Article publicat en dues parts per Vicenç Navarro al diari PUBLIC, 16 i 17 de juny de 2010.
Aquest article documenta que el gran retard de despesa pública social de Catalunya es deu no solament al dèficit fiscal que Catalunya té amb l’estat central sinó a la manca de contribució a l’estat per part de les rendes superiors a Catalunya, resultat del domini polític que les forces conservadores i liberals han tingut en la història de Catalunya.
Catalunya té un estat del benestar molt poc desenvolupat com a conseqüència de tenir una despesa pública social baixa (tant en transferències, com pensions, com serveis públics, com sanitat, educació, serveis socials, escoles bressol, serveis domiciliaris, habitatge social, entre d’altres). La despesa pública social com a percentatge del PIB (17,8%) és una dels més baixes de la UE-15, el grup de països de la Unió Europea de semblant desenvolupament econòmic al nostre (el seu promig és del 27%). Suècia, el país amb major desenvolupament del seu estat del benestar entre els països de la UE-15, és del 30% del PIB. La mateixa conclusió s’aconsegueix quan analitzem la despesa pública per habitant. Tal indicador és 5.475 euros estandarditzats (e.e.) (és a dir, euros que han estat homologats perquè tinguin idèntica capacitat de compra entre els països de la UE-15), un dels més baixos de la UE-15, el seu promig és 7.464 (tal valor per Suècia és de 9.028). I el mateix passa quan analitzem el percentatge de la població adulta que treballa en els serveis públics de l’estat del benestar, citats anteriorment com sanitat, educació, serveis socials, escoles bressol, serveis domiciliaris a persones amb dependències, entre altres. Tal percentatge, 8,23%, és dels més baixos de la UE-15, ja que el seu promig és de 15,01% (Suècia és 24%). En aquest últim país, gairebé un ciutadà adult de cada quatre treballa en aquells serveis. A Catalunya, menys d’un per cada deu. En realitat, i en contra del que veus conservadores i neoliberals (molt prominents en els mitjans d’informació i persuasió a Catalunya) el percentatge de la població adulta que treballa en el sector públic és dels més baixos de la UE. Catalunya té un sector i ocupació pública molt reduït.
Aquest subdesenvolupament de la Catalunya Social contrasta amb l’elevat desenvolupament econòmic del país. El seu nivell de riquesa és ja superior al promig de la UE-15. El PIB per capital català és ja el 110% del de la UE-15. Som ja més rics que la mitjana dels països més rics de la UE-15. I, en canvi, la despesa pública social (que finança l’estat del benestar català) per habitant és només un 73,3% de la mitjana de la UE-15. Si en lloc de ser aquest percentatge fos -com ho és el seu PIB per càpita- un 110% del promig de la UE-15, Catalunya es gastaria 19.600 milions d’euros més. Això és el que Catalunya hauria de gastar pel nivell de riquesa que té. En altres paraules, Catalunya hauria de gastar 8.210 euros estandarditzats per habitants, és a dir, 2.735 euros estandarditzats per persona més del que ens gastem ara.
Per què aquest retard social? La resposta que es dóna amb més freqüència en els fòrums polítics, empresarials i mediàtics de Catalunya és que tal dèficit (en la mesura que es reconeix, ja que alguns neguen que existeixi) és perquè Catalunya té un dèficit fiscal amb la resta d’Espanya, conseqüència de que Catalunya rep de l’estat central espanyol 11.143.000 d’euros (que representen, segons Idescat, l’agència estadística de la Generalitat de Catalunya un 6,55% del seu PIB) menys del que li correspon per l’aportació fiscal dels ciutadans que viuen al seu territori. En realitat, si aquesta quantitat s’invertís en l’estat del benestar català, el percentatge que la despesa social representaria sobre el seu PIB passaria de ser 17% a un 23% del PIB, un augment considerable. D’aquí la gran importància que aquest dèficit fiscal es corregeixi perquè Catalunya pugui anar cobrint el seu enorme dèficit social. I és d’aplaudir que, a partir de les reformes fiscals iniciades pel govern d’Entesa de la Generalitat de Catalunya, s’estan donant passos en aquesta direcció, (excessivament lents, però en bona orientació).
