molt significatius i importants han succeït en l’època democràtica, aquesta Transició immodèlica no va canviar significativament la correlació de forces a l’Estat, tant a nivell de l’Estat central com a Catalunya, amb l’establiment de la Generalitat de Catalunya. Les forces polítiques (l’aliança d’un partit liberal i d’un partit cristianodemòcrata) que –juntament amb el PP– representaven primordialment els grans conglomerats financers i econòmics així com a la burgesia, petita burgesia i classes mitjanes de rendes altes de Catalunya, van dominar l’aparell de l’Estat autonòmic –la Generalitat de Catalunya– i la gran majoria de mitjans de comunicació públics (TV3 i Catalunya Ràdio) i privats (aquests últims receptors dels fons públics de la Generalitat de Catalunya). El sistema de govern d’aquesta coalició ha estat el clientelar, mantenint-se en el poder durant el 80% del temps que Catalunya ha tingut democràcia, situació que ha estat afavorida per la gran abstenció (estimulada per l’atenció política i mediàtica al tema nacional) de la classe treballadora, insensible a l’argumentari nacional.
12. Aquest gran domini de les forces conservadores i liberals (en la vida política, mediàtica i cultural de Catalunya) és la primera responsable del subfinançament de l’Estat de Benestar català i espanyol. Totes les polítiques públiques regressives aprovades per l’Estat espanyol a les Corts (des de les polítiques fiscals fins a les polítiques econòmiques i socials de major impacte i envergadura), responsables de la continuació de l’endarreriment social d’Espanya i, per tant, de Catalunya, han rebut el suport de la coalició (d’un partit liberal i un partit cristianodemòcrata) governant a Catalunya. L’evidència d’això és aclaparadora.
13. L’únic període en el qual hi va haver un canvi significatiu va ser durant els set anys del tripartit, en què el dèficit de la despesa pública social per habitant entre Catalunya i la resta de la UE-15 va descendir. Era el primer cop en gairebé setanta anys que les esquerres governaven a Catalunya. Aquest tripartit pot ser criticat per la seva moderació i fins i tot incoherència amb el seu ideari socialista en algunes àrees. Però en general, excepte en la seva resposta a la crisi (que va ser neoliberal), la majoria de les seves mesures econòmiques i socials van encaixar en l’ideari socialdemòcrata. No cal dir que els mitjans de comunicació controlats per les forces conservadores i liberals van intentar desacreditar-lo per tots els mitjans.
14. L’aliança entre les forces conservadores i liberals catalanes i espanyoles és la principal causa del subdesenvolupament social d’Espanya. La famosa dita de l’escriptor conservador Josep Pla que “el més semblat a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”, s’hauria de substituir per “no hi ha res de més semblat (en temes econòmics i socials) a la dreta espanyola, que la dreta catalana”.
Els anys de crisi: la Gran Recessió
15. Com he assenyalat a diversos articles, les desigualtats de renda, conseqüència de l’aplicació de les polítiques neoliberals, han estat la principal causa de les crisis econòmiques i financeres (conegudes com la Gran Recessió) tant a Europa com a Catalunya i Espanya.
16. Les polítiques neoliberals (a les quals els partits conservadors, els partits liberals i els partits socioliberals donen suport), que han consistit en 1) les reformes laborals regressives, causa del gran deteriorament del mercat de treball, que s’ha reflectit en una gran disminució dels salaris i el gran descens del nombre d’assalariats, i 2) les retallades de la despesa pública social, han creat un enorme problema de la demanda, disminuint l’estímul i el creixement econòmics. D’altra banda, la disminució de la capacitat adquisitiva de la població com a resultat del descens de les rendes del treball (com a percentatge de la renda total) s’ha intentat pal•liar a força d’un gran endeutament, amb el consegüent creixement del sector financer, que ha estat invertint més i més en les activitats especulatives, que són més rendibles que les inversions en les activitats productives. D’aquí l’origen de les bombolles especulatives, incloent la immobiliària, l’explosió de les quals ha creat l’enorme crisi financera que ha contribuït a expandir la crisi econòmica causada pel descens de la demanda.
17. Totes les polítiques públiques neoliberals que han creat les crisis a Espanya, incloent a Catalunya, han estat aprovades pels partits governants al govern de la Generalitat, en coordinació amb el govern espanyol. Cadascuna d’aquestes polítiques ha estat aprovada pels governs espanyols (i molt especialment pel Partit Popular) amb el suport del govern català.
