Publicat a la revista EL TRIANGLE, 8 de febrer de 2010
Aquest article subratlla que l’enorme tragèdia humana que Haití està vivint no és deguda a un fenomen natural -el terratrèmol- sinó a la falta de protecció de la població davant a aquest fet natural. L’article assenyala que les causes polítiques d’aquesta falta de protecció, mostrant que algunes de les forces que ara es presenten com a humanitàries són les responsables d’aquella situació.
L’enorme tragèdia a Haití s’ha presentat a la gran majoria dels mitjans d’informació espanyols com una catàstrofe natural resultat d’un terratrèmol de inusitada violència que ha generat una gran resposta humanitària liderada pels Estats Units. Aquesta interpretació del que va passar en aquell país és errònia. Diversos rotatius han assenyalat que fins i tot a la capital, Puerto Príncipe, els barris benestants amb prou feines van ser afectats pel terratrèmol, amb un nombre relativament petit de danys, els quals es van concentrar en els barris populars i pobres, on vivia la gran majoria de la població. Segons declaracions del propi alcalde de la ciutat, el 75% dels habitatges eren de molt pobre construcció, i el 80% de la població vivia en nivells de gran pobresa. No va ser el terratrèmol en si, sinó la inexistent protecció de la majoria de la població, el que va crear la gran tragèdia.
El primer que cal accentuar és que, en contra del que diuen la majoria dels mitjans d’informació, Haití no és, ni mai ha estat, un país pobre. En realitat, va ser sempre un país molt ric. El 1780, per exemple, el 60% del cafè i el 40% del sucre consumit a Europa era produït a Haití. Però, tot i que el país era ric, la seva població era molt pobre: en realitat, el 60% eren esclaus en una colònia francesa. La seva revolta va donar peu, més tard, a l’establiment d’una república, la segona república que es va establir a les Amèriques, després de la nord-americana.
Més tard, els problemes d’Haití van sorgir, en gran part, degut a la seva proximitat als Estats Units i el desig de les companyies nord-americanes (molt influents sobre el Govern federal dels Estats Units) d’assegurar-se el control dels recursos del país, la qual cosa va determinar la intervenció activa i repetida (16 vegades en el segle XX) d’aquell Govern (incloent-hi els seus famosos marines) en les polítiques del país. Aquestes intervencions van ser sempre resistides, el que va convertir la història d’Haití dels segles XIX i XX en una història de revoltes populars reprimides per les elits dirigents i recolzades sempre pel Govern dels Estats Units. Una de les més recents va ser el cop militar que va imposar Papa Doc Duvalier, que va dirigir un dels règims més corruptes i repressius que hagin existit a les Amèriques. Va ser aquest Papa Doc a qui la Mare Teresa va anomenar “el gran amic dels pobres”, (en resposta a les donacions de Duvalier a les seves companyies de caritat a Haití). Tal “amic dels pobres” va governar i va arruïnar el país durant 28 anys. Va ser succeït pel seu fill, el igualment corrupte Baby Doc, Jean Claude Duvalier, i els seus Tonton macoutes van matar més de 60.000 opositors. El Govern federal dels Estats Units va recolzar aquestes dictadures. Una revolta va forçar a Baby Doc a l’exili.
Més endavant, la població, en una de les poques eleccions que es van permetre, va escollir a Jean-Bertrand Aristide amb un programa que incloïa propostes altament populars com la reforma agrària, la reforestació de la terra (desertitzada per una sobreexplotació de la terra per les companyies estrangeres), la sindicalització dels treballadors en les empreses tèxtils (que eren famoses per les condicions infrahumanes dels seus treballadors) i l’augment de salaris. Va ser deposat per un cop militar el 1991, essent-li permès que tornés el 1994 amb la condició de canviar les seves polítiques públiques, adaptant-les a les polítiques neoliberals proposades per l’Administració Clinton. Aristide es va resistir a desenvolupar aquestes polítiques, el que va generar un bloqueig econòmic per part del Govern nord-americà que va acabar amb l’expulsió d’Aristide del Govern d’Haití i el seu exili. En el seu lloc, el Govern nord-americà i tropes de les Nacions Unides van imposar un Govern titella, presidit per Gérard Latortue, altament corrupte, que va desmantellar les reformes realitzades pel Govern Aristide, desenvolupant polítiques neoliberals que van destrossar l’agricultura nativa del país. En eliminar la protecció de l’agricultura nativa, la desregulació dels mercats a nivell internacional, anomenada globalització, va destruir l’economia d’Haití -que havia estat un país exportador d’arròs i sucre- passant a ser importador d’ambdós productes, ja que l’arròs i el sucre importats es venien en el mercat domèstic a un preu menor que el produït al país.
L’any 2006, es van permetre eleccions de nou (encara que no van acceptar que Aristide participés i el van forçar a continuar a l’exili) i va sortir elegit René Préval. Préval havia estat en el seu moment aliat d’Aristide, però el seu Govern es va vincular amb els Estats Units seguint les polítiques neoliberals dictades llavors per l’Administració Bush, el que va continuar afectant negativament la infraestructura econòmica del país. En aquest sistema neoliberal, la pobresa l’havien de resoldre les Organitzacions No Governamentals (Haití és el país amb major densitat d’ONG en el món), totes elles realitzant la seva actitud caritativa, recolzades per les institucions d’ajuda internacional. Mentrestant, Aristide no podia tornar a Haití i el seu partit, Fanmi Laval (que era, àmpliament, el més popular), estava i encara avui continua prohibit: Haití anava a celebrar eleccions el proper mes, de les quals Aristide i el seu partit estaven exclosos.
En realitat, una de les preocupacions del Departament de Defensa dels Estats units és que el terratrèmol doni peu a una revolta popular, tal com va passar als anys setanta a Nicaragua després d’un terratrèmol similar (encara que amb menys intensitat). D’aquí la invasió d’Haití pels marines sota l’argument de “mantenir la seguretat”.
A la llum d’aquests fets, parlar de desastre natural (o, com ha dit el cardenal Rouco Varela, “de voluntat de Déu”) és assignar a la naturalesa o a un poder sobrenatural la responsabilitat d’una situació de la qual es coneixen fàcilment els culpables, incloent-hi els suposats benefactors. Tanta “ajuda humanitària” serveix per amagar les causes polítiques de la pobresa (vegeu “Las causas de la pobreza mundial”, Público, 29-10-09). El que Haití necessita és que se li permeti a la població poder desenvolupar el sistema polític i econòmic que vulgui, sense obstaculitzar el seu desenvolupament econòmic i sense endimoniar les forces que intenten trencar les enormes estructures opressives, tal com està passant en altres països del mateix continent.
Veure article en PDF