Article publicat per Vicenç Navarro al setmanari EL TRIANGLE, 28 de juny de 2010
Aquest article mostra que l’endarreriment social de Catalunya no es deu exclusivament o primordialment al dèficit fiscal que Catalunya té amb l’Estat espanyol sinó que respon a l’excessiva influència política de les classes benestants a Catalunya que no paguen els impostos que paguen els seus homòlegs al promig de països de la UE-15.
A Catalunya el tema nacional ha absorbit l’atenció mediàtica i política del país. L’enorme endarreriment social de Catalunya, per exemple, s’ha atribuït al dèficit fiscal de Catalunya respecte a l’estat central espanyol. És a dir, el fet que la despesa pública social per habitant estigui a la cua de la UE-15, fins i tot ara, després d’un considerable augment en despesa pública social ocorregut des de 2003 (com a conseqüència del canvi polític que va tenir lloc al nostre país ), s’explica perquè Catalunya rep de l’Estat Central menys diners dels que els seus ciutadans aporten a l’Estat Central (després de descomptar les despeses de solidaritat amb la resta d’Espanya -que pocs catalans qüestionen- i despeses de l’Estat que cobreixen serveis generals com defensa i serveis diplomàtics, entre d’altres). Catalunya, on el PIB per càpita és ja el 110% de la mitjana dels països més rics de la Unió Europea, és a dir, de la UE-15, es gasta en el seu estat del benestar (o el que és el mateix, la seva despesa pública social per habitant), només un 73% de la mitjana de la UE-15. I això es deu -se’ns diu pel discurs dominant a Catalunya- a una explotació de la nació catalana per part de l’Estat espanyol. I tot un seguit de missatges, clarament rendibles des del punt de vista polític, s’han estat promovent pels nacionalistes conservadors i neoliberals, (havent estat els mitjans públics d’informació i persuasió catalans més importants -Catalunya Ràdio i TV3- els grans promotors de tal missatge), la qual cosa, afegida al comportament anticatalà del Tribunal Constitucional (on la composició la ultradreta està ben representada) explica un sorgiment considerable de l’independentisme. Tal Tribunal s’identifica com Espanya i dóna peu a tot un seguit de tesis d’explotació nacional en la qual l’Estat espanyol explota a Catalunya.
Una solució a aquesta situació, promoguda per TV3 en el seu programa “Adéu a Espanya?” és la separació de Catalunya de la resta d’Espanya. Tal programa, clarament propagandístic (ja que no es va permetre cap veu desfavorable a aquesta opció) es va presentar al públic televident, per part de la directora de TV3, Mònica Terribas, com apolític. I ho va dir amb tota serietat davant la comissió supervisora del Parlament Català. Fa poques setmanes aquesta directora va vetar a TV3 un programa en què es debatia si el millor règim per a Espanya seria una República o una Monarquia (en el qual hi havien veus a favor i altres en contra), per considerar poc equilibrat, massa polític i esquerranós. La incoherència de tal persona assoleix nivells escassament defensables en uns mitjans públics que haurien de ser pluralistes i democràtics, i que no ho són. És la mera instrumentalització d’uns mitjans públics per la direcció corporativista de tal empresa, de conegudes simpaties independentistes.
El problema amb aquesta interpretació del dèficit social no és que no hi hagi una explotació nacional (que la hi ha i que s’ha de corregir, com està fent el govern d’esquerres de la Generalitat, amb l’acord del govern socialista espanyol), sinó que aquesta no és la major causa del subdesenvolupament de la Catalunya social. La major causa és l’explotació de classe, que l’èmfasi en l’explotació de nació ha amagat, en moltes ocasions deliberadament, per part dels nacionalistes conservadors i liberals, ja que són els seus comportaments en defensa dels seus interessos de classe els que expliquen en gran part el dèficit social de Catalunya.
Vegem les dades. Catalunya s’hauria de gastar, pel nivell de desenvolupament econòmic que té, 8.210 euros estandarditzats per càpita (euros estandarditzats són euros modificats en el seu valor monetari per a adaptar-los a una unitat de compra que tingui la mateixa capacitat adquisitiva en països de diferent nivell de vida). Al 2007 (darrer any que l’agència estadística de la UE, Eurostat, va publicar dades homologables per a tota la UE) es va gastar 5.475 e.e., és a dir, 2.735 e.e. menys del que ens hauríem de gastar. Si el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya no existís (és a dir, que Catalunya retingués els fons aportats a l’Estat un cop descomptades les despeses de solidaritat i les despeses de l’Estat central, com Exèrcit, Diplomàcia i altres), això significaria que Catalunya es gastaria 965 e.e. més que ara per persona en el seu estat del benestar. Però encara quedaria un dèficit de 1.770 e.e. per càpita, que té a veure amb l’explotació per classe social, ja que tal dèficit es deu al fet que el 30% de renda superior de la població catalana (la burgesia, petita burgesia i classes mitjanes de renda alta, que tenen un enorme poder polític i mediàtic a Catalunya) no contribueix a les arques de l’Estat com contribueixen els seus homòlegs en la mitjana de la UE-15. I el que no diu és que les polítiques públiques promogudes pels nacionalistes conservadors i liberals (de reducció d’impostos i de reformes fiscals regressives) i que són aprovades en aliança amb les mateixes classes a nivell de l’Estat espanyol, han facilitat el creixement d’aquest enorme dèficit, ocult mitjançant el discurs d’explotació nacional altament mobilitzador. I, no cal dir que, ni TV3 ni Catalunya Ràdio han dit res. La seva “crosta nacionalista” amaga la “crosta neoliberal” que tipifica aquests mitjans. En realitat, un dels majors obstacles per poder resoldre aquest dèficit social és la campanya d’ocultació de l’existència d’una lluita de classes brutal a Catalunya en la que les classes vencedores de tal lluita controlen la gran majoria dels mitjans de persuasió. Així de clar.
Veure article en PDF