Article publicat per Vicenç Navarro a la columna “Pensamiento Crítico” al diari PÚBLICO, i en català a la columna “Pensament Crític” al diari PÚBLIC, 20 de setembre de 2017.
Aquest article documenta la derechización que les institucions polítiques i mediàtiques espanyoles han experimentat durant el govern Rajoy, assenyalant que les pràctiques autoritàries de la dictadura s’estan reproduint, centrades ara en l’enorme repressió massiva que està tenint lloc a Catalunya aquests dies.
Dos fets que han tingut lloc en les últimes setmanes mostren el grau de dretanització que s’ha assolit en les institucions polítiques i mediàtiques espanyoles en aquests anys de govern Rajoy. Un d’aquests fets, que ha passat gairebé desapercebut, és l’atorgament per l’Editorial Espasa del premi que porta el seu nom a Stanley G. Payne pel seu llibre En defensa de España: desmontando mitos y leyendas negras, que és una defensa del règim dictatorial que va existir a Espanya des del 1939 fins al 1978, i que considera el general Franco, que el va liderar, com (i cito textualment) “el principal modernitzador del seu país i el líder que va assolir major èxit de tots els aspirants a les dictadures de desenvolupament del segle XX”. El llibre és una defensa del cop militar del 1936 i del règim dictatorial espanyol existent en aquest país.
El seu autor, Stanley G. Payne, és professor emèrit de la Universitat de Wisconsin-Madison, als EUA, a on dirigeix la Càtedra Vicens Vives, i pertany a la categoria d’hispanistes anglosaxons propers a les dretes espanyoles. Gran defensor de la manera com es va fer la transició a Espanya de la dictadura a la democràcia, considerant-la com a modèlica, és contrari a la reavaluació d’aquest procés que estan fent les noves esquerres, com Unidos Podemos, En Comú Podem i En Marea, a les quals considera com a nefastes, com defineix també les forces republicanes dels anys trenta, les accions dels quals, segons ell, van fer necessari el cop militar dels “nacionals” (les cometes són meves). En realitat, Stanley G. Payne ha alertat la societat espanyola d’una possible aliança del PSOE amb Unidos Podemos, que reproduiria el Front Popular que ell abomina. L’últim cop en què va repetir aquest comentari va ser ni més ni menys que al Centre d’Estudis de la Defensa Nacional del Ministeri de Defensa de l’Estat espanyol.
Aquest personatge ha rebut múltiples guardons de l’establishment espanyol, i ha estat triat membre de la Real Acadèmia d’Història i de l’Acadèmia de Ciències Morales i Polítiques d’Espanya, receptor de la Gran Creu de l’Ordre d’Isabel la Catòlica, i nomenat doctor Honoris causa per la Universitat Rei Joan Carles. És un acadèmic de l’establishment conservador, les opinions i els discursos del qual ressonen i són aplaudits per les dretes espanyoles, que en el panorama europeu són equivalents a les ultradretes. No m’imagino que un llibre similar que parlés positivament (tal com Payne fa de Franco) de Hitler, de Mussolini o fins i tot del mariscal Pétain rebés aquest reconeixement a Alemanya, a Itàlia o a França respectivament, països que van patir dictadures feixistes o nazis semblants a la que va patir Espanya.
