Publicat al diari digital EL DEBAT, 16 de febrer de 2010
Aquest article mostra els errors i manipulacions de l’informe Global Competitiveness Report 2009-2010 publicat pel Fòrum Econòmic Mundial de Davos que reprodueix una visió erròniamente esbiaixada i poc creible sobre la situació de l’economia espanyola.
Un missatge que s’està promovent àmpliament en mitjans liberals és que l’economia espanyola és escassament eficient i molt poc competitiva, i això com a resultat de les suposades rigideses del seu mercat de treball i de l’excessiva despesa pública. Un dels centres que ha promogut més aquest missatge és el Fòrum Econòmic Mundial que se celebra a Davos, citat freqüentment com el Vaticà del pensament liberal. Un dels seus informes, Global Competitiveness Report 2009-2010 (en què analitza la competitivitat dels països del món), situa Espanya en termes molt desfavorables, per sota de països del tercer i fins i tot del quart món. I, com era d’esperar, el coordinador de l’estudi, Xavier Sala i Martín, ha estat àmpliament entrevistat pels mitjans d’informació de més gran difusió del país (la majoria dels quals són de persuasió liberal), proveint les caixes de ressonància a tal missatge.
Un anàlisi rigorós d’aquest informe qüestiona, però, la validesa de l’estudi, així com les seves conclusions. En primer lloc, l’estudi no es basa, majoritàriament, en una anàlisi que utilitzi dades objectives sobre les quals construir l’informe i assolir-ne les conclusions. L’estudi és primordialment una enquesta d’opinió en la qual, a cada país, es pregunta una institució propera al món empresarial (amb orientació liberal, en la majoria de països) la seva opinió sobre una sèrie de preguntes, que inclouen: “¿Com valora la percepció popular sobre el comportament ètic dels polítics al seu país?”, “com valora la contractació i l’acomiadament de treballadors al seu país?” o “com valora la disponibilitat de noves tecnologies?”, entre moltes altres. La institució que respon aquella pregunta posa un nombre en una escala, sense que existeixi, però, una homologació en el criteri que guiï les respostes. D’aquesta manera, s’obre l’estudi a tota una sèrie de subjectivitats. En alguns països, la institució que respon les preguntes és molt crítica sobre la situació al seu propi país, mentre que en d’altres ho és molt poc. Aquesta subjectivitat, sense intent d’homologació de criteris, és el que caracteritza l’estudi.
Això porta a resultats que són, com a mínim, sorprenents (per expressar-ho d’una manera amable). Així, a la pregunta que es fa sobre corrupció en un país (“és pràctica generalitzada que es donin fons públics a companyies o individus com a conseqüència de la corrupció?”), una dictadura com Qatar (que s’ha convertit en el paradís del món empresarial) apareix com un dels països menys corruptes del món (en aquell país, la distribució dels recursos petrolífers la fa el Govern entre membres de la família reial), molt per sobre d’Espanya. No hi ha dubte que hi ha corrupció a Espanya. Però posar una dictadura medieval com a model d’honestedat és poc creïble.
Una altra valoració sorprenent és que Oman, una altra dictadura feudal de l’Orient Mitjà, somni del món empresarial per l’enorme riquesa petrolífera i per tenir una força de treball (la major part, immigrant) sense cap dret laboral, apareix com a un dels països que (segons qui respon el qüestionari en aquell país) gaudeix de major confiança popular respecte al comportament ètic dels seus polítics, molt per sobre d’un país democràtic com Espanya. Segons sembla, confiança popular vol dir, per al qui respon la pregunta, confiança empresarial. Respecte a “com considera vostè la contractació i acomiadament dels treballadors”, Espanya apareix a la cua, molt per sota del Senegal. Espanya, per cert, es troba al mateix nivell que el Senegal en el capítol de “disponibilitat de noves tecnologies”.
En tots aquests casos, l’únic que mostra l’informe és que la institució espanyola (IESE, el centre d’estudis empresarials que ha contestat per part d’Espanya) és més crítica cap al seu propi país que la institució del Senegal (Centre de Recherches Economiques Appliquées, Universitat de Dakar) o que la d’Oman (The International Research Foundation) o que la de Qatar (Qatari Businessmen Association). Però en cap cas aporten dades que puguin comparar-se i que permetin arribar a conclusions. Em sembla molt bé que les institucions a les quals se’ls demani la seva opinió sobre la situació al seu país la donin. Res censurable, en això. IESE va contestar accentuant l’aspecte crític i em sembla molt bé. Però em sembla molt malament, i reflecteix una enorme manca de rigor (que dóna peu a tot tipus de manipulació) que l’equip coordinador posi totes aquestes respostes juntes, s’amalgamin en un indicador i es produeixi llavors una llista de països segons el seu nivell de competitivitat. En realitat, l’únic que es pot deduir de l’informe Davos és que l’agència de Senegal que omple el qüestionari és menys crítica cap al seu país del que és IESE cap a Espanya. L’informe mesura diferents nivells de subjectivitat. Però res més. Construir tot un seguit de conclusions sobre això és no només frívol, sinó profundament erroni. La qual cosa és fàcilment demostrable quan es contrasta amb dades objectives. En el capítol dedicat a l’educació, quan l’informe Davos analitza la qualitat educativa (en matèries com matemàtiques o ciències), Espanya apareix de nou a la cua (núm. 99) juntament amb Kirguizistan. Però l’informe PISA, molt més imparcial que l’informe Davos perquè es basa en dades objectives, mostra que Kirguizistan té el coneixement en matemàtiques i ciències més baix de la llista de països analitzats, mentre que Espanya està lleugerament per sota de la mitjana dels països de l’OCDE, el grup de països més rics del món. És en base a aquest tipus d’estudis que la cultura liberal de Davos està presentant una visió d’Espanya deliberadament negativa per tal de pressionar el Govern espanyol perquè faci els canvis que ella desitja.
Veure article en PDF