Article publicat al diari digital EL DEBAT, 3 de febrer de 2011
Aquest article mostra l’agressivitat, i fins i tot hostilitat, existent en el discurs polític de les dretes als Estats Units i a Espanya, contrastant amb el prevalent entre les esquerres en ambdós països. Tal comparació qüestiona l’equidistància que alguns columnistes atribueixen en el comportament de totes les sensibilitats polítiques. Aquest argument que “tots ho fan” no és sostenible en base a les dades existents i és una mera justificació d’un comportament incívic, prevalent entre les dretes nord-americanes i espanyoles.
Una de les maneres de diluir responsabilitats respecte a comportaments incívics en la vida política és subratllar que tots –tant les dretes com les esquerres– ho fan. D’aquesta manera, les estridències, insults i hostilitats es presenten com a característiques de la vida i cultura política, igualment repartides entre tots els components de l’espectre polític, sense considerar uns pitjors que altres. Així, en una reflexió sobre la vida política nord-americana, Pilar Rahola (amb l’estridència, insults i sarcasmes que caracteritzen les seves columnes a ‘La Vanguardia’), en el seu article sobre els fets derivats dels assassinats a Arizona “Arizona en gris” (11.01.11), considera inacceptable (crec que li hagués sortit més de l’ànima dir-ne ‘intolerable’), definir les dretes als Estats Units com a pitjors que les esquerres (definint com a dretes els republicans i com a esquerres els demòcrates) en el seu comportament incívic. Així, detalla que “si Palin diu barbaritats dels demòcrates, aquests no es queden ‘chiquitos’ amb els republicans”. En altres paraules: segons Pilar Rahola, la Sra Sarah Palin i el Tea Party no són menys incívics en el seu comportament polític que les sensibilitats existents en el Partit Demòcrata.
Com han mostrat diversos articles en la seva columna a ‘La Vanguardia’, la ignorància de Pilar Rahola sobre la realitat nord-americana és notable. Però hi hauria d’haver límits, fins i tot en la ignorància. Vegem les dades. I per això, cal fixar-se en algunes de les declaracions representatives de diverses veus influents en el Tea Party i en el Partit Republicà, començant per Glen Bech, un dels homes més importants del Tea Party, que s’ha referit en una ocasió al President Aznar com a un dels estadistes més importants del món occidental. Això en si no és matèria de preocupació, sinó d’autodefinició del criteri de l’autor. Però el que sí és més que preocupant és que, tal com ha dit a Fox News, li encantaria “matar Michael Moore amb les seves pròpies mans”; que li agradaria “que un camió atropellés el Congressista Dennis Kucinich”, demòcrata d’Ohio, una de les veus d’esquerres dins del Congrés dels Estats Units, que li causaria “gran plaer també enverinar la dirigent del Partit Demòcrata Nancy Pelosi”, afegint, a més, que el President Obama hauria de tenir la mateixa fi que el president Kennedy, i així un llarg etcètera.
L’altre dirigent intel•lectual del Tea Party i del Partit Republicà més conegut és Bill O’Reilly, que ha indicat, també a Fox News, que li encantaria “degollar la periodista Dana Milbank”, del Washington Post, mentre que una persona del seu equip de Fox News ha indicat que tant Bin Laden com Barack Obama haurien de ser assassinats. I la llista es pot allargar considerablement. Diversos nous membres del Partit Republicà al Congrés procedents del Tea Party aconsellaven als seus votants que s’armessin. I la campanya del candidat republicà que va ser derrotat en les últimes eleccions per la congressista Giffords d’Arizona va ser acompanyada de trets a l’aire per part dels seus seguidors, durant la campanya. No cal dir que el Partit Republicà no és el Tea Party. Però avui en dia és una força major amb enorme influència en aquell partit.
Convido Pilar Rahola que escolti a les veus d’esquerres dins del Partit Demòcrata que apareixen en els mitjans televisius nord-americans, com Rachel Maddow o Keith Olbermann, de l’MSNBC, o Amy Goodman, de Democracy Now, i miri quan hi pot detectar tal nivell de hostilitat i veurà que ningú hi parla en aquests termes. Repeteixo, ningú en els cercles de centreesquerra i esquerra parla en aquests tons i amb tanta hostilitat dels seus adversaris. On és la igualtat que Pilar Rahola assumeix quan assenyala que tots ho fan? Als Estats Units, les dretes sempre han estat més agressives i hostils que les esquerres. I això passa tant als Estats Units com a Espanya.
La situació a Espanya
Vegeu els comentaris de suport de Jiménez-Losantos al Tea Party i llegiu el llibre de José María Izquierdo ‘Las Cornetas del Apocalipsis’, en què detalla narrativa i pràctiques periodístiques d’enorme hostilitat o mancades de la més mínima decència i. I la llista és enorme. No només Losantos, sinó també Carlos Dávila, Isabel San Sebastián, Alfonso Ussía, Pío Moa, Juan Manuel de Prada, Hermann Tertsch, Fernando Sánchez Dragó, César Vidal, Antonio Burgos, entre altres. I a Catalunya també tenim moltes veus estridents entre les dretes, tant conservadores com liberals (neoliberals), nacionalistes o no nacionalistes (que serà subjecte d’un altre article).
No cal dir que, majoritàriament, no arriben al nivell de crida a la violència existent en el Tea Party, tot i que la major part de l’ultradreta espanyola encara avui defensa el règim que ha assassinat més espanyols en la història del nostre país, el règim liderat pel General Franco. No conec cap periodista d’esquerres que ofereixi un nivell semblant d’agressivitat i hostilitat. Reconec que no estic comparant números semblants, perquè hi ha moltes menys veus d’esquerres que d’ultradreta en els mitjans. La manca de diversitat ideològica en els principals mitjans d’informació espanyols és ben coneguda fora d’Espanya, encara que no tant a dins. A ‘La Vanguardia’ no hi ha, per exemple, una columna de la mateixa freqüència que la de Pilar Rahola que la firmi un autor d’esquerres (que pugui respondre, per cert, als constants insults i agressions de tal autora i d’altres columnistes de ‘La Vanguardia’ a les esquerres). I això és representatiu. Hi ha poquíssimes veus d’esquerres als mitjans espanyols. Però les que hi ha no expressen el comportament agressiu de les dretes. En aquest context, definir-los tots com a incívics em sembla, no només injust, sinó una mera justificació de la pròpia agressivitat de qui sosté aquesta equivalència.
Veure article en PDF