Publicat al diari digital EL DEBAT, 18 d’abril de 2010
Aquest article critica la manca de diversitat ideològica existent en els mitjans públics televisius de la Generalitat de Catalunya (amb exclusió sistemàtica de veus d’esquerra), mostrant exemples d’aquesta discriminació. L’article també critica el Parlament de Catalunya per permetre aquesta situació, i per no haver fet els canvis necessaris per introduir noves veus a un equip heretat del govern conservador anterior.
Fa unes setmanes, la periodista Mònica Terribas va entrevistar el President de la Generalitat, José Montilla, i dies després, el President del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. I dies enrere, va entrevistar el líder de CiU, Artur Mas. Les entrevistes, i molt en especial la primera, van crear un gran enrenou a Catalunya a causa de l’estil molt hiperactiu (definit en alguns mitjans com a agressiu) de la periodista, interrompent sovint els entrevistats, no deixant-los respondre a les preguntes que la periodista els feia, fent-ho amb una freqüència que molts crítics van considerar excessiva i que posava els entrevistats a la defensiva.
Com era d’esperar, van aparèixer gran nombre de crítiques a Catalunya que es van centrar en el que es va percebre com a falta de respecte cap a les figures entrevistades i, molt en especial, cap al President Montilla. Molts partidaris del govern català van considerar ofensiu el to de l’entrevista, ja que creuen que cal adreçar-se al President de la Generalitat amb més respecte del que va mostrar Mònica Terribas. Les crítiques procedien de diverses fonts. I una minoria –com sempre ocorre, per desgràcia, en la cultura política hispànica– tenia un to clarament insultant cap a la periodista. La vulgaritat i grolleria van assolir nivells en alguns de tals insults que reflecteixen el gran potencial de mesquinesa que tenen alguns comentaristes.
També, com era d’esperar, aquestes crítiques van originar una resposta col•lectiva de tipus corporativista, per part de molts periodistes, defensant Mònica Terribas i el seu estil periodístic. I com també era d’esperar, tals veus van presentar la crítica com a un intent d’intimidar políticament Mònica Terribas (i, indirectament, la televisió pública catalana). Fins i tot el que va ser Director General de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió durant el govern Pujol, el periodista nacionalista Vicenç Villatoro, va arribar a escriure (‘El Periódico’, 27.03.10) que veus properes al govern tripartit estaven intentant, amb aquelles crítiques, influenciar aquest mitjà públic, denunciant aquestes pràctiques (que ell precisament havia protagonitzat, per cert, quan va ser responsable de la televisió pública, definida amb raó, com la televisió de Pujol).
Tal resposta, que considero corporativista, a la crítica que va rebre la periodista Mònica Terribas, requereix uns comentaris, uns a favor i d’altres en contra, del to i del contingut de tals entrevistes. A favor és que no considero criticable que la periodista interrompés el President de la Generalitat de Catalunya, el President del Govern espanyol o el dirigent de CiU. No és justificable que hi hagi un tracte diferencial i deferencial cap al President d’un país o cap els seus dirigents polítics. Mantenir una actitud de docilitat cap a l’autoritat em sembla erroni. Ara bé, quan la interrupció impedeix una resposta és d’esperar que l’entrevistat respongui i critiqui l’entrevistador per voler imposar el seu punt de vista, si aquest és el cas (com ho va ser en l’entrevista de Mònica Terribas). En les mateixes dates en que es va fer l’entrevista al President Montilla, un periodista de la cadena Fox (propera al Partit Republicà), dels Estats Units, va entrevistar el President Obama amb un to de gran hiperactivitat per part del periodista (que estava clarament motivat políticament). La manera en què el President Obama va respondre, replicant el periodista, va posar a aquest a la defensiva, sortint escaldat de l’entrevista. El President Obama li va criticar que estava utilitzant l’entrevista per promoure els seus punts de vista. El periodista va haver de demanar disculpes. Lamento que el President Montilla no fes el mateix. De la mateixa manera que no cal tenir actituds deferencials cap a les autoritats públiques, tampoc no cal ser deferencial amb els periodistes, cosa que ocorre constantment en els mitjans públics de comunicació catalans. Quan en una ocasió Mònica Terribas em va entrevistar (com a Rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya) en directe en el programa ‘La nit al dia’ li vaig retreure que mai no toqués temes tabús en el seu programa (com el nefast paper de l’església catalana durant la repressió feixista a Catalunya, el paper de la Monarquia a Espanya, o el fet que un burgès a Catalunya visqui ni més ni menys que deu anys més que un obrer no qualificat) sent conscient, per cert, que les meves crítiques portarien a la meva exclusió –com així va ser– de tal programa públic. Però vaig creure important que els mitjans estiguessin subjectes a una crítica que rarament apareix en tals canals.