Però a Espanya no només és possible, sinó que és freqüent. En aquest sentit, és important també conèixer què és l’Editorial Planeta, creada pel Sr. José Manuel Lara Hernández, que va lluitar en l’anomenada Guerra Civil al costat colpista com a capità de la Legió, a la qual es va passar després de conèixer el famós (per la seva crueltat) general Yagüe. Va participar activament en la repressió política franquista quan els militars van ocupar Barcelona, i va ser, més tard, cap del sindicat feixista vertical d’Arts Gràfiques. El 1949 va fundar l’Editorial Planeta, la qual es va convertir, com a resultat del seu entramat amb l’Estat, en una de les cases editorials més importants d’Espanya. Va ser més tard nomenat Marquès del Pedroso de Lara. El seu fill, José Manuel Lara Bosch, hereu d’una de les editorials més grans (amb uns ingressos anuals de 1.600 milions d’euros) d’Espanya (i del món), va expandir els seus negocis als mitjans d’informació, arribant a presidir la corporació Atresmedia (a la qual pertanyen, entre unes altres, Antena 3, La Sexta, Onda Cero, Europa FM i Melodía FM). El Grup Planeta és també el principal accionista del diari d’ultradreta La Razón. El seu gran poder mediàtic explica la docilitat cap a aquesta figura per part del establishment polític, cosa que explica els seus molts honors rebuts d’autoritats públiques, incloent la Medalla d’Or al mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura de l’Estat espanyol, la Medalla Internacional de les Arts de la Comunitat de Madrid de la Sra. Esperanza Aguirre, el títol de fill adoptiu de Sevilla, i la Creu de Sant Jordi, màxima condecoració de la Generalitat de Catalunya, i un llarg etcètera. Les seves relacions van ser sempre cordials amb els principals partits polítics governants, primordialment amb les dretes del PP i Convergència, però també amb el PSOE.
Però la burgesia representada pel Sr. Lara ha estat molt inquieta amb el sorgiment de la nova esquerra, que sembla més difícil de domar. D’aquí el guardó a Payne, en un intent de reforçar “la cultura franquista” encara hegemònica en les estructures de poder en aquest país. Aquesta burgesia sembla estar alarmada, ja que en la promoció de l’elecció del llibre de Payne, el jurat del Premi Espasa subratlla que aquest llibre provoca i desmunta els mites i llegendes negres existents a Espanya sobre la Guerra Civil i sobre Franco, com si aquesta visió favorable a la dictadura fos minoritària (gairebé prohibida) a Espanya, la qual hauria estat reemplaçada per una visió republicana, “roja” i “separatista”, que suposadament, i segons Payne, domina el món intel•lectual del país. En realitat la seva visió d’Espanya i de la seva història, lluny de ser prohibida, és l’hegemònica a gran part dels aparells de l’Estat i de l’establishment polític i mediàtic del país. La transició no va significar una ruptura amb l’Estat franquista, sinó una adaptació i una obertura d’aquest per legitimar-se com a Estat democràtic, però conservant i reproduint grans elements de la cultura franquista que continuen sent hegemònics al país. L’Espanya uninacional, centrada en un Estat radial, és la dominant en els aparells de l’Estat, i el que està succeint a Espanya aquests dies és un exemple d’això, cosa que em porta al segon fet que ha tingut lloc aquesta setmana.
Però abans voldria subratllar que l’evidència existent mostra clarament que Franco va tenir poc de modernitzador. Una persona profundament conservadora i reaccionària, cruel en extrem (segons el professor Malefakis, de la Universitat de Columbia a Nova York, expert en el feixisme europeu, per cada assassinat que va cometre el règim de Mussolini, el règim de Franco en va cometre 10.000), responsable de l’enorme endarreriment polític, cultural i econòmic del país, és l’oposat a modernitzador. Només dues dades mostren la fal•làcia d’aquest argument. Quan va tenir lloc el cop militar, Espanya i Itàlia tenien el mateix PIB per càpita. Quan la dictadura va acabar, el PIB per càpita a Espanya era solament el 64% del PIB d’Itàlia. I el 68% de la població adulta tenia menys de sis anys d’educació.
La repressió que està tenint lloc a Catalunya
L’Estat central, el Cap d’Estat del qual mai no ha fet una declaració en contra d’aquest general (ni la farà), ni en contra de la dictadura (que tampoc no farà), i el partit governant de la qual, fundat per un ministre de Franco, mai no ha denunciat explícitament aquell règim, està avui reprimint per la força, amb una enorme agressivitat i falta de sensibilitat democràtica (característica del franquisme), reunions, discursos, material escrit, revistes i molts altres actes, quelcom que seria impensable a qualsevol país democràtic. Aquí i ara, a Catalunya, sota aquest règim considerat democràtic, ha reaparegut una repressió política que (per a aquells que vivim aquell horror i lluitem contra ell) recorda la dictadura intentant crear por entre la població amb campanyes massives d’intimidació, i saltant-se lleis del mateix Estat, tal com ha denunciat el fiscal i magistrat emèrit del Tribunal Suprem, el Sr. José Antonio Martín Pallín. El fet que els partits independentistes que governen la Generalitat s’hagin saltat les lleis, violant el propi Estatut de Catalunya (com he denunciat en altres articles), no justifica que l’Estat central també ho estigui fent.