18. Entre aquestes polítiques neoliberals, les polítiques d’austeritat (de les més dures a la UE-15 i a Espanya) i les reformes laborals més regressives, aprovades pels governs espanyols a les Corts, han estat també aprovades per la fins fa poc coalició governant a Catalunya, CiU.
19. El que és d’especial interès assenyalar és que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el partit dominant de la coalició, un partit liberal, és dels poquíssims partits liberals a Europa que continua guanyat les eleccions. Els partits liberals són, en general, partits molt petits a Europa, que rarament governen i, quan ho fan, és com a partit aliat amb un altre de més gran, a l’inrevés del que ocorre a Catalunya. Per què continuen guanyant?
El nacionalisme a Catalunya i a Espanya
20. Les polítiques que tenen major visibilitat política i mediàtica a Catalunya no es centren en el tema social, sinó en el nacional, presentant-se el partit governant a Catalunya com el gran defensor de la nació catalana, enfront del nacionalisme espanyolista que domina l’Estat espanyol, el partit governant del qual es presenta com a defensor de la unitat d’Espanya. És important subratllar que els partits governants a l’Estat espanyol i a la Generalitat de Catalunya es presenten com els defensors de la pàtria, l’espanyola en el cas del PP, i la catalana en el cas de CDC (i Unió fins fa poc). A tots dos costats de l’Ebre, el tema nacional predomina a costa del tema social.
21. CDC té com a línia argumental per explicar l’endarreriment social de Catalunya i l’enorme crisi social que aquesta viu, el suposat “espoli de Catalunya per part d’Espanya”. Segons aquest argument, l’Estat espanyol absorbeix i es queda molts més diners dels que li arriben com a impostos dels que s’hauria de quedar, impossibilitant la correcció del dèficit social de Catalunya. Aquest és l’argument central sostingut per CDC, que assumeix que el problema social (dèficit i crisi) es resoldrà quan es resolgui el tema nacional, guanyant la independència de Catalunya. Aquest argument, per cert, és el dominant en el moviment independentista: per resoldre el tema social, cal resoldre primer el tema nacional.
I aquest argument, promogut per tots els aparells de la Generalitat i per tots els seus mitjans públics (TV3 i Catalunya Ràdio), abusivament instrumentalitzats pel govern català (i molt especialment per CDC), s’ha convertit en un dogma en aquest moviment, la qual cosa explica la prioritat que fins i tot partits d’esquerres (com ERC i les CUP) estan donant a aconseguir la independència, aliant-se, en el cas d’ERC, amb el govern CiU en l’aprovació dels pressupostos d’austeritat, i protegint el govern enfront de les crítiques de les esquerres i de l’oposició per la privatització de la sanitat.
22. És necessari que per a la supervivència d’aquest partit liberal, les properes eleccions autonòmiques a Catalunya no es centrin en el tema social (cosa que els desbancaria del govern, com ha succeït amb d’altres partits liberals a Europa), sinó en el tema nacional, convertint les eleccions en plebiscitàries, és a dir, centrades en el tema nacional.
Sobiranisme no és independentisme
23. L’argumentari del govern Mas, no obstant això, té problemes d’inconsistència i incoherència, ja que basa la seva fortalesa moral en el seu compromís amb els principis democràtics –és a dir, en el dret a decidir-, principi bàsic a qualsevol sistema que s’autodefineixi com a democràtic, principis que CDC no respecta. Aquest desig de tenir el dret a decidir (que és el mateix que el dret d’autodeterminació) és avui compartit per la gran majoria de la població a Catalunya. Segons les enquestes, al voltant del 80% de la població desitja que sigui el poble català el que decideixi l’articulació que Catalunya tingui amb l’Estat espanyol.
Ara bé, el dret a decidir vol dir el dret a triar entre diverses alternatives, una d’elles, naturalment, la independència. Doncs bé, la majoria de persones a Catalunya són sobiranistes (és a dir, que volen que el futur de Catalunya es basi en el desig de la població que hi viu). Però la majoria de la població no és independentista. Segons l’última enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya), el 44% de la població afavoreix la independència, un nombre més que respectable però que no constitueix la majoria de la població catalana.