En les seves entrevistes, Mònica Terribas va adoptar el to clarament neoliberal que millor reflecteix el seu ideari polític. L’altre component identitari –és persona de simpaties independentistes– va aparèixer en la seva entrevista a Artur Mas, forçant-lo identificar-se com a partidari de la independència de Catalunya. Un exemple de tal sensibilitat neoliberal va aparèixer en l’inici de la discussió, en el punt en què preguntava com sortir de la crisi, en què la primera crítica que li va fer al President Zapatero era que el govern no abaixés els salaris, tal com –segons ella– havia proposat el Fons Monetari Internacional. No sóc un fan de l’FMI, el més gran promotor de polítiques neoliberals en la comunitat internacional (i els meus escrits ho mostren), però he d’aclarir que ni tan sols l’FMI ha proposat tal mesura per resoldre la crisi econòmica. Terribas va confondre l’FMI amb la patronal espanyola, que sí que ha demanat que s’abaixin els salaris.
Em sembla molt bé que la periodista Terribas plantegi el punt de vista de la patronal, però em sembla molt malament que no presenti també el punt de vista sindical, referint-se a les propostes dels sindicats per sortir de la crisi. Parafrasejant la seva pregunta, podria haver-li dit al President Zapatero: “Vostès han renunciat a augmentar la despesa pública per crear llocs de treball, finançant aquesta expansió de despesa pública amb impostos a la banca i a les entitats empresarials, així com a les rendes superiors, que es van beneficiar de les polítiques dutes a terme durant els últims trenta anys, mesures recomanades pels sindicats. Si no han aprovat això, què pensen fer llavors?”.
No va fer aquesta pregunta. En comptes de dir “apujar impostos a la banca i a les entitats empresarials i rendes superiors” va dir “abaixar els salaris”. I on diu sindicats, va dir FMI (encara que, en realitat, fos el món empresarial el que ho proposés). I tot això ho va dir amb tota naturalitat, com si fora neutra i molt professional. No dubto de la seva professionalitat, però sí de la seva neutralitat.
En realitat, aquesta postura és la dominant en els equips de direcció de TV3, que estan controlats en la seva majoria pels professionals heretats de l’època Pujol. Existeix una falta de pluralitat en els seus programes, amb escassa presència d’opinions d’esquerra (o, com va dir Mònica Terribas en la seva entrevista, despectivament, “postcomunistes”) en els seus canals.
L’últim exemple d’aquesta escassa sensibilitat democràtica és el vet al documental “Monarquia o República?”, en què es presentaven veus favorables a la República, juntament amb veus a favor de la Monarquia, censura que es va presentar paradoxalment com a defensa de la llibertat, protegint el ciutadà de programes esbiaixats. Tal argument és insostenible, vista la receptivitat de TV3 a mostrar un documental (mostrat com a ficció), clarament pro Monàrquic, ’23F: El día más difícil del Rey’. Tal com va indicar la Comissió de la Dignitat (que va veure el documental i va protestar per la seva suspensió), tal vet polític és una ofensa a una societat democràtica.
Dos últimes observacions: TV3 és de tots els catalans i no s’ha d’acceptar que estigui, avui, clarament esbiaixada, excloent punts de vista àmpliament acceptats entre importants sectors de les classes populars. Tal comportament mereix ser denunciat. Com també mereix ser censurat el Parlament català, que supervisa els mitjans audiovisuals (inclosa TV3) de la Generalitat de Catalunya, per permetre aquesta falta de pluralitat ideològica en aquests mitjans. És incomprensible que un Parlament (i un Govern) amb majoria d’esquerres permeti aquesta situació en els mitjans del poble català.
Exemples d’aquest biaix són constants. Estic escrivint aquestes notes el matí del divendres 16 d’abril. TV3 comença amb el programa ‘Els Matins’ de Josep Cuní, en què aquest periodista promou l’últim llibre d’un economista ultraliberal (que vol privatitzar-ho tot), entrevistant-lo. És l’entrevista del dia. Un indicador de l’extremisme d’aquest economista (molt promocionat a TV3), Sala i Martín, és la seva proposta de privatitzar completament les pensiones públiques tal i com va fer el dictador Pinochet a Xile, proposta amb la qual, a Catalunya, només un 14% de la població (la major part, empresaris i persones de renda alta) hi està a favor. TV3 mai ha entrevistat un economista de l’altre extrem, que volgués nacionalitzar-ho tot, incloent-hi la botiga de comestibles del barri. A TV3, alguns extrems són més acceptats que altres.
Tal secció fou seguida d’una altra, una tertúlia en la qual no hi havia cap persona d’esquerres. La majoria són de dretes i al màxim que s’hi arriba és al centre. Un, el notari López Burniol, tertulià habitual, critica els extremismes de les protestes contra el Tribunal Suprem; un altre, sempre present a TV3 i a Catalunya Radio, el Sr. Culla, critica la egocentrisme del Sr. Garzón; una altra, la Sra. Maria de la Pau Janer, acusa Garzón de voler que el condemnin per poder ser un màrtir; i el Sr. Jordi Mercader (que ha indicat que el Sr. Sala i Martín és un geni que diu grans veritats) també ha accentuat les seves crítiques al Sr. Garzón.
I així, dia rere dia. I tot pagat pels ciutadans de Catalunya.
Veure article en PDF