Article publicat al Diari ARA, per Vicenç Navarro. 12 d’octubre de 2011.
Aquest article qüestiona que el gran endarreriment social de Catalunya es degui primordialment al dèficit fiscal que Catalunya té respecte a Espanya.
L’estat del benestar de Catalunya està molt poc desenvolupat. El percentatge de la població adulta que treballa en els serveis públics de l’estat del benestar, com ara sanitat pública, educació pública, serveis domiciliaris a les persones amb dependències, escoles bressol (mal anomenades guarderies ) i serveis socials, entre d’altres, és només un 8%, el més baix de la Unió Europea dels Quinze, UE-15, que és el grup de països més propers a Catalunya i Espanya pel seu nivell de desenvolupament econòmic. Tal percentatge a Espanya és del 10%, que és molt més baix que la mitjana de la UE-15, 15%, i molt, molt més baix que el de Suècia, un 23,75%. Gairebé un adult de cada quatre treballa en els serveis públics de l’estat del benestar a Suècia. A Catalunya no arriba ni a un de cada deu.
Si agafem un altre indicador, com la despesa pública social en les transferències públiques -com ara ajudes a les famílies- i dels serveis públics esmentats en el paràgraf anterior, veiem, de nou, que estem a la cua de la UE-15. Catalunya es gasta només un 18% del seu PIB en l’estat del benestar, menys que Espanya, un 21%, molt menys que la UE-15, un 27%, i molt menys que Suècia, un 30%.
El mateix passa quan analitzem la despesa pública social, és a dir, la despesa que l’Estat (Generalitat i ajuntaments a Catalunya i l’Estat central) es gasta en l’estat del benestar català per habitant, resulta que també és el més baix de la UE-15, uns 5.475 euros estandarditzats (euros homologats per la seva capacitat de compra en els països de la UE-15), una xifra lleugerament inferior a l’espanyola, 5.536 euros, molt menor que la de la mitjana de la UE-15, i molt, molt menor que la de Suècia, 9.028 euros.
Es miri com es miri, Catalunya està a la cua de l’Europa social. Una explicació d’això són els escassos ingressos que la Generalitat i els ajuntaments reben per finançar-lo. Aquests ingressos representen el 34% del PIB de Catalunya, comparat amb el 44% de la UE-15 i el 54% de Suècia.
A Catalunya l’explicació més generalitzada d’aquests baixos ingressos ha estat l’anomenat dèficit fiscal (la manera tècnica de definir el que molts anomenen l'”espoli de Catalunya per part d’Espanya”). Tal argument, que té un component de raó, no explica tot el dèficit de despesa pública social. En realitat l’explica poc.
Catalunya es gasta en el seu estat del benestar el 17,8% del PIB. Si es corregís el seu dèficit fiscal amb l’Estat (segons les xifres del partit governant de la Generalitat un 9% del PIB, al qual caldria sostreure els fons per a l’Estat central per a serveis comuns a tot l’Estat i contribució de solidaritat -4% del PIB-, una xifra que tal partit admet que seria raonable), Catalunya es gastaria en el seu estat del benestar un 22,8% del PIB, és a dir, cinc punts més del PIB. Però el que Catalunya hauria de gastar pel seu nivell de riquesa (el seu PIB per càpita és el 110% de la mitjana de la UE-15) és un 29,8% del seu PIB, és a dir, 12 punts més del PIB del que es gasta. L’eliminació del seu espoli nacional significaria que la distància entre el que Catalunya es gasta en el seu estat del benestar i el que hauria de gastar (que és 12 punts), es reduiria en cinc punts, menys de la meitat. L’enorme dèficit social de Catalunya continuaria, encara que reduït.
La causa real d’aquest dèficit és el que podria anomenar-se espoli de classe , que queda amagat sota el tema espoli nacional . Aquest espoli de classe passa tant a Catalunya com a Espanya.
Un treballador de la manufactura a Catalunya ja paga en impostos percentatges del seu sou només lleugerament inferiors als que paga el seu homòleg a la UE-15 (i un 74% del que paga el treballador de la manufactura a Suècia, el país amb impostos més elevats i un estat del benestar més elevat). En canvi, les persones superriques (que pertanyen a l’1% de renda superior del país) paguen només el 28% del que paguen els seus homòlegs a la UE-15 i un 20% del que paguen els superrics a Suècia (en realitat, és probable que els percentatges siguin fins i tot menors ja que aquestes xifres es calculen en declaracions de renda nominals i no reals).
Aquest diferencial d’impostos entre el que paguen les elits financeres i empresarials i les rendes superiors d’una banda, i el que paguen la majoria de treballadors i empleats que estan en nòmina de l’altra, és el que explica, en gran part, aquest buit en els ingressos a l’Estat. Aquest diferencial ha anat augmentant a causa de la reducció d’impostos en els últims quinze anys, que ha beneficiat predominantment les rendes superiors i les rendes del capital (les persones que ingressen 300.000 euros o més a l’any han vist disminuir els seus impostos un 37% en els últims quinze anys; el treballador de la manufactura un 1,3%). Exemples d’aquestes reduccions són l’eliminació dels impostos del patrimoni (538 milions d’euros) (que, per cert, i en contra del que va dir el president de la Generalitat, Artur Mas, al Parlament de Catalunya -que va dir que ja no existeix en altres països-, existeix en un gran nombre de països europeus: Bèlgica, França, Alemanya, Holanda, Luxemburg, Noruega i Suïssa, i també als Estats Units), de successions (400 milions a l’any), així com la baixada d’impostos de les rendes superiors (250 milions a l’any), entre moltes altres rebaixes d’impostos aprovades pels partits governants a Catalunya i a Espanya.
Dues observacions es dedueixen de les dades presentades en aquest article. Una és que les retallades de despesa pública social a Catalunya contribuiran a solidificar el gran endarreriment social del nostre país. L’altra observació és que aquest endarreriment no es pot reduir sense una reforma fiscal (tant a Catalunya com a Espanya) que corregeixi l’enorme desigualtat existent en les responsabilitats fiscals dels diferents col•lectius, que discrimina favorablement les rendes superiors i les rendes del capital sobre les rendes del treball.