24. El segon supòsit que fa el partit governant és que la consulta que es va fer (el 9-N) va ser equivalent a un referèndum, en el qual es va donar a la població la possibilitat de triar. Això no és cert. Les condicions que existien en el moment del referèndum distaven molt de ser democràtiques. I això no es va deure primordialment a les condicions d’il•legalitat (ja que el govern va desobeir l’Estat central, cosa que vaig aplaudir), sinó al fet que la Generalitat mateixa no estava actuant democràticament, ja que als seus mitjans d’informació els mancava i estan mancats de la molt necessària pluralitat. Aquesta instrumentalització, que és òbvia en els temes econòmics (el programa de Lliçons d’Economia de TV3 que es presenta com a “lliçons de ciències econòmiques” és, a la pràctica, la promoció del neoliberalisme en la seva versió més extrema, realitzada per un economista ultraliberal que vol privatitzar-ho tot, incloent les pensions) i en els temes socials (no hi ha hagut un programa televisiu a TV3 objectiu i crític amb el deteriorament de la sanitat pública), també es repeteix en temes nacionals (TV3 va organitzar un programa sobre sobiranisme en el qual només es va convidar independentistes). Aquesta manca de llibertat mostra el caràcter antidemocràtic d’aquest partit governant, que ha instrumentalitzat totes les àrees i aparells de la Generalitat (que pertanyen al poble català, la majoria del qual, per cert, ni és liberal, ni afavoreix les seves polítiques, ni és independentista).
25. No existeix, doncs, cap garantia que un procés de transició de la Catalunya actual a la Catalunya futura, independent, garanteixi l’existència d’una Catalunya democràtica i justa. La Transició espanyola ja va mostrar que qui controla la transició controla el producte final. Un procés controlat pel partit liberal pot fàcilment determinar que el futur Ministre de Finances sigui l’“economista de la casa” (com l’anomena TV3), el Sr. Sala i Martín, ultraliberal que monopolitza les classes d’economia d’aquesta televisió i que desitja privatitzar, com he dit abans, les pensions. Aquest economista és el més visible, de molt, en aquesta televisió pública, considerant-se com el guru econòmic del moviment independentista liberal.
26. Dir això últim no vol dir que tot l’independentisme sigui liberal, com maliciosament se m’interpreta. L’independentisme és un moviment d’àmplia base social en el qual hi ha una gran varietat de sensibilitats, incloent l’esquerra radical, com les CUP. Però el govern liberal ha tingut una enorme influència en la seva direcció, com ho mostra el silenci eixordador del moviment ANC sobre l’enorme crisi social, responsabilitat, en gran part, del govern actual. El seu argument que per resoldre el tema social cal aconseguir la independència, és idèntic al de CDC.
27. Tot i que el moviment independentista té una àmplia base social, té un dèficit molt marcat de suport de la classe treballadora, que no es sent mobilitzada pel moviment independentista, degut en gran part al fet que no està convençuda pel principal argument utilitzat per aquest moviment. La direcció d’aquest moviment (ANC) sembla que s’ha adonat d’això i la seva decisió de fer la marxa a la Meridiana (l’avinguda que travessa els barris obrers de Barcelona) sembla reflectir el seu desig d’apropar-se a la classe treballadora i a les classes populars.
28. Una causa major que la classe treballadora no es senti mobilitzada per l’independentisme és que les tesis i arguments sobre la futura Catalunya, justa i democràtica, estan mancats de credibilitat per a això, ja que aquest missatge li arriba a través de mitjans i institucions governamentals controlats pels partits en gran part responsables del deteriorament del seu benestar i qualitat de vida.
Un tsunami polític està tenint lloc també a Catalunya
29. L’enorme rebuig que hem vist al llarg del territori espanyol a les polítiques neoliberals, expressat en les últimes eleccions municipals i autonòmiques, ha ocorregut també a Catalunya. Les primeres notícies van ser les enquestes, que mostraven que un partit nou d’esquerra, antiausteritat –Podem-, era la segona opció de l’electorat català per a les eleccions generals, i això malgrat que Podem mai no havia aparegut en els mitjans d’informació de la Generalitat. A Barcelona, capital de Catalunya, una coalició de moviments socials veïnals i partits d’esquerra ha guanyat les eleccions. Un element clau perquè aquesta victòria es produís va ser la mobilització de la classe treballadora, que va passar de votar el PSC, com va passar a les eleccions anteriors, a Barcelona en Comú. No cal dir que molts altres sectors poblacionals van votar Barcelona en Comú, però la classe treballadora va ser el sector més gran del seu electorat. I el públic de la Plaça Sant Jaume (a on està situat l’ajuntament) era predominantment de classe treballadora. En les grans celebracions que van omplir aquesta plaça, hi havia molt poques banderes independentistes. I sí que hi havia una enorme bandera republicana. El missatge i crit popular era “Sí se puede”. Era el crit de la classe treballadora i de les classes populars, que s’han adonat que si es mobilitzen poden canviar la situació. I com era d’esperar, aquesta classe treballadora va posar i posa el deteriorament social al centre de les seves inquietuds, protestant per les polítiques antisocials dutes a terme pel govern no solament municipal, sinó també pel català, és a dir, pels partits liberals i conservadors que presenten la Catalunya independent com la seva solució. És obvi que aquest argument, venint d’aquests partits, no és creïble.