Aquesta repressió és per defensar una visió d’Espanya, repeteixo, uninacional, jeràrquica, escassament democràtica, amb un escàs compromís amb els drets polítics, socials i culturals dels ciutadans del país, que oprimeix aquells que tenen una visió diferent d’Espanya, el quals són definits com anti-Espanya, tal com aquella dictadura va fer, dirigida pels anomenats “nacionals”. Això exigeix, de totes les forces democràtiques, una mobilització per denunciar la repressió franquista i també per resoldre les causes que estan creant una enorme tensió entre els diferents pobles i nacions d’Espanya, la qual cosa dificulta, entre altres temes, la resolució de l’enorme problema social en què viu el país, en el qual la majoria dels joves que desitgen treballar no poden trobar feina, i a on gairebé el 40% de les famílies monoparentals amb prou feines arriben a final de mes. Aquest és el principal problema que té el país, i que està sent ignorat, si no ocultat, per aquells que han estat responsables, als dos costats de l’Ebre, de l’enorme crisi social, el quals s’amaguen ara darrere de les banderes, com freqüentment ha succeït a la història d’aquest país.
Els hereus del franquisme estan ocupant Catalunya
Aquesta repressió és la màxima expressió del predomini de la cultura i pràctiques franquistes que ha mostrat el govern Rajoy cap a les successives demandes expressades democràticament pel govern català, demanant que es reconegui la personalitat i identitat de Catalunya dins de l’Estat espanyol, sent l’últim cas l’Estatut de l’any 2006 impulsat pel govern Maragall (una aliança d’un partit socialista, un partit comunista, un partit verd i un partit independentista d’esquerres). Aquell Estatut no va demanar l’escissió, sinó el reconeixement de la identitat de Catalunya després d’haver estat aprovat pel Parlament català, per les Corts Espanyoles i pel poble català en un referèndum, el qual va ser vetat (en alguns dels seus elements essencials) pel Tribunal Constitucional, que ha estat en gran part un instrument conservador, hegemonitzat pel PP.
I és d’aquí d’on es genera una mobilització de milers de persones a Catalunya que es consideraven espanyoles, i que han deixat de sentir-se com a tals, fent-se favorables a les tesis secessionistes. És a partir de llavors que grans multituds de catalans surten cada any el dia de la Diada al carrer. L’enorme rigidesa del govern Rajoy ha estat el principal factor perquè l’independentisme s’hagi doblat; i tret que hi hagi canvis, passarà a ser majoritari a Catalunya. Aquesta és l’arrel del problema, que no pot resoldre’s a través de la repressió, a la qual hem d’oposar-nos i ha de ser denunciada, perquè la victòria a través de la repressió és el pitjor que pot ocórrer, tant a Catalunya com a Espanya. No cal dir que part del problema és que els partits independentistes a Catalunya estan intentant instrumentalitzar aquest empipament popular actuant d’una manera clarament denunciable (com he escrit en molts articles, com ara “Com el tema nacional i el tema social es relacionen a Espanya”, Públic, 15.09.17 i “La desunió de les esquerres: un obstacle per resoldre la gran crisi social a Catalunya”, Públic, 06.09.17). Però la principal causa de les tensions és el govern Rajoy.
Això no pot continuar així: els partits i moviments democràtics han de mobilitzar-se
Aquesta situació és intolerable, ja que condemna el país a estar batallant sobre temes nacionals, oblidant el principal tema social, cosa que es tradueix en l’augment del deteriorament de la qualitat de vida i el benestar. Per aquest motiu alguna cosa s’ha de fer, i ràpid, i el primer és acabar la repressió que destrueix els drets de la ciutadania a Catalunya i que provoca allò oposat al que es desitja.
