Article publicat per Vicenç Navarro al setmanari EL TRIANGLE, 14 de març de 2011

Aquest article analitza l’enorme violació dels drets humans que està passant a Kosovo i que no està sent denunciada als majors mitjans d’informació espanyols.

Crec que en la meva llarga vida he vist gairebé de tot. Però fins i tot jo em vaig sorprendre en llegir de fonts creïbles el que s’ha escrit sobre la nova república de Kosovo i el president del seu govern Hashim Thaçi. Kosovo ha sortit a les notícies a Espanya, havent estat un punt de referència i inspiració per forces secessionistes nacionalistes a Espanya, ja que el seu intent de separar-se de Sèrbia (que havia estat el centre de l’antiga Iugoslàvia) ha estat un èxit. Tal país ha aconseguit la seva independència gràcies al suport, molt actiu, del govern federal dels Estats Units, del govern Blair de Gran Bretanya, i d’un gran nombre de països de la Unió Europea. Al febrer del 2008, Kosovo va declarar la seva independència, passant a ser governada pel dirigent de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo, Hashim Thaçi. Avui és un país independent reconegut per 73 dels 192 membres de les Nacions Unides i 22 dels 27 membres de la Unió Europea. Espanya és un dels pocs països que no han reconegut a Kosovo, cosa que ha estat subjecte de crítica per part dels portaveus del nacionalisme català secessionista, tals com Joan B. Culla a les pàgines d’El País, entre d’altres, qui va intentar ridiculitzar el govern Zapatero per la seva resistència a reconèixer la nova República de Kosovo “Recrearse en el ridículo”, El País (30/07/2010). Fins aquí tot semblaria normal i previsible.

Però quan s’aprofundeix una mica més (i els mitjans de major difusió han aprofundit molt poc) es veu una realitat que assoleix dimensions surrealistes. Diversos periodistes han anat trobant i documentant fets que mostren el calibre humà dels personatges immersos en aquests fets. Diversos articles han aparegut en els mitjans, incloent un documental de l’American Ràdio Works, que han assenyalat les connexions del lideratge de Kosovo amb, no només el tràfic de drogues, sinó amb el tràfic d’òrgans obtinguts de presoners de guerra serbis per part del anomenat Exèrcit d’Alliberament. Aquesta situació va motivar que la fiscal del Tribunal Penal Internacional, que s’havia establert per analitzar la violació de drets humans en aquella regió, la Sra. Carla del Ponte, analitzés aquestes acusacions al govern de Kosovo, arribant a la conclusió que existia tràfic de òrgans dut a terme per l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo, basat en presoners serbis assassinats específicament per obtenir els seus òrgans. La fiscal ha escrit en les seves memòries les enormes dificultats que va trobar en aquesta investigació.

Les declaracions de la fiscal Carla del Ponte van forçar al Consell d’Europa a nomenar un senador suís, Dick Marty, per a que investigués aquests denúncies. El Sr. Marty va publicar el seu informe, el 16 de desembre del 2010, documentant que al centre d’aquell aparell corrupte i traficant d’òrgans estava ni més ni menys que el nou president de Kosovo, el Sr. Hashim Thaçi. La descripció del que passava era macabra i horripilant. Segons Marty, als presoners serbis que, sense saber-ho, havien de ser donants d’òrgans, se’ls separava dels altres presoners rebent grans racions d’aliment, excusant-los de fer treball manual, i permetent-los llargues hores de descans. Se’ls feien revisions periòdiques del seu estat de salut, fins al dia que arribaven els cirurgians al camp, en què els desplaçaven, un per un, al quiròfan i allà se’ls executava, i els seus òrgans eren extrets immediatament. La majoria d’òrgans s’enviaven a Israel i Canadà i el seu preu variava segons els òrgans. Aquesta pràctica va ser seguida després de la postguerra, sent els presoners serbis substituïts per gent humil dels barris més miserables de Kosovo. Fins aquí la part macabra.
Però el que és més nauseabund és que, tal com indica el senador Marty, és gairebé impossible que els governs que havien donat suport a Thaçi no fossin conscients i no coneguessin l’existència d’aquest tràfic d’òrgans i de drogues. Tots els indicis apunten que els serveis d’informació dels governs de l’OTAN (la majoria dels quals donaven suport al govern de Kosovo) eren coneixedors d’aquests fets ja que s’havien publicat en els mitjans. Aquests mateixos governs, per cert, havien donat suport al partit de Thaçi, el Partit Democràtic de Kosovo, en les eleccions del passat 12 de desembre, clarament fraudulentes com bé va documentar The Guardian. És més, el Sr. Tony Blair, gran defensor de Thaçi, s’havia desplaçat a Kosovo per recollir la Medalla d’Or de Kosovo, màxim guardó atorgat pel govern Thaçi. I el vicepresident Biden va arribar a definir Thaçi com el George Washington de Kosovo. Tal com escriu Alexander Cockburn en el seu article “Could a Serbian Heart have saved Richard Holbrook?” publicat a The Nation (31/1/11) -la revista del món intel•lectual progressista dels Estats Units- (del qual va derivar gran part de les dades presentats en aquest article) amb aquest tipus de comportaments és difícil veure als governs que van donar suport aquelles forces secessionistes com a defensors dels drets humans.
Naturalment que els nacionalistes secessionistes no són responsables d’aquests fets. Però, de la mateixa manera que van exigir, amb raó, als comunistes que denunciessin a Stalin, ells haurien de ser els primers que denunciessin al govern independentista de Kosovo. I fins ara no ho han fet. Ans al contrari, hi ha hagut un silenci ensordidor.

Veure article en PDF