Publicat a PÚBLIC per Vicenç Navarro, 11 de maig de 2011.
Aquest article critica les polítiques de retallades de la despesa pública sanitària i social que està realitzant el govern CiU i que estan deteriorant la qualitat de l’escassament finançat estat del benestar català. L’article assenyala que l’escassa despesa pública social no és responsable del dèficit públic de la Generalitat. Ho és, en canvi, la baixada d’impostos que ha estat passant durant els darrers quinze anys i que ha creat un dèficit públic estructural de la Generalitat i de l’estat espanyol molt marcat, que ha aparegut en tota la seva intensitat quan la bombolla immobiliària ha esclatat. L’article conclou que per reduir el dèficit públic s’hauria d’augmentar la progressivitat fiscal, en lloc de reduir la despesa sanitària i social.
Una de les mesures que ha pres el nou govern de la Generalitat en mans de CiU ha estat la de fer retallades importants en despesa sanitària, educativa i social. El govern Mas ha indicat que aquestes retallades són necessàries per a reduir el dèficit de la Generalitat de Catalunya per tal de complir la part corresponent a les Comunitats Autònomes per aconseguir la reducció del dèficit de l’Estat espanyol que és imprescindible per acomplir amb el mandat tan dels mercats financers com de la direcció de la Unió Europea.
D’aquesta manera s’està creant una percepció reproduïda per gran número de mitjans de comunicació a Catalunya de que aquestes retallades són necessàries i inevitables. I el debat existent es centra únicament en com fer aquestes retallades de despesa. En aquesta discussió, tanmateix, no s’analitza el perquè s’ha arribat al dèficit actual del govern de la Generalitat i de l’Estat espanyol. La única explicació que l’actual govern dona és de que el govern tripartit anterior havia gastat excessivament, la qual cosa havia portat a la situació intolerable actual.
Centrar-se en la despesa pública evita tocar el tema clau, que són els ingressos. La majoria d’ingressos a l’Estat (tan central com autonòmic) provenen dels impostos i les taxes. I aquests impostos a nivell de l’Estat central, havien anat baixant i baixant durant els últims quinze anys. Sembla que els creadors d’opinió s’han oblidat de que des de l’any 1996 els impostos, tan de les rendes superiors com les rendes del capital, han anat baixant d’una manera molt marcada, primer, durant el govern PP en aliança amb CiU i després amb el PP en majoria, i a partir del 2004 amb el govern Zapatero (que s’havia fet famós amb la seva frase de que baixar els impostos era d’esquerres) va continuar la baixada que va tenir lloc amb l’ajuda, de nou, de CiU.
Aquesta baixada d’impostos no es notava perquè el creixement econòmic, molt accentuat com a conseqüència de la bombolla immobiliària, feia que els ingressos a l’Estat anessin pujant paral•lelament al creixement econòmic, compensant així la baixada impositiva. Ara bé, quan la bombolla immobiliària va explotar i l’atur es va disparar, els ingressos a l’Estat van baixar en picat i va aparèixer amb tota cruesa el dèficit estructural, resultat d’aquella baixada d’impostos. Segons el Fons Monetari Internacional, dos terceres parts del dèficit estructural de l’estat espanyol es devien precisament a aquella baixada d’impostos. L’altra tercera part és la disminució de l’activitat econòmica. La baixada d’impostos, és l’arrel del problema que no es vol tocar i que s’amaga en aquesta discussió de que el problema està en el nivell de despesa. No es pot resoldre aquest problema sense revertir la regressivitat fiscal que es va accentuar molt durant aquells anys. En altres paraules, a no ser que la gent amb més recursos i les rendes del capital paguin més impostos dels que paguen ara, el problema del dèficit no es resoldrà. Voler-ho resoldre a base de reduir la despesa pública dels serveis de l’Estat del Benestar a Catalunya i a Espanya (els països que tenen una despesa social per càpita més baixa de la UE-15) és voler resoldre aquest problema a base de perjudicar encara més a les classes populars que són les que utilitzen més els serveis de l’Estat del Benestar.
Està bé que es demani que l’Estat central pagui el que es va comprometre en el pacte fiscal que va firmar la Generalitat quan estava governat per les esquerres. Però s’ha d’informar al poble català que el dèficit de despesa pública social de Catalunya amb el promig de la Unió Europea dels Quinze (els països més rics d’Europa) és molt més gran que les quantitats que es demanen de l’Estat central. En realitat, Catalunya es gasta 19.600 milions d’euros menys del que ens hauríem de gastar pel nivell de riquesa que tenim. No és cert el que el govern de la Generalitat diu de que ens gastem més del que tenim. Catalunya ja és un país molt ric. El seu PIB per càpita és el 110% del promig de la UE-15, però en canvi la despesa pública social per càpita que cobreix la despesa per sanitat, educació i serveis social, entre altres, és només el 73% del promig de la UE-15. No és que Catalunya no tingui recursos, és que l’Estat, incloent la Generalitat, no els recull, el que vol dir que no augmenten els impostos de la gent que hauria de pagar més del que paguen. La majoria de la gent que està en nòmina ja paga a nivells semblants al promig d’Europa. El problema està en una minoria enormement poderosa que paga molt poc o inclús no paga. Catalunya i Espanya són els països d’Europa que tenen uns ingressos a l’estat més baixos, 34% del PIB, comparat amb el 44% de la UE-15 i 52% a Suècia. Aquest és el problema.