L’existència d’aquest dèficit fiscal de Catalunya amb la resta d’Espanya ha centrat la majoria del debat polític i mediàtic a Catalunya, ja que es considerava que el retard social de Catalunya es devia a aquest dèficit fiscal. No cal dir que aquesta interpretació del nostre subdesenvolupament social va ser àmpliament utilitzada per les veus sobiranistes i independentistes catalanes (ben representades en el programa independentista de clara orientació propagandista, que va mostrar TV3 “Adéu a Espanya?”) per al seu benefici polític i electoral.
Les dades, però, no avalen aquestes postures. No hi ha dubte que és important resoldre aquest dèficit fiscal. Però encara que es resolgués, Catalunya continuaria gastant-se molt menys del que hauríem gastar pel nivell de riquesa que tenim. Catalunya es gasta en el seu estat de benestar 5.475 euros estandarditzats per habitant. Si haguéssim resolt el dèficit fiscal a Espanya, aquesta xifra augmentaria a 6.440, una xifra encara molt per sota de la mitjana de la UE-15, 7.464, i molt, molt menys del que ens correspondria pel nivell de riquesa que tenim, és a dir, 8.210 euros estandaritzats. El dèficit social català és de 2.735 e.e. L’aportació de 965 euros que resultaria d’eliminar el dèficit fiscal, encara que important, és molt insuficient per cobrir el dèficit social. Aquesta és la realitat que, o bé es desconeix, o bé s’ignora deliberadament, perquè la raó més important d’aquest retard no és el poder diferencial nacional (de la nació catalana versus la nació espanyola), sinó el poder diferencial per classe social que existeix a Catalunya. En contra d’una percepció molt generalitzada i interessada en l’establishment català, avui a Catalunya hi ha classes socials i hi ha tantes Catalunyes com classes socials té el país. I la burgesia, petita burgesia i classes professionals de renda mitjana alta, que representen el 30% de renda superior de la població, tenen un enorme poder polític i mediàtic a Catalunya. Inclouen, per cert, el món empresarial i mediàtic català que estableixen els paràmetres de la saviesa convencional (molt promoguda per la majoria dels mitjans, inclosos els públics de la Generalitat de Catalunya) que no volen ni sentir parlar sobre classe social, i que promouen la ideologia neoliberal. Aquest grup no està pagant l’Estat (i a la Generalitat i als ajuntaments) els impostos que haurien (segons la pròpia agència tributària, un empresari a Catalunya ingressa menys diners que un treballador) i, com a conseqüència de la seva enorme influència política (una coalició, CiU, d’un partit liberal i un partit demòcrata cristià va governar Catalunya durant vint-i-tres anys) els ingressos a l’estat (central i autonòmic) són molt baixos i el sector públic a Catalunya no va ser prioritari per a tal coalició durant el seu mandat. En realitat, tal coalició es va aliar amb el govern central (la majoria del període, el partit nacionalista espanyol, el PP) per baixar els impostos i afavorir les rendes del capital i rendes superiors.
La situació va començar a canviar el 2003 amb el canvi del govern. La despesa pública social per habitant es va incrementar d’una manera molt notable durant el període 2003-2007 (abans que s’iniciés la crisi). De 3.781 euros reals es va passar a 4.806, un creixement molt més gran que el passat durant el govern CiU en el període 1999-2003, que va passar de 3.013 a 3.781. És a dir, un increment de 257 euros per habitant. Com a conseqüència, la diferència de despesa pública social de Catalunya amb la mitjana de la UE-15, que havia arribat al seu màxim de 2.747 euros estandarditzats el 2003, va baixar a 2.658 el 2007. Si continua aquest descens, Catalunya hauria anat descendint el seu enorme dèficit social. Però la crisi actual pot aturar i revertir aquesta correcció. Per aquest motiu ha estat un pas important l’augment d’impostos de les rendes superiors aprovat pel govern de la Generalitat (oposat per les dretes nacionalistes espanyoles i catalanes) per tal d’evitar aquest descens. Aquestes dades mostren que tant a Catalunya com a Espanya, la categoria de poder de classe social és tant o més important que la categoria nació. I d’això és del que no es parla en el nostre país.
Veure la primera part en PDF
Veure la segona part en PDF