Publicat al diari semanal EL TRIANGLE, 2 març 2009
L’èmfasi que els mitjans d’informació han donat a la figura d’Obama ha amagat una mobilització popular als EE.UU. que ha adquirit un to clarament antiestablishment, que ha fet possible la candidatura i victòria d’Obama. En contra del que es presenta, no es Obama qui ha creat un moviment, abans el contrari, ha estat aquest moviment de protesta el que ha fet possible Obama. Una mobilització especialment interessant ha estat la mobilització dels sindicats, que exigeixen una expansió dels drets laborals, molt restringits als EE.UU.
L’atenció mediàtica cap a la figura del candidat, ara President Obama, presentant-lo com el generador d’un moviment popular, ha significat que es desconegui la gran mobilització popular que està existint als EE.UU. i que ha fet possible l’elecció de Obama. L’enorme descrèdit de les institucions polítiques representatives que existeix als EE.UU., conseqüència de la percepció generalitzada entre les classes populars de que tals institucions no representen els interessos de la població sinó els dels grups financers, econòmics i corporatius que financen les campanyes electorals dels polítics, explica que tots els candidats de les últimes eleccions es van haver de presentar com anti-Washington. Washington representa –als ulls de la majoria de la ciutadania- el maridatge de la classe política amb el que s’anomena en aquell país the Corporate Class, la classe empresarial que inclou les grans empreses del país.
Aquesta mobilització anti-Washington es presenta en formes diferents. Una d’elles és la mobilització dels sindicats pressionant al govern Obama perquè passi una llei (cosa a la qual es va comprometre en la campanya electoral) que faciliti la sindicalització dels treballadors, un dret molt restringit als EE.UU. a causa del enorme poder de la Corporate Class. Segons les últimes enquestes, ni més ni menys que el 73% de la població que treballa desitjaria tenir tal Llei. El 68% dels treballadors no sindicalitzats desitjarien estar-ho, però temen fer-ho doncs no és infreqüent que un treballador sigui acomiadat per intentar sindicalitzar als seus col•legues en el lloc de treball. L’acomiadament implica no només la pèrdua del salari sinó també l’atenció sanitària del treballador i de la seva família. Avui el 62% dels ciutadans nord-americans obtenen la seva cobertura sanitària a través de la seva empresa. Els empresaris negocien (en els altament descentralitzats convenis col•lectius) amb els seus empleats i treballadors no només els salaris, sinó també la cobertura sanitària, pagant a les companyies d’assegurança sanitària la pòlissa per a l’assegurament privat. Aquesta és, per cert, la proposta de reforma sanitària que han fet a Espanya els partits conservadors i liberals, com el PP i el CIU, amb l’objectiu de facilitar l’assegurament privat de la sanitat (mitjançant el desgravament de l’assegurament privat col•lectiu). Als EE.UU. quan un treballador perd el seu treball, perd també la seva cobertura sanitària, la qual cosa explica l’enorme por que té el treballador a perdre el seu lloc de treball. Estats Units és el país on hi ha menys dies perduts com a conseqüència de vagues. La disciplina laboral se sosté sobre la base de que els beneficis socials (incloent els sanitaris) els controlen els empresaris. Per aquest motiu les associacions empresarials s’oposen a la cobertura sanitària universal (en les quals sigui el govern el que financi i garanteixi la cobertura sanitària) doncs els privaria del poder controlar la força de treball. S’explica així perquè els sindicats han estat els agents socials que han pressionat més per aconseguir la universalització dels beneficis sanitaris als EE.UU.
Una altra demanda dels sindicats és el poder aconseguir el dret de sindicalització. És a dir que el sindicat pugui existir en una empresa quan la majoria de treballadors així ho demani. Aquest dret tan elemental no existeix als EE.UU. L’empresari té, en la pràctica, el poder de controlar el procés de les eleccions. Aquesta demanda sindical serà un dels punts de batalla en l’època Obama. El món empresarial lluitarà fins a l’últim moment perquè aquesta proposta no es converteixi en Llei.
Aquesta mobilització sindical està recuperant la història de la lluita pels drets laborals als EE.UU. Figures que eren prohibides i que havien estat vetades en els mitjans de comunicació durant tots aquests anys estan sent ara reconegudes. Un dels moments més emotius en les festes d’inauguració del President Obama va ser precisament quan mig milió de persones que van assistir al concert de Washington (el diumenge abans del dia de la Inauguració) van seguir l’última cançó del concert que, per petició popular, va ser de Peter Seeger (que juntament amb Woody Guthrie havien estat els fundadors de la cançó de protesta del món del treball enfront de l’enorme explotació de classe que existeix als EE.UU.) que va estar vetat en els majors mitjans d’informació dels EE.UU. per molts anys. Peter Seeger va cantar, juntament amb Bruce Springsteen (que es va referir a Peter Seeger, de 89 anys, com el seu mestre i la seva inspiració), l’himne de les esquerres nord-americanes This Land is your Land (Aquesta Terra és la teva Terra), utilitzant la lletra original de la cançó que havia estat prohibida durant tots aquests anys. La multitud va cantar al uníson amb una gran emotivitat. Era el principi de la fi del McCartyisme. No estava programat, però l’acte va ser d’una enorme emotivitat.
El President electe Obama, assegut en la primera fila, somreia i es balancejava al ritme de la cançó. Però era obvi que no sabia la lletra original de la cançó, els seus llavis somreien però no podia seguir les paraules de la cançó. Era el ritme de la multitud el que feia moure a Obama, però sense que aquest cantés encara la mateixa cançó. Aquí està el futur repte de la mobilització popular, que Obama aprengui la lletra i l’esperit d’aquella cançó, fins a fa poc prohibida i marginada en aquell país.