30. En realitat, la relació de Catalunya amb Espanya serà determinada pel que exigeixi la millora de la situació social. En altres paraules, el tema social determinarà el tema nacional en lloc de ser al revés, com accentua el corrent hegemònic en el moviment independentista, segons el qual el tema nacional determina el social.
31. Les esquerres governants de Barcelona en Comú no solament accepten, sinó que són defensores del dret a decidir (com ho han estat històricament les esquerres catalanes). És a dir, són sobiranistes. I expressaran aquest sobiranisme mitjançant referèndums que seran democràtics (es facin o no legalment), i que es faran si fa falta amb desobediència civil, i sense esperar l’aprovació de l’actual Estat espanyol.
32. Defensar l’autonomia del procés de decisió de Catalunya no exclou que aquest es faci en coordinació amb altres forces que estan exigint canvis socials i nacionals semblants al llarg del territori espanyol, sempre posant el tema social com el determinant del canvi. És essencial que en el tsunami que està tenint lloc a Catalunya i a Espanya les diferents forces sobiranistes coordinin la lluita per un altre Estat social amb la lluita per un altre Estat que sigui plurinacional (en què cada nació tingui dret a decidir sobre la seva relació amb l’Estat), sense condicionar o fer dependre el que passi a Catalunya al que passi a Espanya. Avui, els canvis a Espanya són d’una enorme importància per poder desenvolupar el sobiranisme en tots els àmbits del quefer públic, en tots els pobles i nacions d’Espanya.
33. La sobirania de Catalunya ha d’expressar-se en el tema social a més a més del tema nacional, sense que el tema social sigui supeditat al nacional. La unitat patriòtica de la dreta ha de ser substituïda per la unitat popular, que evolucionarà, dins del seu sobiranisme, segons allò que determini la necessitat social. Si l’Estat central continua com ara serà la mateixa classe treballadora i les classes populars les que exigiran la ruptura amb aquell Estat. Tant a Galícia (a les últimes eleccions municipals) com a Escòcia (en el referèndum), els partits independentistes tenien una base electoral molt àmplia entre la classe treballadora gallega i escocesa per haver estat els majors defensors dels interessos de les classes treballadores i de les classes populars, centrant-se en el tema social.
34. No es pot donar suport a les polítiques neoliberals, que estan danyant les classes populars catalanes, i alhora declarar amor a Catalunya. La població és un element clau i central de la nació. Posar l’eix social com el prioritari és la manera que el tema nacional adquireixi un contingut social, ja ara i no solament després. Posar el debat sobre la independència en termes de sí o no (com fa l’eix nacional) és un gran error per a les esquerres, tant d’un costat com de l’altre. El més urgent i essencial és atendre l’enorme crisi social causada per les forces conservadores i liberals, algunes d’elles dirigents del moviment independentista. No es pot caure en la trampa de posar el tema nacional com a condició per resoldre el tema social per les raons indicades en aquest text i documentades a d’altres escrits. S’ha d’emfatitzar el tema social dins d’un context democràtic que inclogui el dret a decidir en condicions autènticament democràtiques i que, per la seva lògica, puguin respondre a les necessitats socials de les classes populars, augmentant el seu nivell d’aspiracions. D’aquí la importància de qui fa la transició i en quines condicions es fa el trànsit d’una Catalunya actual, enormement regressiva i poc democràtica, a una de més justa, més redistributiva, més solidària, més democràtica i amb una consciència social molt més desenvolupada. I en aquest canvi ajudarà molt que d’altres nacions d’Espanya es rebel•lin en contra de l’Estat espanyol, heretat d’una Transició altament immodèlica.
Barcelona, 23 de juny de 2015