Avui el conflicte, no només a Catalunya, sinó a tota Espanya, no és sobre si hi haurà o no independència, sinó sobre si es violen les regles de la democràcia o no, primordialment per part del govern espanyol (cosa que forma part del seu ADN polític), govern que ha arribat a utilitzar el Ministeri de Justícia, en aliança amb periodistes escombraries, per danyar i eliminar els seus adversaris polítics. Aquest és el debat que adquireix especial rellevància avui. Si el govern Rajoy aconsegueix les seves finalitats immediates, multiplicarà encara més la inestabilitat a Espanya, recuperant, al seu torn, el centralisme, que dificultarà la resolució del problema nacional. D’aquí la urgència que, a més a més d’aturar la repressió, es forci un diàleg i un debat entre totes les forces democràtiques per veure com rebaixar aquestes tensions. I com a part d’aquest objectiu, s’hauria de permetre un referèndum pactat (que com diversos constitucionalistes han afirmat és possible fins i tot en la present Constitució) per possibilitar la lliure expressió de l’opinió dels catalans sobre la seva connexió amb la resta d’Espanya amb garanties, garanties que no han estat respectades pel govern Rajoy (ni tampoc pel govern Puigdemont). Entre aquestes garanties s’hauria d’incloure l’elecció entre diverses alternatives, no només entre independència SÍ o NO, ja que aquesta dicotomia a Catalunya està esbiaixada a favor del SÍ, perquè el NO és clarament inacceptable per a la gran majoria de catalans ja que significa continuar en la situació actual. És el repte de les forces democràtiques no independentistes desenvolupar alternatives (com ho va ser en el seu moment l’Estatut proposat pel govern Maragall) que competeixin amb la secessió com a manera per resoldre aquests problemes que no van ser resolts en la primera transició per imposició del Monarca i de l’Exèrcit. Això requereix una reflexió sobre la necessitat d’un procés constituent per redefinir Espanya i l’Estat espanyol, fent-lo més democràtic, més just, equitatiu i plurinacional. És imperatiu que el problema nacional no continuï ocultant l’enorme problema social tan agut que persisteix al país, tenint en compte que el problema nacional i social estan causats per l’enorme domini que els hereus de la dictadura continuen tenint sobre l’Estat espanyol. Per aquest motiu aplaudeixo la iniciativa de les noves esquerres de convocar una Assemblea d’autoritats parlamentàries i municipals, pertanyents a partits i moviments socials democràtics, per dialogar i proposar sortides a la situació actual.
I en aquest procés, cal considerar que és urgent que el Partit Popular (causa de les principals tensions) deixi de governar el país. Avui, numèricament, és possible substituir-lo, creant a nivell de l’Estat una aliança entre els partits d’esquerres i els partits nacionalistes. I a nivell de Catalunya els números també mostren que podria establir-se un govern d’esquerres que substituís el govern actual dirigit per Convergència, que ha dominat la Generalitat durant la major part del període democràtic, i que amb el PP ha estat corresponsable de la gran crisi social existent a Catalunya i a Espanya. Això podria ocórrer ja, però els moviments socials haurien de mobilitzar-se i pressionar perquè això succeís. Em temo que un dels principals obstacles vindrà no només de l’aparell central de l’Estat, sinó també del PSOE, ja que no ha acceptat encara el plurinacionalisme al qual els seus antecessors, durant la resistència antifeixista, havien donat suport. El seu temor al fet que desaparegui el bipartidisme a Espanya i l’existència de la resistència de l’aparell que va perdre a les eleccions a Secretari General (però continua sent potent en el seu si) està dificultant aquesta possibilitat. Espero que una mobilització de les seves bases pugui un cop més forçar els canvis que permetin fer la segona transició, resolent els grans problemes que van quedar sense solucionar a la primera. Així ho espero pel bé de Catalunya i d’Espanya.